OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark)

Música, Pop

Time Out diu

Autors de bombes com 'Enola Gay' i de joies com 'Electricity', 'Souvenir' o 'Messages', el duet britànic presenta 'The Punishment of Luxury' (2017).

Canviar el món. Això volien Andy McCluskey (veu i baix) i Paul Humphreys (teclats) quan el 1978 van formar Orchestral Manoeuvres in the Dark, una declaració d’intencions en cinc paraules: eren diferents. El punk esclatava a Londres, però als afores de Liverpool, aliens als imperdibles i el tartà, el duo va trobar la seva manera d’escopir a la closca pelada dels cretins, canviant les guitarres per sintetitzadors, transitant l’autopista asfaltada per Kraftwerk.

Desafiaven l’èxit, però sense buscar-lo el van trobar amb hits com 'Enola Gay', del seu segon àlbum, 'Organisation' (1980), i 'Souvenir' i 'Joan of Arc (Maid of Orleans)', del tercer, 'Architecture & morality' (1981). L’experimental 'Dazzle ships' (1983) va ser un harakiri comercial i les pressions de la indústria els van empènyer cap al pop de consum ràpid, però l’agonia de la gallina es va prolongar fins a mitjans dels 90 després de pondre mitja dotzena d’ous de quincalla. Reformats el 2010, presenten el tercer LP de la segona era d’OMD, 'The punishment of luxury' (2017).

Per Marta Salicrú

Detalls

També t'agradarà