The Wailers

Tot i que amb els anys s'han reformat, han canviat de membres, han seguit el seu camí i han publicat discos que marquen distàncies necessàries amb el passat, The Wailers van ser i sempre seran la banda que va acompanyar Bob Marley en els seus anys de glòria. The Wailers són al reggae com The E Street Band al rock d'estadis, els eterns i fidels acompanyants d'una estrella universal, intocable, de qui han heretat la necessària cita als llibres d'història. La diferència entre The E Street Band i The Wailers és en què Bruce Springsteen ens enterrarà a tots –està en forma, l'home– i la seva banda no tindrà oportunitat de funcionar sense ell, i The Wailers han hagut de sobreviure gairebé tres dècades sense Marley, que es va acomiadar abans d'hora. ¿Com es continua en actiu després de la mort del líder? En el cas de The Wailers, fent homenatge a Marley a la vegada que es presenta material propi. Des de 1981, doncs, The Wailers han anat afegint nous discos al repertori, i tot i que la formació d'ara ja no té res a veure amb la que va quedar-se orfa –sobreviu només Aston Barrett, i l'acompanyen Elan Aties (veu principal), Keith Sterling, Drummie Zeb i Marcia Griffiths–, les intencions i els resultats són els mateixos: tocar reggae clàssic, de missatge universalista i positiu, fer proselitisme de la Jamaica tradicional, tocar versions d'altres i presentar temes propis –que sempre omplen minuts– i, per suposat, rescatar clàssics del desaparegut cap, que és la raó per la quual ells continuen i el públic aficionat al reggae va a veure'ls. O sigui, que les possibilitats de que et toquin un 'No woman no cry' són més altes que en un concert d'Ojos de Brujo. Javier Blánquez.