Spektrum

Al mateix temps que començaven a destacar grups com LCD Soundsystem, !!! o Hot Hot Heat, a Londres també va sorgir una banda similar que, com aquestes esmenades, proposava una lectura actual de l'antiga fusió de punk i música disco que va viure els seus millors anys en encetar-se la dècada dels vuitanta. El problema –per a ells– és en què mentre els seus coetanis guanyaven fama i fans, Spektrum, que és de qui parlem, mai van tenir la sort o l'oportunitat de donar el gran salt. Potser va ser una injustícia, ja que 'Enter the… Spektrum' (2004) era un debut complet i inspirat que sabia fer equilibris simultàniament amb l'arrel negra del funk més nerviós i els acabats especialment dissenyats per a conquirir els clubs orientats cap al house. Dirigits per la frontwoman Lola Olafisoye, una mena de nova Grace Jones amb l'habilitat de modular la veu de manera suau com una gateta maula o amb l'energia d'una lleona, pero sense deixar mai de comunicar un atractiu felí, Spektrum han gaudit des de llavors d'un prestigi ferm en tant que fabricants de bombes electro-funk per a les discoteques i també com un grup capaç de transmetre les virtuts de la música negra mutant a un públic d'habits més propers al rock. Ha estat un treball de formiga, lent i sacrificat, que ja ha donat un segon disc, 'Fun at the Gymkhana Club' (2007), que ha passat amb la mateixa discrecció que l'anterior –és a dir, sense soroll, sense suport popular, sense grans hits–, però amb similar musculatura rítmica, equilibrant house d'actitud punk a la manera de Basement Jaxx, i el funk gros capaç d'esmicolar qualsevol cel·lulitis. El teu cul agrairà una bona dosi d'Spektrum. Javier Blánquez.