Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

A tots ens fascinen els perdedors

Per Pere Vall
Publicitat

Cap a rutes salvatges i solitàries

Per poca humanitat que tinguis, per poca compassió que posseeixis, t’han de fascinar els perdedors de les pel·lícules: els clàssics dels films de John Huston, Sam Peckinpah o Monte Hellman, o els moderns de 'Hacia rutas salvajes', de Sean Penn, amb aquell Alexander Supertramp (interpretat per Emile Hirsch), que moria sol i sense ningú amb qui compartir les seves experiències de natura i de llibertat. Dues estrenes ens recorden com podem (i debem?) ser d’empàtics amb els perdedors: la dramàtica 'Lean On Pete' i el documental 'Camarón: Flamenco y revolución'.

A Haigh, els triomfadors se la porten fluixa

Al director britànic Andrew Haigh, els personatges tirant a marginals, fregant la soledat, o plenament instal·lats en ella, ja li molaven des dels seus inicis professionals: a 'Greek Pete', l’any 2009, va parlar cruament de la prostitució masculina. Després, a 'Weekend' i '45 años', tampoc es va caracteritzar pel seu to optimista. A 'Lean On Pete' (una pel·lícula que acaba igual que 'Estiu 1993', fixeu-vos-hi i compareu els dos desenllaços), la tristor s’apodera de la història, i els perdedors són presents en cada minut del metratge: des del personatge protagonista de Charlie Plummer (Charley) fins als secundaris defensats, estupendament, per Travis Fimmel, Chloë Sevigny, Steve Buscemi o Steve Zahn. Sense quasi esperança de glòria, el jove antiheroi es passeja per terres estranyes amb el cavall que dóna títol a la pel·lícula, 'Lean On Pete', pobra bestiola forçada a córrer en carreres cutres, maltractada, torturada, emmetzinada...

'Lean on Pete'
'Lean On Pete'

Auge i caiguda del gitanet ros

No, no és gaire més alegre el panorama que se’ns planteja a 'Camarón: Flamenco y revolución'. Comencen el relat amb la mort de José Monge, i, després d’unes quantes alegries i de la descripció d’uns breus anys de triomf, amor i prestigi, la bona ratxa es trenca, i, com l’Eugenio del documental que vam comentar en la columna passada, Camarón, el gitano rossenc i blanquinós, entra (l’entren?) en el món de la droga, a continuació sembla que més o menys se’n surt i mor per culpa d’un càncer de pulmó. És una víctima més d’aquesta putada que tanta bona gent s’ha endut.

La teoria de la identificació

Charley i Camarón, tan maleïts per la mala sort, tan lluitadors, tan il·lusionats malgrat tot, tenen el nostre cor i ens fan patir. Víctimes i alhora creadors d’adversitats, perquè sovint es fiquen ells mateixos en els problemes, el nen del cavall i aquell cantaor de San Fernando que va ser massa amant del 'cavall' són personatges (un de ficció, i l’altre real) que ens emocionen perquè, en el fons i un cop més, alguns ens hi identifiquem.

Últimes notícies

    Publicitat