Qui deu picar les respostes de Paolo Conte que arriben via correu electrònic? A 77 anys, el cantautor i pianista italià diu que no fa servir internet i que escriu amb llapis les lletres de l'elàstica mescla de jazz, cançó italiana, pop i tradicions musicals d'arreu del globus que dóna forma a les seves cançons. "El segle XXI està carregat de tecnologia i buit d'art", renega en negre sobre blanc. Sigui qui sigui el mecanògraf, no ha tingut gaire feina: més que una entrevista, el correu sembla un telegrama. Segur que l'invent del seu compatriota Marconi, li fa més peça que la 'world wide web'. Al capdavall, s'ha fet un fart de dir que és un home del 'novecento'.
Llegint l'exabrupte és com si li sentissis la veu gruixuda i enrogallada, la que li ha valgut tantes comparacions amb el nord-americà Tom Waits, tretze anys més jove que ell però que se li va avançar per un quan a principis dels 70 va publicar el primer àlbum amb el seu nom i cognom a la portada, ara en fa 40 anys. No és que Conte fos un 'parvenu', en això de la música.
El clixé mana continuar referint-s'hi com l''avvocato' perquè va estudiar Dret i va exercir durant cinc minuts, però quan va debutar com a cantautor gairebé als 40, 'Azzurro', que va compondre per a Celentano, ja feia més d'un lustre que feia mèrits per esdevenir l'himne oficiós d'Itàlia.
Jazz arcaic
Des de la dècada dels 50 que tocava estàndards –sense cantar– en clubs de jazz, quan les tendències imperants en aquest gènere encara el motivaven. "El jazz m'interessava profundament, almenys fins al free jazz –la seva forma més lliure sempre li ha fet arrufar el bon tros de nas que duu sobre el bigoti–. Críticament he tornat a apassionar-me pel jazz arcaic".
'Snob' (2014), el seu àlbum que en fa quinze si no comptem els directes, no sona arcaic, però. Fresc i ple de sentit de l'humor, transporta a l'Àfrica, al Carib, a l'Argentina, tot i que Conte no surti d'Asti, al Piemont, on va néixer, si pot evitar-ho. "La llengua italiana casa molt bé amb els ritmes llatins", diu per explicar les excursions que fan les cançons, en què també canta en castellà "i en alemany -apunta, a Glamour-, perquè en aquest cas la música evocava aquesta llengua, estilísticament".
Atrapar la inspiració
L'ús profund que fa dels mots és una de les claus de les cançons de Conte: li importa "des del significat de les paraules fins als enigmes que amaguen, passant per la seva musicalitat". Diu que s'asseu a treballar al piano "esperant que la inspiració arribi sota els dits". "Però quan la inspiració arriba, l'atrapo amb rapidesa. Tinc un públic molt sensible que em satisfà, i en la meva feina sóc més aviat crític i busco millorar".
L'esnob que dóna el títol a l'àlbum, que marca les R per semblar més noble, és "un personatge de ciutat, refinat però superficial". És tot el comentari social que fa en el telegrama: detesta embrutar-se la boca amb les vulgaritats de què parla tothom, i la pregunta sobre quina opinió té del govern de Matteo Renzi decideix deixar-la en blanc.
