Entrevista a Ólafur Arnalds

Durant dècades ha existit el mite que la música clàssica i la popular no s'entenen i que la distància entre ambdues formes de concebre la composició de sons és insalvable. Una és més complicada que l'altra, diuen, i també més elitista, requereix coneixements i paciència; l'altra és més lleugera i, per tant, no s'ha de prendre seriosament.

Aquest mite no és cert -o la generalització és injusta-, i per anar destruint-lo a poc a poc la nova generació de compositors que funcionen alhora en el camp de la música contemporània -amb partitura i petites formacions de cambra- i el del pop és de gran ajut, perquè fa que uns públics que normalment no es mesclen trobin espais en comú.

Per a Ólafur Arnalds, islandès que ha escrit música per a orquestra, per a pel·lícules ('Els jocs de la fam') i sèries ('Broadchurch') i per a cantants pop, aquesta divisió no s'ha de produir. "La música només és música; som nosaltres els que ens hem inventat nocions de classe, elitisme i gèneres", diu. I afegeix: "No es tracta de fer música que construeixi un pont entre dos mons, sinó d'eixugar l'aigua que hi ha a sota".

D'un segell 'indie' a Decca
Tot i ser molt jove -com ho són companys de generació com Nico Muhly, Francesco Tristano o Nils Frahm, gent amb estudis clàssics que han compost rèquiems, han interpretat Bach i han fusionat els llenguatges postromàntics amb el techno i l'indie-rock-, Ólafur Arnalds ha sostingut una carrera extensa i prolífica.

Els seus primers discos -el 2007 al petit segell anglès Erased Tape, que editava post-rock èpic, techno abstracte i música de cambra- són sota la forta influència de Michael Nyman, i a poc a poc ha anat evolucionant el seu estil cap a un llenguatge més líric, amb detalls electrònics i una evolució cap al pop.

Curiosament, aquest gir és el que l'ha dut a signar amb un dels segells forts de l'edició de música clàssica, Decca, que ha posat a la venda el seu nou disc, 'For now I am winter' (2013). "És una oportunitat per arribar a un nou públic", diu.

I ho planteja en totes dues direccions: hi ha arranjaments fràgils de corda, piano (el seu instrument natural) i electrònica que agradaran als consumidors de bandes sonores i aficionats als corrents impressionistes, i també balades passionals, que ell no veu com a "cançons pop", sinó com a peces en un arc argumental, "un viatge musical".