[title]
Tinc un top 5 de moments preferits en la meva carrera d’entretenidor del periodisme de cinema. Un ranking que, de tant en tant, trec a passejar, actualitzo i reescric: la desagradable entrevista a l’estúpid i cregut Christoph Waltz; l’agradable entrevista a l’encantador Bigas Luna; la trobada de diversos mitjans amb Glenn Close, durant un Festival de Sant Sebastià; totes les entrevistes amb Oriol Pla, Itziar Castro, Marc Ferrer i Álvaro Cervantes (ja en són unes quantes); i el dia que vaig veure, per primer cop, Bárbara Lennie. Va ser just abans d’un passi especial de la pel·lícula de Lluís Miñarro 'Stella Cadente', en unes oficines del Poblenou. No m’esperava que també i fos... i va sortir de la sala de projecció i, en aquell instant màgic, el món i tots nosaltres en general ens vam enlletgir al costat d’ella. No sé què li va passar a la resta: servidor es va quedar sense alè, i això que Lennie anava sense maquillar i una mica despentinada. Vaig dir-li "hola", i em vaig quedar mut i a la gàbia. Amb l’estrena, divendres, de 'Petra', l’actriu ens haurà visitat, aquest any, en quatre ocasions: 'La enfermedad del domingo', 'Todos lo saben', 'El reino' i la pel·li de Jaime Rosales.
L’ensopegada de la María
En la seva trajectòria només destacaria una ensopegada: 'María (y los demás)'. I no per culpa d’ella o del guió. Senzillament, Lennie havia d’estar graciosa o semigraciosa, i fràgil alhora, i el paper, crec, se li va escapar de les mans. No el va poder o saber defensar millor. És quan dius: "No me la crec". És la meva opinió, i com de cul, tots en tenim una, d’opinió. La resta de les seves aparicions cinematogràfiques, excel·lents.
Per culpa d’Isaki Lacuesta
Situo l’inici de la meva devoció (no, no és una simple admiració) l’any 2009, quan Isaki Lacuesta li va donar un llarg i difícil parlament, tot mirant a càmera, a 'Los condenados'. "Vatua l’olla", vaig exclamar des de la butaca. "Què és això?", vaig afegir, per arrodonir i enriquir el comentari. Com una bèstia de l’actuació, es menjava la càmera, mentre ens destrossava amb el que explicava.
El regne de la sobrietat
Si acotem l’objecte d’estudi a les estrenes del 2018, considero que deixa en ridícul quasi bé el cast sencer de 'Todos lo saben', aplicant la vella regla del 'menys és més': sense exhibicions de dramatismes, amb una interpretació espartana i controlada, supera en credibilitat noms consagrats com Javier Bardem o Penélope Cruz. Ella i també Eduard Fernández, un altre mestre de l’art de la sobrietat per arribar a la veritat. A 'El reino' torna a treure les urpes amb l’escena final de l’entrevista a Antonio de la Torre. I 'La enfermedad del domingo'? Esquiva tots els perills i exageracions que un actor o actriu es pot trobar quan expressa les emocions d’un personatge tan delicat. He llegit en algun lloc que, després d’aquest esprint de rodatges i d’estrenes, es vol retirar una temporada del cinema, i, entre d’altres feines, fer una obra de teatre on encarnarà la germana d’Irene Escolar. Un altre dia parlem d’Irene Escolar. I Bárbara Lennie... que s’ho repensi. No se’ns pot deixar orfes.
