Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 13 discos que has d'escoltar per estar a l'última

13 discos que has d'escoltar per estar a l'última

Les novetats discogràfiques que no paren de sonar a la nostra redacció

Ferran Palau
Foto: Ibai Acevedo Ferran Palau
Per Borja Duñó |
Advertising

Si ets una persona àvida de descoberta i vols estar al corrent de les últimes novetats musicals, estàs a la pàgina correcta. Aquí hi trobaràs una selecció dels millors discos que arriben a les nostres oïdes, sense límits estilístics, de popularitat o geogràfics: només hi veuràs aquells àlbums de l'actualitat que ens enganxen i que no paren de sonar en 'repeat' a la nostra redacció.  

És una llista en evolució constant on hi haurà els últims treballs d'alguns dels teus artistes favorits però on també busquem sorprendre't amb grups i cantants que no coneixies, perquè el millor de descobrir nova música és compartir-la. Gaudeix-ne! 

NO T'HO PERDIS: Si la música gravada és bona, la música en directe és encara millor: consulta els millors concerts de la temporada a Barcelona

1
Ferran Palau – 'Kevin'
Foto: Ibai Acevedo

Ferran Palau – 'Kevin'

Hidden Track Records, 2019

Si Ferran Palau no existís, l'hauríem d'inventar. Perquè, ara que ens hem acostumat a la seva música, com viuríem sense ell? Des dels seus primers passos amb Anímic, ha traçat una trajectòria sempre coherent i sempre ascendent, com si anés destil·lant una manera de fer única i irreemplaçable. 'Blanc' (2018) semblava molt difícil de superar, però 'Kevin' (2019) és encara millor. És possible això? Només són nou cançons, però cadascuna d'elles sembla un hit dels 80 al ralentí, com si ell i Jordi Matas haguessin trobat la fórmula de l'èxit però no volguessin desfermar-ne tot el potencial. És cançó d'autor, però ja no és folk: hi ha sintetitzadors, hi ha soul amagat, hi ha tot un univers desplegat, amb poques peces, però cada vegada més ben encaixades. - B.D.

2
Kim Gordon – 'No home record'

Kim Gordon – 'No home record'

Matador, 2019

La separació entre Kim Gordon i Thurston Moore ens va deixar orfes de Sonic Youth, i fins al moment cap dels projectes en solitari dels seus membres havien aconseguit omplir el buit deixat per l'emblemàtic grup novaiorquès. Gairebé per sorpresa, el debut en solitari de Gordon –després de 38 anys de carrera!–, podria ser el disc que els fans havien estat esperant. De la trobada de la baixista i guitarrista amb el productor Justin Raisen n'ha sortit una col·lecció de cançons que combinen a la perfecció l'esperit abrasiu de l'experimentalisme punk amb el punt just d'ancoratge melòdic que fa que puguin entrar en la categoria de pop. A Gordon aquest equilibri li surt de forma natural, cosa que fa que sembli una cosa fàcil: no ho és gens, i molts s'han estavellat intentant-ho. – B.D.

Advertising
3
Nick Cave - 'Ghosteen'

Nick Cave - ‘Ghosteen’

Everlasting, 2019

La mort del seu fill Arthur va canviar Nick Cave per sempre. Ho vam veure a ‘Skeleton tree’ (2016), un disc amb un to de súplica, que semblava formular les grans preguntes de la vida, les importants. El títol del nou disc, ‘Ghosteen’ (fantasma adolescent), ja ens dona una pista de continuïtat: hi ha coses que no s’arriben a superar mai. És un disc doble amb els Bad Seeds que manté el ritme pausat i de lletania però en el qual, tanmateix, sembla haver-hi una llum tèbia que ho inunda tot. Quasi no hi ha rastre del Cave més melodramàtic però no necessita exhibir tot el seu múscul per arribar-te fins al fons de l’ànima. La seva veu sobrevola cordes i sintetitzadors que donen un aire eteri al conjunt i sembla agafar-se a les petites coses de la vida, on encara és capaç d’albirar-hi restes de bellesa. Aquest “I love you” de ‘Spinning song’... ens deixa amb el cor trencat. - B.D.

