Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Petites discogràfiques: herois o bojos?

Petites discogràfiques: herois o bojos?

Parlem amb la cantautora nord-americana Tori Sparks

Tori Sparks
Tori Sparks
Per Laura Conde |
Advertising

“Crec que cap acte heroic deixa de tenir un vessant boig. Ser músic ara per ara és com entrar en un edifici en flames amb gent a dins i voler salvar tothom. És de bojos o d’herois? Als músics ens és igual cremar-nos sencers, continuarem el camí. És una necessitat”. Aquesta frase de l’artista nord-americana afincada a Barcelona Tori Sparks resumeix el moment vital per a músics i discogràfiques locals en una era en què conviuen el món digital amb la indústria musical tradicional i el format físic. Com es viu aquesta situació a la Barcelona actual?

La clau per als segells: adaptar-se
El pas del físic al digital per a les discogràfiques és tan sols una evolució lògica en la qual subsistir suposa adaptar-se i considerar el món digital com un complement, no com un mal. El segell barceloní BCore, amb més de 25 anys oferint música independent (i referències com ara Joan Colomo, Alberto Montero o Futuro Terror), ho sap. Malgrat que el seu responsable, Jordi Llansamà, confessa utilitzar també el format digital "per a escoltar música des del cotxe”. “Seguim sent editora i fent discos, però les nostres cançons estan també a plataformes digitals i a totes les xarxes socials, però ho fem com a complement a la venda tradicional”.
És diferent el cas de Bankrobber, segell barceloní creat per Marçal Lladó el desembre de 2001 (Xarim Aresté, El Petit de Cal Eril, Mazoni): “Ja vam néixer en plena era digital, de manera que mai hi va haver grans sobresalts. Per a nosaltres la xarxa és una via de comunicació i tractem d'aprofitar-la perquè la nostra música viatgi el més lluny possible". Bankrobber forma part d'una nova generació de la indústria musical que opta per diversificar els seus serveis, i és alhora "segell, management i editorial". Una alternativa que els manté ben vius.

Publicar discos, una necessitat?
Per a Tori Sparks sí, ja que es tracta d’una "reacció davant la idea que tot hagi de ser barat o gratuït en el món digital. És necessari editar discos i fer-ho en vinil, tocar-los, apreciar-los… encara que potser menys còpies”. Tot i així, mes enllà del packaging, per a Lladó el que importa és el contingut: “val la pena seguir publicant vinils, cassettes, Cd, Mp3 y el que sigui. El que importa és que la música estigui bé, la resta és packaging”.
Editar en format físic té també la seva acepció romàntica, ja que, com diu Josep Xortó (músic autoproduït amb els mítics Critters), "és una satisfacció personal. Un somni, una aventura". Ramon Aragall (Els Amics de les Arts, Outer Space i, en solitari, amb un disc editat per Discmedi) creu que encara que el protagonisme de les xarxes socials és fulminant, l'aposta per estar en una discogràfica segueix sent útil: "les xarxes socials s'han apoderat de tot. Potser segueix tenint un punt de prestigi estar dins d'un segell, i potser alguns són tan exclusius que ajuden a identificar l'estil de les seves bandes. Però Spotify i YouTube ho han canviat tot, i mai no tornarà a ser el mateix".

Discogràfiques com 'selectors'
D'aquest prestigi ens parla precisament Llansamà: "molts cops el que ofereix una discogràfica és que té una estructura, un circuit i un nom, de manera que és més fàcil per a un grup que fitxi donar-se a conèixer i que et coneguin. També cal que el grup sigui bo, és clar. Però l'opció de l'autoedició també és vàlida, hi ha grups que ja ho han demostrat", com és el cas d'Adam Giles Levy, Ljubliana & The Seawolf, Elora, El Circo de las Mariposas o The Lucies, per posar només alguns exemples del panorama barceloní.
Per a Lladó, comptem també amb un bon planter local de segells: "Des del patriarca BCore, amb 25 anys a l'esquena, fins segells do-it-yourself com ara El Mamut Traçut, Famèlic, Sones, El Genio Equivocado, Foehn, la Castanya , Boira Discos ...". Això sí, segons ell a l'escena local hi ha un problema de base que no se soluciona per més segells o plataformes digitals que sorgeixin: "que no hi ha noves sales de concerts: hi havia quatre o cinc fa anys i ara en seguim tenint les mateixes."


Paradís o apocalipsi?
És aquesta dualitat físic/digital una amenaça fins i tot per a nosaltres mateixos? Ens podem ennuegar amb tanta oferta i ser incapaços de digerir-la? Ens quedem amb la conclusió de Josep Xortó: "A l'era digital qualsevol pot fer la seva pròpia selecció, sigui bona o dolenta. És com la televisió dels anys 90: tots ens menjàvem el mateix perquè no hi havia una altra cosa... Doncs ara pots triar menú, però cal fer-ho amb cura perquè no se t'acabi posant malament". O deixar que altres triïn per tu, és clar. I per a això sempre ens quedaran les discogràfiques.

Advertising