[title]
Acaba d'obrir al públic el restaurant italià Circolo Popolare del Grup Big Mamma a Barcelona. I ho ha fet en una ubicació d'impacte: ni més ni menys que al número 44 de Passeig de Gràcia, al segon pis d'un immoble amb una planta de 1000 m², una cuina de 140 m² i una capacitat per a 200 comensals. Una cosa que el converteix en el segon restaurant italià més gran de Barcelona (després de la seva primera obertura, Gloria Osteria!).
A l'Osteria de Barcelona han arribat a servir 3000 comensals a la setmana, i a Circolo Popolare, el concepte de restaurant més assequible del grup, esperen superar aquesta xifra. Circolo Popolare de Barcelona representa el restaurant número 35 a tot el món d'un grup de restauració que en deu anys s'ha expandit d'una manera vertiginosa per tota Europa. Tenen presència a Irlanda, Alemanya, Regne Unit, Anglaterra, Mònaco, Itàlia i Alemanya, però també a Emirats Àrabs.
Circolo Popolare és la versió més assequible dels restaurants de Big Mamma
I la seva versió a la capital de Catalunya segueix el llibre d'estil operatiu de Big Mamma, és clar: tot el producte italià imprescindible arriba dues vegades a la setmana –com els tomàquets San Marzano, embotits o la burrata– però la verdura –aquí procedeix en part del Parc Agrari del Baix Llobregat– i carn i peix frescos es compren a cada ciutat. No tenen cuina central: tot surt dels fogons de Passeig de Gràcia, 44. Fins i tot la pasta, fresca i seca, que fabriquen ells mateixos a cada restaurant.
No repeteixen mai conceptes estètics: si a Londres el Circolo és com una sala de banquets romana, i a Madrid estem en un deliri pop retrofuturista –com si l'Scorsese d'Un dels nostres hagués volgut filmar un remake de Barbarella–, en aquesta ocasió els interioristes de Studio Kikki –la marca de la casa– han optat per l'amabilitat mediterrània. L'amplíssima segona planta –que va albergar Citrus i unes vistes amb què es domina tot Passeig de Gràcia– està plena de llum, fusta, vímet i parets de guix blanc i al·ludeix a la Sicília dels seixanta. En realitat, a qui escriu, l'enorme sala li recorda un hotel vintage de quatre estrelles de la Costa Brava incrustat en algun record d'infantesa. Molt diürn i amable.
"Bé, ara l'estàs veient de dia, però la idea és que de nit això canviï", expliquen. Les 10.000 ampolles decoratives –nexe d'unió estètic dels Circolo Popolare– estan alineades darrere 40 metres de finestrals, i prometen un efecte lumínic nocturn més que notable, amb un punch visual que contrasti del tot amb el migdia.
"Circolo Popolare és la versió més assequible dels restaurants de Big Mamma, i això és el que hem volgut accentuar a Barcelona", explica Danielle Tasso, xef executiu del grup. "Està al centre de la ciutat, però volem que es converteixi en un lloc de celebració per a la gent local", prossegueix. I és enorme, però no és específicament per a grups. De fet, Tasso assegura que "pots venir sol i seure davant d'un grup de gent".
Com es menja a Circolo Popolare?
I aquí es menja molt i bé. Però el primer que cal aplicar és un criteri racional. Racional aplicat a les racions, vull dir. Són molt generoses, en alguns casos enormes, i cal ser conscient del que es demana. El tan gastat eslògan de 'per compartir' aquí té sentit. Vegem un exemple: un plat d'espagueti cacio e pepe –espagueti casolans amb cremosa salsa de pecorino, generosament condimentats amb pebre negre– (13 euros) és una generosa ració que dona per a dos primers, i es pot rematar la feina amb una tremenda milanesa de vedella arrebossada i fregida, amb patates cruixents a les herbes i espinacs saltejats (600 gr, a 44 euros).
La clau, doncs, és la companyia. Com més gent sigueu, més possibilitats de gaudi. Amb barbaritats, per exemple, com la seva pizza al metre –de 80 cm– que es pot demanar en dos sabors diferents, i que té una textura més cruixent i fina que la de la pizza romana. Cada local té un estil de pizza diferent, i en aquest cas "han estat dos anys desenvolupant la pizza per a Barcelona, amb un forn de 2000 quilos fet a mida", explica Tasso.
Malgrat la generositat i potència de les racions, aquí hi ha matisos. Com, per exemple, una magnífica pasta fresca amb bolets, saltejada amb all i julivert i sàlvia fresca, enriquida al fons del plat amb stracciatella fumada, i que va guanyant profunditat de sabor a mesura que t'engoleixes el plat.
Altres singularitats marca de la casa són el seu concepte de cocteleria per compartir: gerres de ceràmica fetes a mida, com un lleopard de ceràmica del qual flueixen tres spritz, o una sangria amb lambrusco allotjada en una maduixa gegant. Seria fàcil caure en la xavacaneria, amb aquestes mides i idees, però un encant de Big Mamma és que el seu autoconscient kitsch d'alt standing embolcalla un menjar confortable i molt ben fet. Així com en els restaurants d'avantguarda el sentit de l'humor està al plat, aquí està en allò que l'envolta. No guanyaran cap Michelin, i ni falta que els fa. "Amb el fet que el teu àpat aquí sigui el millor moment del teu dia, ja estem contents".
No puc evitar preguntar a Tasso sobre per què hi ha tant de triomf italià a Barcelona mentre que la cuina francesa gairebé ha desaparegut. "El cuiner francès sol ser un autor. L'italià es dedica més als plats casolans", argumenta. I per descomptat, no cal obviar les postres: Tasso és un consumat pastisser, i aporta la visió maximalista a un repertori amb èxits com el pistacchiomisú, que és exactament el que proclama el nom, o un delirant tall de pastís de triple xocolata, davant del qual costa resistir la temptació de llançar-s'hi en planxa i que acompleix a la gola el que promet als ulls.