4
Sleater-Kinney - ‘The center won’t hold’

Sleater-Kinney - ‘The center won’t hold’

Mom + Pop, 2019

Les rockeres d’Olympia, Washington, que venien de trencar deu anys de silenci discogràfic amb ‘No cities to love’ (2015), reafirmen el seu retorn al panorama musical amb ‘The center won’t hold’, un disc ple de força on es nota la mà de St. Vincent a la producció. Annie Clark afegeix capes de sofisticació al punk rock amb bones melodies de Sleater-Kinney i projecta la seva essència riot grrrl cap a una idea més actualitzada –i accessible?– del pop. Ja no podem dir que és el grup de Janet Weiss perquè ha decidit abandonar el trio just després de gravar el nou disc, però Carrie Brownstein –amb nous fans gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia’– i Corin Tucker segueixen al peu del canó. –B.D.

Advertising
5
Manel - 'Per la bona gent'

Manel - 'Per la bona gent'

Ceràmiques Guzmán, 2019

Més enllà de les reaccions que ha suscitat el samplejat de Maria del Mar Bonet en la cançó titular i dels canvis sonors d'uns Manel en evolució constant, cal dir-ho: 'Per la bona gent' manté totes les virtuts del grup que ens va enamorar amb 'Ai, Dolors', 'Benvolgut' o 'Teresa Rampell'. Perquè esclar que hi ha més canvis que t'agafen amb el peu canviat i més elements electrònics, però l'essència continua sent la mateixa: bones cançons amb bones lletres. L'eclecticisme del disc resulta evident i això és una cosa que hi podria jugar en contra: tenir en un mateix treball peces funk ('Boy band'), cançons més fosques ('Amb un ram de clamídies') i un homenatge a l'Orquestra Plateria ('El vell músic') i que funcionin com a conjunt és una cosa que pocs grups poden aconseguir. Però Manel sempre s'han dedicat a crear universos autònoms a través de les seves cançons –gairebé relats en la tradició de Pere Calders– i ho han tornat a fer. Més difícil encara, sí, però ho han tornat a fer. -B.D.

6
Amaia - 'Pero no pasa nada'

Amaia – 'Pero no pasa nada'

Universal, 2019

Hi ha qui trobarà les cançons d'Amaia Romero excessivament senzilles i naïf, però és precisament aquesta manca de pretensions el que fa de 'Pero no pasa nada' un disc de pop com els d'abans, fet de cançons d'amor sense impostures ni pompositats. El periple que la cantant navarresa va emprendre després d'OT i Eurovisió la va dur primer a Nova York a treballar amb Refree i després a Xile i l'Argentina per fer-ho amb Santiago Motorizado –que finalment li ha produït el disc– li ha servit per anar trobant la seva pròpia veu. Feliçment, el resultat es beneficia de la subtilitat amb què s'ha introduït l'element 'indie' en el seu discurs. S'agraeix, també, que en un panorama saturat de produccions de música urbana ella hagi decidit passar de les modes i mantenir-se fidel als seus gustos musicals. Qui hauria dit que, al 2019, un disc en realitat tan clàssic com aquest sonaria com un glop d'aigua fresca? -B.D.

Advertising
7
Iggy Pop - ‘Free’

Iggy Pop - ‘Free’

Loma Vista/Caroline, 2019
Després d’aconseguir un dels majors èxits de la seva carrera amb ‘Post pop depression’ (2016), la Iguana de Detroit torna a la càrrega amb un disc molt diferent. Segons explica el mateix James Osterberg, ‘Free’ és el resultat del cansament de la gira anterior: s’havia tret la inseguretat crònica que l’ha acompanyat al llarg de tota la seva carrera, però també se sentia exhaust, volia ser lliure, de manera que ha posat la seva veu en mans de les idees atmosfèriques del trompetista Leron Thomas i la guitarrista experimental Noveller i s’ha deixat portar. Hi trobareu un Iggy Pop d’art i assaig, amb lletres de Lou Reed i Dylan Thomas. –B.D.

8
Lana del Rey - ‘Norman Fucking Rockwell!’

Lana del Rey - ‘Norman Fucking Rockwell!’

Interscope, 2019

Sisè disc ja, d’una Lana del Rey més prolífica del que podíem haver imaginat quan va saltar a la fama amb aquell no tan llunyà ‘Born to die’ (2012) i el super èxit ‘Video games’. Lizzy Grant, més alliberada de l’atenció mediàtica potser un pèl exagerada dels seus inicis, s’ha mantingut fidel al seu estil de baladista vaporosa amb elements lleugerament inquietants. De mica en mica, ha anat creant un univers propi, amb retalls prestats de la cultura pop nord-americana, però propi al capdavall. El seu imaginari, que representa una mena de revers nostàlgic del somni americà, es mostra aquí encara més subtilment, com un paisatge de neons vist a través de la finestra d’un ‘diner’ en un dia de pluja. –B.D.

