Pau Vallvé: “Si fa vint anys m’haguessin dit que seria cantautor, m’hauria fotut un tret”

T'enganxo de retir amb la nova banda, assajant la nova gira.
Amb cada disc munto una banda diferent, no només com una espècie de ritual, sinó perquè ens passarem dos anys amb la gira, i va bé anar canviant les cares i tocar amb gent diferent, que de cada un n'aprens coses. No m'agrada tenir un local i assajar cada setmana, perquè no es tracta de tocar les cançons i gastar-les, és millor guardar-les pels escenaris. El que faig és fer una setmana de retir amb la banda abans de començar la gira, assajar a mort i no tornar a fer-ho fins al disc següent. Quan toques ho has de fer davant de la gent, amb la mística dels bolos. I per polir detalls ja hi ha les proves de so. Així està més viu, no tot tan apamat.

Hi ha algun canvi per tu, al directe?
En comptes de tocar la guitarra acústica toco l'elèctrica, i això implica un altre nivell de volum, d'energia, de potència. A més passem de ser tres a ser quatre, i no són cançonetes acústiques, és un concert de banda, elèctric. En aquest disc, de 22 cançons només n'hi ha dues amb l'acústica, mentre que fins ara ho eren totes. I en directe això és magnifica. Hi ha més cançons, no en diré 'hits', però sí més de cara a barraca que en els anteriors, i només n'hi ha dues o tres sense bateria, però com que n'hi ha 22 això es dilueix. No és un canvi buscat: al disc volia parlar de certes coses, i cada cançó necessitava el seu so.

22 cançons no les podreu tocar totes.
Va ser un dilema, perquè en un concert només en pots tocar unes 18. I només amb les cançons antigues que volíem tocar segur ja ens sortia un concert sencer. En farem meitat i meitat: deu del nou i deu dels discos anteriors. No serà un concert conceptual només amb cançons del disc. La idea es fer un concert sense baixades i sense parlar, perquè amb tantes cançons no hi ha temps.

Per què et ve de gust que sigui així?
Pot tenir-hi a veure que des del 2006 sempre havia estat de gira, amb Estanislau Verdet, u_mä, Maria Coma i el meu projecte. Al desembre del 2015 vaig acabar la gira i era el primer cop en molts anys que no en venia una altra. El 2016 ha estat el primer any en una dècada en què a penes he fet concerts. I crec que tinc més mono que mai de tocar, i això és una energia que es nota.

Per què un disc doble?
Tots els discos que faig són com fascicles de dietaris, per a mi o per a la meva descendència en el futur, perquè això d'aquí uns anys no interessarà a ningú. Repassar els discos em fa il·lusió, em penso que sóc el mateix i m'adono que he canviat molt. Només sé fer cançons així, de coses que em passen. I aquest nou disc no és diferent, però m'han passat moltes més coses des de l'anterior. Les cançons de 'Pels dies bons' (2014) parlaven totes del mateix, era fàcil resumir l'etapa en un disc de dotze cançons, no em deixava res. Però aquest cop he tingut vàries vides: des de deixar-ho tot i anar a Banyoles hi ha hagut un tornar a començar que ha donat moltes voltes, moments d'estar amunt, avall, trobar parella... moltes coses. No m'hi cabia en dotze cançons tot el que havia passat. Jo sempre he odiat els discos dobles: sempre penso que es poden resumir i fer un gran disc de deu temes. Segur que el meu també. Però per la història que s'hi explica m'hi faltaven parts. Potser és que he entès els discos dobles.  

Dius que t'agrada que els teus discos siguin com dietaris, però a 'O només sóc jo' sembla que et disgusti “viure de cantar les meves misèries”.
La meva vida és això: poder cantar amb sinceritat. Però això de vegades et crea problemes. Quan estàs content és flipant cantar les victòries; quan no, fas un tema que t'ajuda a sortir del sot. Però que la meva feina s'hagi convertit en explicar cada setmana les meves misèries de cara enfora, a vegades és una tortura. Jo no faig les cançons per a la gent, les faig per a mi. Estic encantat que això sigui la meva feina, era el meu somni des de petit. Però vol dir exposar-se i furgar la ferida. Aquest disc té dues cares: el primer és més derrotista, inclús les cançons alegres són pessimistes; el segon és més optimista. El 'tornar' del títol vol dir que és circular: tot va bé i tot va malament.

Cantar cançons que sorgeixen del dolor et provoquen una catarsi? La ferida es reobre quan les cantes o es cauteritza i deixa de fer mal?
Quedar-se les coses a dins no ajuda. Els problemes cal treure'ls i compartir-los, perquè així els has d'afrontar i els superes. Però jo aquest procés el faig quan componc les cançons; quan toco en directe és un altre món: els drames aquests quan es transformen en cançons ja no són drames, és l'èpica trista a la qual estic tan enganxat.

Has pres la decisió de vendre el disc a la teva web, als concerts i a unes poques botigues selectes. Què t'hi porta?
Igual que vaig veure que no tenia sentit tants intermediaris discogràfics, com si encara fossin els 90, per vendre pocs discos i gestionar quatre coses, vaig acabar veient que els discos sobretot els venia als concerts i a la web, que a les botigues en venia pocs i que no em compensa. No és una creuada contra les botigues de discos, que quedi clar, suport total: a Ultra-Local records, Bcore i les botigues petites aniré a portar-ne. Però tenir el disc a l'Fnac o a El Corte Inglés no m'aporta res.

Celebres 20 anys sobre els escenaris.
Sí, què pesat! I encara hi ha qui diu que formo part de la 'nova escena' del pop català, si al 97 jo ja estava al Sidecar, plorant. Però n'estic encantat de la vida. Si fa 20 anys m'haguessin dit que estaria vivint d'això no m'ho creuria, i menys en aquesta situació en què vivim, en què no es venen discos i costa omplir els concerts. I si fa 20 anys, quan era bateria de metal, m'haguessin dit que faria aquestes cançons de cantautor pesat, crec que m'hauria fotut un tret, perquè jo odiava el rock català. Però crec que alguns grups han demostrat que es pot cantar en català sense fer el ridícul, i música introspectiva sense ser cursi.