“A casa meva mai de la vida s’havia sentit un disc de flamenc"
“A casa meva mai de la vida s’havia sentit un disc de flamenc, però als 13 anys uns amics em van posar Camarón, i em va agradar tant que vaig decidir ser cantaora”, explica aquesta paia barcelonina sense músics a la família que ja de petita cantava i ballava tot el dia: “Els meus pares i la meva germana sempre m’ho recorden –explica–. Era com si em nasqués”.
Després seria el seu mestre, José Miguel Cerro, Chiqui de la Línea, gadità històric del flamenc a Barcelona, qui li descobriria la Niña de los Peines i l’animaria a fer els estudis de grau superior de flamenc a l’ESMUC, l’Escola Superior de Música de Catalunya, que amb 23 anys està a punt d’acabar. Diu que el més valuós que li han ensenyat allà és “voler aprendre”. “I més amb el flamenc, que és vast. No te l’acabes, és etern. No hi haurà un dia en què em llevi i pensi que ja en sé”.
De Camarón el que la va enamorar va ser la seva faceta més clàssica, “com més jondo més m’agradava”, diu. Però 'Los Ángeles' vol ser un xoc entre tradició i experimentació. “Recuperem cantes flamencs molt antics” explica, i el fil conductor que han estirat per fer recerca ha estat el gran tema: la mort, tractada des de punts de vista diferents i amb pals diferents, greus com la seguiriya, la saeta i els tientos, però també de ida y vuelta com la guajira i la milonga. “El clixé és tractar la mort des del dol, però també es pot fer des d’un punt de vista més lluminós”, afirma.