Advertising
9
Marika Hakman - ‘Any human friend’

Marika Hackman - ‘Any human friend’

Universal, 2019

La cantautora britànica Marika Hackman va debutar el 2015 amb ‘We slept at last’, un disc de folk en què ja despuntava com una compositora amb veu pròpia. En aquests anys el seu so ha anat creixent i electrificant-se i, en aquest tercer disc, ‘Any human friend’, adopta noves influències com New Order o OMD. Tot i que decideix començar el disc amb una cançó acústica –un pèl distorsionada– com ‘wanderlust’, el to general és el que marquen cançons més ballables com ‘hand solo’, ‘the one’ o ‘i’m not where you are’ . Que no us espanti el seu eclecticisme, al fons de totes les composicions hi trobem una autora que sap el que es fa, i la comparació amb PJ Harvey –que ja s’ha fet– no és del tot desencertada. –B.D.

10
Spoon - ‘Everything hits at once: the best of Spoon’

Spoon - ‘Everything hits at once: the best of Spoon’

Matador Records, 2019

Un grans èxits a la secció de novetats discogràfiques imprescindibles? Teniu raó, generalment només són excuses per acabar d’esprémer el catàleg d’un grup, aprofitant-se dels fans completistes i de passada captar per la causa algun fan despistat. Però aquí els indie rockers d’Austin demostren que un recopilatori també pot ser una obra d’art. Aprofiten un tema nou, ‘No bullets spent’, per curar una antologia tan ben seqüenciada que us enganxarà de dalt a baix. Un compendi de riffs meravellosos i melodies que se t’arrapen a la pell com la roba en un dia de pluja que funciona igual de bé tant per a fans de tota la vida com per a qui tingui la sort de descobrir-los des de zero. –B.D.

Advertising
11
Shura - ‘forevher’

Shura - ‘forevher’

Secretly Canadian, 2019

Shura és el sobrenom artístic de Alexandra Lilah Denton, cantant i compositora britànica que excel·leix en el mai prou reivindicat art del pop sintètic. Va debutar el 2016 amb ‘Nothing’s real’, que contenia dianes com ‘Touch’, amb un vídeo preciós, i un deliciós aroma a pop discotequer dels 80. Ara, Shura torna amb força amb ‘forevher’ (2019), un àlbum que la reafirma en els seus codis estètics i sonors i on coqueteja amb l’R&B. Peces com ‘religion (u can lay your hands on me)’ –no us perdeu el videoclip, una història d’amor en un convent– faran que us enamoreu sense remei d’aquesta ex jugadora de les categories inferiors del Manchester City. –B.D.

12
Thom Yorke - ‘Anima’

Thom Yorke - ‘Anima’

XL Recordings, 2019

Un curtmetratge dirigit per Paul Thomas Anderson, estrenat a Netflix, va servir per anunciar el nou disc del cantant de Radiohead, que continua publicant material al marge del grup mare. Es tracta del seu tercer àlbum en solitari, que arriba només un any després de la banda sonora que va fer per ‘Suspiria’, de Luca Guadagnino. Després d’anys explotant els recursos electrònics del ‘Kid A’ (2000) de Radiohead, podríem esperar cert esgotament en la fórmula, però les cançons de Yorke continuen atrapant d’una forma estranya. La seva és una mirada estràbica cap a un món distòpic que es descompon als nostres peus però que a la vegada és capaç de generar bellesa en les escletxes, com brins d’herba creixent enmig d’un carreró mal asfaltat. –B.D.

Advertising
13
!!! - ‘Wallop’

!!! - ‘Wallop’

Warp, 2019

Vuitè disc del grup de Sacramento, sorgit de l‘onada de dance rock de principis dels 2000, llavors vist com un revival del post punk més ballable dels 70. Malgrat que aquella explosió ja fa temps que es va acabar, els de Nic Offer s’han mantingut, no només gràcies a les seves puntuals incursions discogràfiques, sinó també gràcies a uns explosius directes. ‘Wallop’, artefacte discotequer amb ganxos memorables i molt de funk, és una col·lecció de cançons cent per cent disfrutables que compleixen la difícil tasca de posar d’acord la parròquia roquera amb el públic que sovinteja els clubs de música electrònica. Potser no han adquirit la notorietat dels LCD Soundsystem de James Murphy, però t’ho fan passar tant bé com ells. –B.D.

Advertising