[image]
[title]Han passat cinc anys entre el segon i el tercer disc de The xx, un període en què han succeït moltes coses en la vida dels tres components, que han hagut d’assimilar el seu èxit a escala planetària i l’explosió en solitari de Jamie XX. De totes aquestes coses, i del seu viratge al pop, en parlem amb un simpàtic Oliver Sim, que ens atén des de Filadèlfia.
Els periodistes musicals sempre posem adjectius que s’han acabat convertint en tòpics, defecte professional, imagino. El primer elapé diem que és la sorpresa; el segon, la consagració... Quin li posaries tu al vostre tercer àlbum?
El segon disc va ser el més especial de fer, ja que era la primera vegada que componíem cançons tenint un públic massiu. El que vam decidir llavors va ser concentrar-nos a potenciar el que li agradava a la gent de nosaltres i portar-ho encara més lluny, millor. En canvi, amb 'I see you' hem buscat un trencament amb aquest passat immediat, buscant tornar al marc mental que vam aconseguir amb el primer disc. Hem fet cançons pensant en nosaltres mateixos, aquesta seria la definició.
Llavors heu canviat el plantejament per fer 'I see you'.
Sobretot hem intentat ser molt més oberts de mires. La manera com vam fer 'Coexist' (2012) va ser realment tancada, ni tan sols volíem que ningú entrés a l’estudi, que tot fos molt íntim i res de l’exterior influís en el procés de creació. Deixar sortir l’instint més primari. En canvi, amb el nou elapé hem sortit de casa, la nostra zona de confort, i hem gravat a cinc ciutats: Los Angeles, Marfa (Texas), Reykjavík, Londres i Nova York. També hem canviat la manera com escrivim amb la Romy, ara és molt més col·laborativa, abans ho fèiem per separat i després ho ajuntàvem fent una mena de collage. En l’àmbit musical, ens hem volgut llançar a l’aventura de noves idees i sons.
I quan escolteu el màster definitiu del disc noteu que l’heu encertat?
És graciós perquè vam acabar el disc diverses vegades [riu]. A I see you va haver-hi dos màsters perquè amb aquest elapé hem estat molt incrèduls, sempre anàvem canviant cosetes que no ens convencien, volíem sentir-nos del tot orgullosos del disc.
Feia una bona temporada que no gravàveu.
Sí, i això ens generava certa frustració, perquè d’una banda treballàvem molt en el disc i érem molt primmirats, però a la vegada teníem la sensació que feia massa temps que ens hi dedicàvem.
Llavors arriben les primeres crítiques i són superpositives.
Està molt bé que la premsa et faci costat, però el que és més gratificant és tocar en directe i veure com el públic respon als temes nous igual de bé que amb els antics. Potser encara no se saben totes les lletres, però aplaudeixen amb les mateixes ganes. Aquests són els moments en què sento que tot això val realment la pena, i no quan llegeixo una gran crítica, que òbviament també agraeixo.
Segurament la gent haurà notat que 'I see you' és un disc més lluminós que els dos anteriors. Tu també ho creus?
Teníem clar que no renunciaríem al nostre so, però alhora volíem incloure idees totalment noves, fruit de tota la música que hem estat escoltant aquest temps. Crec que si el Jamie hagués aparegut amb un sampler dels que ha utilitzat a I see you per a 'Coexist', li hauria dit que allò no érem nosaltres. Amb aquest disc hem intentat despendre’ns d’aquestes manies i ha sortit amb més llum, sí.
També és senyal d’haver passat una època especialment bona. Quan t’obres normalment és perquè estàs de millor humor.
No et pensis, els últims quatre anys no han estat gens tranquils ni, paradoxalment, especialment feliços. Ara estem de molt bon humor, però no ha estat fàcil d’encaixar tot el que ens ha passat. Reconec que m’agrada haver fet un disc més optimista, perquè hem sabut no enrocar-nos en les coses dolentes, hem après a apartar-nos-en.
Per això us han sortit cançons tan accessibles com On hold?
Aquesta cançó originalment era una balada quan la vam fer la Romy i jo, tampoc vam posar-hi una energia extra perquè es convertís en un senzill especialment vendible. Va ser quan la vam treballar tots junts que va agafar tanta força. El toc final el va fer el Jamie amb aquell sampler, llavors 'On hold' va mutar en una cançó pop molt evident.
Teniu ganes de seguir explorant aquesta línia?
No ho tinc clar, el cert és que als tres ens encanta el pop, i sempre ha estat així, només que ara ens sentim molt menys avergonyits de fer-ho evident. Entre nosaltres no existeix la idea del guilty pleasure. Són plaers, cançons, que t’agraden i punt.
En un grup com el vostre, on la creativitat ho és tot, és frustrant estar de gira tants mesos tocant les mateixes cançons?
Definitivament sí [repeteix el sí moltes vegades]. És molt complicat intentar ser creatiu amb aquest ritme de vida. Intentem aprofitar les proves de so dels concerts per assajar coses noves. Fer-ho sempre tot exactament igual és extremadament avorrit. Ens agradaria que la gent que ve a més d’un espectacle s’adonés que mai en veurà dos d’iguals. Igualment, t’haig de confessar que em fa molta enveja veure com és de creatiu el Jamie quan som de gira: és capaç de posar-se els auriculars, encendre l’ordinador i desaparèixer d’aquest món. M’encantaria poder fer-ho a mi també, però no em surt.
Parlant del Jamie, com us heu pres l’èxit que ha tingut ell tot sol?
És una inspiració i una enorme satisfacció veure com el teu millor amic triomfa d’aquesta manera. Tot i que vaig treballar en el seu àlbum, sobretot vaig viure’l com un fan, era realment bo. Per The xx ha estat molt positiu, perquè el Jamie ha guanyat molta confiança i és encara millor del que era, que ho era molt. També hi ha alguna cosa negativa, i és que s’ha passat molt temps de gira i no he pogut veure’l gaire, això em posa egoistament trist.
No us podeu queixar de com us ha anat a The xx en conjunt. Recordes el moment en què vas dir: “Ok, crec que ho hem aconseguit”?
Em sembla que, com a mínim a mi, avui encara em costa de pair [riu]. Hi ha un moment que m’ha quedat gravat: la primera vegada que vam actuar al programa d’en Jools Holland a la BBC. Era un espai que veia sempre a casa amb els meus pares i, quan ens van convidar a tocar-hi, van venir amb nosaltres i estaven superemocionats. Veure’ls a ells així va ser un xoc molt gran i un orgull enorme.
Ja acabem i encara no t’he preguntat pel Primavera Sound.
Doncs mira que podria estar hores parlant-ne. No he comptat quants festivals fem cada any, però t’asseguro que són molts, més de 30. Doncs n’hi ha ben pocs com el que teniu a Barcelona. Aquest any m’ho he muntat per poder quedar-m’hi, i fins i tot venen amics meus des de Londres. És fantàstic.
