Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

5 claus terrorífiques de la nova 'Suspiria'

Per
Josep Lambies
Publicitat

Heus aquí un assumpte d'alt risc. Luca Guadagnino, l'aclamat director de 'Call me by your name', dirigeix una versió lliure de 'Suspiria', l'obra mestra de l'italià Dario Argento, un relat de terror de fades estrenat el 1977 en què hi havia bruixes satàniques, sang ataronjada i una banda sonora que posava els pèls de punta, i que transcorria en una escola de ball. Com ha resultat l'experiment? El 'remake' de Guadagnino va arribar als cinemes el 5 de desembre. Nosaltres ja l'hem vist i, sense estripar misteris ni sorpreses, aquí van les nostres primeres impressions.


1. No té els colors del 'giallo'. Tot sembla apuntar que, en realitat, l'aposta de Guadagnino era allunyar-se diametralment de la 'Suspiria' d'Argento, encunyar mites nous, molt diferents, i al mateix temps renunciar a la seva estilització de l'horror. Aquí no trobareu els reflexos iridiscents del 'giallo', ni vidrieres de colors, ni la façana fúcsia de l'escola de ball, ni el mocador morat de Jessica Harper que s'agitava en la tempesta amb la qual començava la cinta original. El paisatge que dibuixa és el del formigó del Mur de Berlín i el marbre brutalista d'un edifici cuirassat en el fred d'una ciutat hivernal que es gela sota el taló de les botes. I la seva protagonista, Susie Bannion, porta un xandall gris ras.

2. Els dos polzes de la bruixa. En el paper de Madame Blanc, a qui Joan Bennett va donar vida a la pel·lícula d'Argento amb la cara molt empolsada i una piga pintada a la galta, trobem a Tilda Swinton, vestida amb una túnica marró, el cabell llis i els braços blancs com les branques d'un arbre cremat, sempre amb un cigarret encès entre els llavis. Llisca sobre el terra de fusta com si surés, fins i tot hi ha un moment en què corre les cortines dels finestrals com una bruixa muntada sobre l'escombra. Els seus pòmuls són durs, tallants, com pedres molt afilades. Però la seva força maligna resideix en dos polzes amb els que estreny les nines i turmells dels seus deixebles.

 
3. El múscul és l'infern. Guadagnino concep la dansa com un acte macabre. El personatge de Susie (a qui interpreta Dakota Johnson amb la cabellera rogenca, potser una llunyana encarnació de la Moira Shearer a qui Michael Powell va filmar a 'Les sabatilles vermelles' en un flamíger Technicolor) ens apareix com un emissari de la mort. És brutal l'escena muntada en paral·lel en què la veiem ballant a l'aula magna mentre, en un altre lloc, una noia es retorça entre crits ofegats i cruixits, alhora que li van rebentant tots els ossos, en una contorsió agònica que és angoixant, llarguíssima. És com si els dos cossos formessin part de la mateixa coreografia.

  

4. L'eco de la història. Encara que la idea tenia el seu potencial, Guadagnino és menys hàbil quan intenta radicar la màgia negra en una mena de mal endèmic de la història. L'escola de dansa és com una fortalesa plena de passadissos secrets, per on el diable camina de puntetes, però alhora arriben diaris, es sintonitzen canals de televisió, es comenten les notícies. Tot succeeix en l'Alemanya de 1977, l'any en què el FPAP segresta el vol 181 de Lufthansa amb direcció a Frankfurt. Es produeixen detencions, cada nit esclaten bombes als carrers i hi ha pancartes per tot arreu. Per allà circula un quadern que relaciona el clima polític amb les arts sacrílegues de la bruixeria.

 
5. Aquelarre a l'hora de l'esmorzar. En aquesta ciutat freda i convulsa, les bruixes es reuneixen als matins al voltant d'una gran taula que fa olor de cafè molt carregat. Els flocs de neu com una pluja de cendra cauen a través dels vidres. Dins la cuina anem coneixent a l'elenc de filles de Satanàs, amb les seves rialles i els seus gestos, en bata i camisa de dormir, encadenant cigarrets i mirades sinistres. Aquí, Guadagnino crea una atmosfera sorprenent, familiar i alhora letal, que és del millor de la pel·lícula. Gairebé fa que li perdonem totes les bajanades que comet, inclòs un final amb molta víscera que en el seu intent de semblar tenebrós només aconsegueix fregar el ridícul.

Últimes notícies

    Publicitat