[title]
Fa un parell d'anys, Rodrigo Sorogoyen va aconseguir desencaixar-nos el semblant amb 'Que Dios nos perdone', una cinta d'aires embrutits, irrespirable des del primer segon, sobre un tipus que violava i matava ancianes i dos policies que el perseguien pel centre de Madrid. Ara ha tornat a deixar-nos sense alè amb 'El Reino', una radiografia vomitiva de la corrupció que rosega la classe política d'aquest país, formulada segons els codis d'un thriller amfetamínic, que no dóna treva ni per un instant. "Aquesta història es va construir mirant cada nit el telediari", ens explica Sorogoyen, tot prenent unes canyes per comentar la jugada.
1. El pla seqüència del principi. La pel·lícula comença en acció, amb una càmera precipitada enganxada al clatell d'Antonio de la Torre, que entra per la porta del darrere d'un restaurant, en un pla seqüència calcat al que seguia d'esquena a Ray Liotta ja Lorraine Bracco a Uno de los nuestros. Tot se succeeix a un ritme frenètic: el tràfec de la cuina, una safata amb gambots i una taula sota un núvol de fum en la qual el poder es reparteix com les cartes del pòquer, entre copes de xampany calent i riallades que fan olor de rot . "Volíem jugar amb aquesta proximitat perquè l'espectador sentís aclaparament, tancat en un sol punt de vista en què el món sembla més deformat, més monstruós", diu el director.
2. Bárcenas fent la botifarra. Sorogoyen insisteix que 'El Reino' és una ficció, escrita amb audàcia i mestratge en col·laboració amb Isabel Peña, però en ella es reflecteixen algunes de les vergonyes nacionals més ofensives dels últims temps. "Partíem d'elements com la idea de culpa i la responsabilitat -diu-. Estàvem indignats amb la quantitat d'impunitat i supèrbia, però alhora com a guionistes ens fascinava la imatge de Bárcenas fent la botifarra, amb aquella superioritat, o la de Rodrigo Rato dient «es el mercado, amigo». Ens amarem de la trama Gürtel, perquè hi havia molt per triar ". El to general és gairebé escatològic.
3. Aquells espais sense glamur. La cinta es mou per bars de carretera, cafeteries amb el seu aparador de sobao pasiego, inodors amb cisterna elevada i urinaris de peu, espais ordinaris que van poblant individus facinerosos, que pixen i no es renten les mans, que parlen mentre la saliva se'ls resseca a la comissura dels llavis. "Buscàvem que tot semblés molt normal, que les cares dels personatges fossin vulgars i que els llocs que transiten fossin d'allò més corrents, perquè per a mi el naturalisme era primordial", etziba.
© Julio Vergne
4. Un malson accelerat. 'El Reino' avança a una velocitat huracanada, amb música techno en totes les escenes de transició. "Sense revelar misteris, explica la història d'una fugida, la d'un polític mitjà que de sobte es veu amb la soga al coll, el seu partit el margina, i s'ha de moure i moure perquè si s'atura, s'enfonsa", recapitula. Per cert, l'elenc posa la pell de gallina. Començant per De la Torre, que aguanta el pes de cada enquadrament com un animal acorralat, però també Nacho Fresneda ballant a la coberta d'un iot, Ana Wagener amb els cabells ruixats de laca i Josep Maria Pou xuclant el cap d'un crustaci amb l'ànsia d'un caníbal.
5. L'estocada final. En última instància hi ha la nostra implicació com a ciutadans, per la part que ens toca. "Tracta d'un hereu que té complicacions per heretar -explica Sorogoyen-. El que això ens diu és que tant és que caiguin els reis, tant és que facis caure a Mariano Rajoy del seu tron, perquè el sistema segueix existint". En aquest judici demolidor, el personatge de la periodista a qui interpreta Bárbara Lennie és fonamental, amb aquella mirada desafiant, potser còmplice, potser botxí, que segueix al nostre cap fins i tot després del tall a negre final, per exasperació de qui continua a la butaca amb els ulls injectats en sang.
