Canviar el món. Això volien Andy McCluskey (veu i baix) i Paul Humphreys (teclats) quan el 1978 van formar Orchestral Manoeuvres in the Dark, una declaració d’intencions en cinc paraules: eren diferents. El punk esclatava a Londres, però als afores de Liverpool, aliens als imperdibles i el tartà, el duo va trobar la seva manera d’escopir a la closca pelada dels cretins, canviant les guitarres per sintetitzadors, transitant l’autopista asfaltada per Kraftwerk.
Desafiaven l’èxit, però sense buscar-lo el van trobar amb hits com 'Enola Gay', del seu segon àlbum, 'Organisation' (1980), i 'Souvenir' i 'Joan of Arc (Maid of Orleans)', del tercer, 'Architecture & morality' (1981). L’experimental 'Dazzle ships' (1983) va ser un harakiri comercial i les pressions de la indústria els van empènyer cap al pop de consum ràpid, però l’agonia de la gallina es va prolongar fins a mitjans dels 90 després de pondre mitja dotzena d’ous de quincalla. Reformats el 2010, presenten el tercer LP de la segona era d’OMD, 'The punishment of luxury' (2017).
