No vam triar fer-hi la foto de família que encapçala aquest reportatge perquè sí. El Marula, que acaba de celebrar el quart aniversari, s’ha convertit, amb directes i sessions de DJ, en el temple de la música negra a Barcelona.
Al gener, amb la malaltia superada, el disc va sortir a la llum acompanyat del vídeo. I en comptes de les trenes que belluga frenèticament en les seves volcàniques interpretacions, Jones compartia 'look' pelat amb Samuel L. Jackson. "Era tal com estava. No em volia posar perruca perquè jo no sóc de portar perruca, sóc una persona natural. Però també va ser una declaració d'intencions -admet-. Tinc alguns fans devots que necessitaven que fos honesta, directa. Sabien que estava malalta i què em passava, i no ho volia amagar".
Ara ja ha recuperat el cabell. "El duc curtet, porto un petit afro i potser me'l deixo així", diu. Va començar la gira de presentació del nou àlbum a mig gas per força, però gairebé un any després ha recuperat coses molt més importants. La veu la té impecable: parlant d'un homenatge a Stevie Wonder en què l'han convidada a participar, canta la tornada d''Isn't she lovely' a través del telèfon i fa posar la pell de gallina. I pel que fa al seu explosiu directe, afirma estar en plena forma."Em feia una mica de por tornar a l'escenari, però a mesura que anava cantant, m'anava sentint més forta, amb cada concert anava guanyant forces. Va ser com una teràpia, tan bon punt vaig tornar a cantar. Ara torno a tenir tota l'energia, tinc la sensació que en tinc més que abans i tot. Menjo millor, em sento més forta, i poder tornar a actuar em dóna potència extra. Tot va bé".
"Ara té un sentit molt diferent, ja no dic a un paio que es retiri", reconeix. "Quan vam fer el vídeo, se suposava que jo havia d'estar de gira, però estava lluitant contra el càncer". És un simpàtic vídeo d'animació d'imaginari pròxim al surrealisme pop, en què una Sharon dibuixada combat una bandada de llops ferotges a cop de 'stomper' soul. "Quan veia el vídeo era com si digués al càncer que se n'anés".
Explica que durant el tractament es va aïllar de la música. "Mentre estava malalta no vaig escoltar les meves cançons ni les de ningú. No podia, en aquell moment, perquè la música és la meva vida, i quan no podia cantar no era feliç". Quan hi va tornar, molts dels temes de Give the people what they want tenien un significat diferent. "No és que ho busqués de manera deliberada, però havien canviat, i era fantàstic".
Jones concedeix part del mèrit de la seva recuperació als fans. "Em van inspirar, desitjant-me que em recuperés em van donar energia, i això també va ser part de la teràpia, em van ajudar a recuperar-me més de pressa". Però no ha fet més que recollir el que fa 15 anys que sembra: no es posa a un disc 'Give the people what they want' ('dóna a la gent el que vol') si el que opina el públic t'importa un rave. "Per mi és important, sóc una cantant i una 'entertainer' -afirma-. Mentre continuï pujant a l'escenari a cantar i a la gent li agradi el que faig, em dec al públic. El dia en què ja no em vingui de gust, hauré de plegar i retirar-me. Però mentre la gent vingui als concerts, continuaré fent-ho, donant-los el que volen".
És aquesta entrega total, fins i tot per sobre del tro que li surt del pit quan canta, allò que marca la diferència entre Jones i altres intèrprets, i ella ho té molt clar. "Jo vaig a concerts, i hi ha músics que, tot i estar molt ben pagats, no ho acaben de donar tot -afirma-. Pel que fa a nosaltres, a mi em paguen, però tampoc una fortuna: no sóc milionària, no n'he vist cap, de milió, encara, saps?".
La seva dedicació no és altruista, però no només en el sentit monetari de la paraula. "Quan surto a l'escenari, el que això em dóna, l'eufòria que obtinc de la gent cridant el meu nom, és la meva joia, això és el que en trec, aquesta adrenalina. L'efecte que tens sobre aquesta gent que té tantes ganes de veure't i que gaudeix tant del que fas, és com si et col·loqués de manera natural. Obro la boca, canto, i la multitud comença a cridar: en gaudeixo tant...! Un cop t'enganxes a això, és l'única cosa que vols fer!".
Sharon Jones riu sovint. Ho fa quan explica que és una jonqui de l'escenari i quan se li treu el tema dels Grammy: en les entrevistes que va fer just superada la malaltia, es va fer un fart de reivindicar que hi hauria d'haver una categoria dedicada al soul en aquests premis perquè artistes com Charles Bradley, Lee Fields i com ella no haguessin de competir amb estrelles del pop com Justin Timberlake i Taylor Swift en la categoria d'R&B. "M'encantaria tenir-ne un! Potser em vaig passar una mica parlant dels Grammy ara fa uns mesos, me'n penedeixo una mica d'haver-ho fet -diu enriolada-. Però esclar que m'agradaria que es donés reconeixement a la música que faig. Crec que si continuem fent el que fem, donant-ho tot cada nit, segur que acabarà arribant".
Càncer a banda, no es pot queixar de com li ha anat, per ser una flor de tardor que no va avançar els 20 passos que la separaven de la fama fins a entrar en la quarantena. "Estic molt contenta per com m'han anat les coses. Vaig començar tard i he trigat molts anys. Sempre he pensat que les coses m'han costat, que res no m'ha estat fàcil. Però això és positiu". Fàcil o no, la Jones se'n surt de tot.
