Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Sílvia Pérez Cruz
Ivan MorenoSílvia Pérez Cruz

Sílvia Pérez Cruz, 2008-2012

Els 5 anys clau per a la cantant més important de la seva generació

Publicitat

En els 5 anys de vida de Time Out Barcelona tinc la sensació d'haver-la vista convertir-se en qui és ara: aquella noia el nom de la qual em trobava a tot arreu, cantant Bill Evans, amb Llama, Las Migas i Javier Colina, i ha esdevingut la gran artista de la seva generació a casa nostra, sense distinció d'estil, perquè a Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) no se la pot encasellar d'aquesta manera. Se'ns va donar a conèixer amb la veu, la que li surt dels pulmons, del cor o de les entranyes, qui ho sap, potser ni ella mateixa. Però va arribar a un punt en què va haver de posar-la al servei de les seves pròpies cançons, primer només en directe, en els concerts en què l'acompanyava Refree, i l'any passat amb el debut del seu projecte personal, 11 de novembre, un dels millors discos editats el 2012; si no us refieu de mi, feu-ho de Jamie Cullum, que el va recomanar.

La Sílvia em dóna la raó: els últims cinc anys han estat "els més bèsties" de la seva vida. "En aquests cinc anys sóc mare i la meva carrera –després d'acabar els estudis a l'ESMUC– comença a accelerar-se. El disc –dedicat al seu pare, mort el 2010– és un resum d'aquesta etapa, em calia treure'l per donar espai a allò que vingui al darrere. Però ara estic contenta, tota la feina està donant resultats. Em sento neta, començo una nova etapa i m'encanta aquesta sensació".

Diu la Sílvia que a ella cal veure-la parlant, que no s'agrada quan llegeix el que ha dit. I ara sóc jo qui li dóna la raó a ella: quan et parla t'atrapa, com ho fa quan canta, amb aquella capacitat sobrenatural que té de ficar-se't sota la pell. "Sé que la capacitat d'emocionar va amb mi, és el millor que tinc i el que no sé com es fa -admet-. He hagut d'aprendre a valorar-ho i a donar-li més espai, però l'emoció no es pot forçar. Has de donar-li un full en blanc però no provocar-la, perquè si no és mentida".

Ser de veritat
La veritat és l'obsessió de Sílvia Pérez Cruz, ser de veritat, com diu ella, i aquest deu ser el secret, allò que fa que la seva veu cali fins als ossos, allò que diu que no sap com es fa. "El meu objectiu no és arribar enlloc, sinó que el que faig tingui sentit, que sigui de veritat i que perduri, buscar la manera que així sigui. Aquesta és la meva aventura: què he de fer perquè segueixi sent de veritat".

I com es fa això? Preneu nota: "El millor que pots fer és trobar la pròpia veu, la teva manera d'explicar les coses. La gent vol coses diferents, vol veure com ho fas tu, no que ho facis com un altre, perquè a més és molt difícil que arribis a fer-ho millor. Tots els estils els he cantat des del meu filtre; si no, no hauria tingut cabuda; és el que m'ha permès fer coses". I el que és més important: "És el que et farà més feliç i el que ens creurem tots. Tinc la sort que quan jo ho vaig trobar vaig tenir molt de suport. De vegades hi deus passar pel costat i no ho saps. Quina sort he tingut que en el moment just me n'adonés!".

Trobar-la no va ser fàcil. O ho va ser, però la Sílvia es va voler complicar la vida. "De petita cantava d'una manera, però quan vaig arribar a Barcelona la meva manera de cantar em va fer vergonya. L'he recuperada, i té molt a veure amb com canto ara, però me'n vaig haver d'allunyar per tornar-hi amb paràmetres nous". Ara fa riure pensar que la Sílvia, que s'havia format en piano i saxo, triés aquest últim com a opció principal per fer les proves d'ingrés a l'ESMUC.

"La veu ja sabia que hi era, però vaig entendre que era el meu instrument principal quan vaig començar a treballar, amb Las Migas. Tenia 19 o 20 anys. Els instruments necessiten que els dediquis moltes hores, i va ser una elecció. Si havia de triar, amb la veu arribava a llocs molt més llunyans i en direccions molt diferents", llocs dels quals ha de tornar després de cada concert, quan aterra entre nosaltres, després de volar qui sap on. Així és com ho viu ella.

Sobre l'èxit
La música la viu amb passió i com un fet íntim. La repercussió que li comporta, amb naturalitat i agraïment. "Sóc una persona a qui li agrada fer una cosa, i que té la sort que molta gent està d'acord amb la seva manera d'explicar-la", diu amb tanta senzillesa que et convenç que mai li pujaran els fums.

De l'èxit -el seu, que considera relatiu- el que li és més difícil és convèncer els altres que no l'ha canviada. "Jo em sento igual, i acabo un concert i em sento molt petita. Vaig acabar el del Liceu -hi va presentar 11 de novembre a l'abril- i em sentia més petita que mai". I està preparada per si és efímer. "Tota la vida m'han dit que si funcionava esperés la caiguda. Fa molts anys que espero l'hòstia. Sempre m'hi han previngut, però jo vaig fent".

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat