[category]
[title]
Es va enamorar de la interpretació quan era ben joveneta i compartia escenes amb monstres de l'ofici com Josep Maria Pou, l'Arànega i en Madaula a la icònica Estació d'enllaç, que va marcar tota una generació de catalans. I des de llavors ha mantingut una sòlida trajectòria com a actriu, amb pel·lícules com Elisa K, Rastres de sàndal i La filla d'algú. Però l'Aina Clotet (Barcelona, 1982) sempre havia tingut el cuquet de la creació, sempre havia sentit la passió de l'escriptura i, en algun moment, va veure despertar també una necessitat de dirigir les seves pròpies històries. Fa tres anys va estrenar la sèrie Això no és Suècia, i ara presenta el primer llargmetratge, Viva: escrit, protagonitzat, coproduït i dirigit per Clotet, planteja el viatge d'alliberament d'una dona de 40 anys que, en ple procés de superació d'un càncer de pit, planta cara a les seves pors de recaiguda llançant-se a un carpe diem radical, amb decisions que deixen bocabadats els amics i la família.
Barrejant el drama propi de l'experiència de la protagonista amb tones d'humor, Viva arriba a les sales divendres 17 de juny, amb l'aval de la selecció a la Setmana de la Crítica, una de les seccions més prestigioses del Festival de Canes, d'on va tornar amb un premi a la seva feina interpretativa.
Encara et dura l'esclat d'energia i alegria que ha significat passar pel Festival de Canes?
Estic molt cansada, perquè estic viatjant molt amb la pel·lícula, però mai havia estat tan feliç estant tan cansada. No ho sé... això de Canes ha estat un somni. És realment impressionant l'oportunitat que el festival ens ha donat, i el moment que ens està permetent viure. Com la pel·lícula està arribant a altres llocs, com està connectant amb audiències internacionals. Que ens seleccionessin entre les mil i escaig pel·lícules que havien visionat a Canes ja va ser un somni. Que fos una de les set pel·lícules a competició a la Setmana de la Crítica, i que ens donessin un dels dos premis més importants de la secció encara és un impuls més gran i t'obre més portes. Estic molt contenta!
Una de les característiques més rellevants de Viva és la barreja de comèdia i drama que proposes. Entre les teves grans preocupacions estava trobar-li el to i que la gent rigués...
Sí! Quan vaig començar a voler explicar històries, ja fa molts anys, una de les coses que sempre vaig tenir clares és que jo volia fer comèdia. Volia que en les meves històries sempre hi hagués humor. De fet, com a actriu també m'hi he volgut formar: no només amb tècniques més Stanislavski, sinó que jo vaig fer clown, per exemple. M'ha agradat sempre, el que passa és que l'humor és molt delicat i sempre fa respecte, perquè no saps si aconseguiràs fer riure o no. O si aquest humor viatjarà bé. I llavors, encara que en el guió hi havia molt de drama, la comèdia hi estava també molt present. Així que sí, la meva obsessió era traslladar aquest humor a la pantalla, i aconseguir que els actors, el muntatge, el ritme, que tot plegat estigués encaminat cap a un lloc que, en alguns moments, et pogués fer riure i et permetés agafar distància. I tinguessis una experiència lleugera dins del dramatisme de la història.
Justament perquè és una pel·lícula que parla de la mort, la mort i la por a la mort estan molt presents. Però el títol ja és tota una declaració d'intencions.
La por a la soledat i a la mort, com la dependència en les relacions romàntiques, són temes que, aparentment, poden semblar profunds i dramàtics, però, amb la coguionista Valentina Viso, volíem impregnar-los amb una mirada irònica. Sempre ens agrada riure'ns, primer de nosaltres mateixes i després de tot el que podem. Perquè crec que és una manera de tocar qüestions difícils, per això les vull explorar com a creadora. I em sembla que aquest equilibri entre lleugeresa i drama, entre comèdia i tragèdia, t'ho permet. Al final, la vida és una barreja de tons tota l'estona. I per això m'obsessiona molt, perquè vas pel carrer o agafes el metro, i passen mil coses còmiques i també hi veus tragèdia pertot arreu. M'agrada molt aquesta barreja perquè sento que realment és el reflex de la vida.
Ens agrada riure'ns, primer de nosaltres mateixes i després de tot el que podem
L'humor serveix de resposta, d'antídot, davant d'aquestes pors, igual que el sexe i el desig, que estan molt presents...
Sí, sentíem que el desig era l'altra cara de la moneda de la por. La Nora és una noia que té molta por i que, al principi, no vol mirar aquesta por de cara. I per tant es llança a viure aquest desig, perquè necessita sentir-se més viva que mai, i darrere d'aquest desig, al final, ha de descobrir que s'ha d'enfrontar a les pors per superar-les. Aquest és un viatge d'alliberament, així que la pel·li necessitava una temperatura sexual elevada, perquè també era la manera d'explicar aquesta por profunda que sent i de veure'hi els contrastos, i perquè té aquesta necessitat de sentir-se viva. També volíem parlar de la reapropiació del cos, després d'haver passat una malaltia com és un càncer de pit, que li ha causat una mastectomia. I em semblava bonic també reivindicar els cossos no normatius i com perfectament poden tenir una acceptació i una vida plena en l'àmbit sexual, que em sembla una part molt important de la vida.
Aquest és un missatge molt potent, sobre el qual encara hi ha un cert tabú, una certa dificultat també de les dones que pateixen això per explorar la seva sexualitat amb llibertat i tranquil·litat.
Nosaltres no volíem fer una pel·lícula que parlés sobre el càncer, sinó sobre la petjada que deixa aquesta por. I justament aquesta petjada, amb un càncer com el de mama, no és només emocional, també és física. Volíem reivindicar les segones oportunitats que et pots donar a tu mateixa, el cos de la dona en plenitud, i els cossos no normatius: podem viure una sexualitat plena siguem com siguem, si ens estimem a nosaltres mateixos i si trobem les persones adequades.
Podem viure una sexualitat plena siguem com siguem, si ens estimem a nosaltres mateixos i si trobem les persones adequades
Trobo força revolucionària l'aposta de la relació del teu personatge amb un noi de 20 anys. A l'inrevés ho hem vist milers de vegades...
Jo sempre vaig pensar que la pel·lícula podria funcionar perfectament amb un noi de 30 i escaig o 40, perquè en el fons es tracta de la Nora buscant energies diferents. I les persones poden tenir moltes energies. Però el fet que ell fos més jove l'impregnava també d'altres aspectes, i era més immediat entendre aquest viure el present dels personatges. I aquest desig. I mostrar aquestes noves generacions que jo vull pensar que tenen una acceptació més gran cap a les coses menys normatives. Però alhora també penso que la Nora i el Max es porten quinze o vint anys, i a l'inrevés no hi hauria tema de conversa. Ni tan sols es mencionaria, però en canvi es menciona molt. Sento que encara falten molts projectes que ens mostrin aquest canvi d'edat i de rols, perquè passa molt a la vida real, i sento que a l'inrevés ho hem viscut i ho seguim vivint, i ho seguim normalitzant, i forma part també de la reivindicació d'un canvi.
Una altra idea molt interessant amb la qual jugues a la pel·lícula és el xoc entre el personatge que interpretes, una científica que investiga com allargar la vida humana, i el context: un planeta que sembla tocat de mort. Viurem més anys, però... de quina manera?
Sí, crec que la pel·lícula es vehicula tota l'estona amb dues forces contraposades: el desig i la por. Volíem donar un marc a la pel·lícula, alguna cosa específica. I just havíem passat a Catalunya una sequera extrema i vam decidir crear aquesta mínima distopia. Distopia és una paraula que li queda una mica gran, perquè simplement hem apujat el volum d'una realitat que, per desgràcia, ja existeix. A la pel·lícula, aquesta sequera extrema provoca talls d'aigua. I, a banda, la salut mental està en un primer pla, amb el personatge de la mare de la protagonista, una psiquiatra que va donant pastilles a tothom que li n'en demana.
La ciència aconseguirà allargar la vida de les cèl·lules, i per tant la nostra vida, però quina vida?
Ens semblava interessant fer el contrast d'aquests dos pols, però també el d'una dona que busca un balanç emocional en un món que cada vegada està menys equilibrat. I, a més a més, com a científica, busca com allargar la vida de les cèl·lules per viure més anys: per això ens vam basar en uns estudis científics reals amb l'assessoria de la Núria Izquierdo, de l'hospital Can Ruti. Em semblava superinteressant que la ciència sembla que sí que ens aconseguirà allargar la vida de les cèl·lules, i per tant la nostra vida d'aquí uns anys, però quina vida? Com la volem viure? Com la viurem en un món cada vegada més complex, més difícil tant en l'àmbit mediambiental com en l'àmbit polític, social i de salut mental...
En el teu personatge, quant hi ha d'homenatge als teus pares metges, i en particular a un referent de la investigació com és el teu pare Bonaventura?
Jo soc molt feliç fent la meva feina, m'agrada molt i sento que és molt vocacional. Però crec que també hauria tingut una altra gran vocació, que és la ciència. Llavors, quan vaig pensar a què podia dedicar-se la protagonista... biòloga! Suposo que pel fet que sempre m'ha quedat una mica la frustració de no haver-me dedicat a la ciència, d'aquesta manera podia estar a prop de certes coses que m'agraden molt. Sí, d'alguna manera, clar que hi ha un homenatge a una professió que respecto, estimo, admiro i que, a més a més, em sembla que té molts paral·lelismes amb el cinema d'autor.
Quins?
Per exemple, el que s'explica a la pel·lícula sobre com n'és de complicat fer investigació, sobre la precarietat que hi ha i la dificultat d'aconseguir recursos. Aquesta investigació de primer nivell que tenim a casa nostra, però que també és molt competitiva: per arribar a la primera divisió han de presentar papers i estudis, i passen per moltes proves. Em semblava interessant aquest paral·lelisme, i alhora m'agradava molt l'estudi que estaven fent sobre els retrotransposons [fragments d’ADN que tenen la capacitat de copiar-se i inserir-se en altres llocs del genoma]; és superinteressant com es pot combatre l'envelliment. Em semblava superbonic posar-ho tot junt.
Què opinen els teus pares reals dels teus pares a la ficció? La parella Lloll Bertran-Willy Toledo és sensacional...
No s'assemblen gens als meus pares, són molt diferents [riu], tot i que hi ha algunes picades d'ull. Però són pura ficció, estan molt lluny de com realment són els meus pares. Però els fa molta gràcia i els ha agradat moltíssim la pel·lícula. I a mi m'encanta haver escollit la Lloll Bertran i el Willy Toledo, perquè crec que són dos actors que tenen la comèdia a dins des d'un lloc molt autèntic. I que és el que jo realment estava buscant. El personatge de la mare, per exemple, des del guió a mi em fascinava, però em feia por que no el poguessis estimar, perquè hi ha moments que és molt dura amb la Nora. Era important tenir una actriu que et transmetés tendresa, malgrat que allò que estava dient fos dur, i la Lloll ho sap fer molt bé. I el Willy és un geni, llavors, sí, m'encanta que siguin ells.
Vas tenir clar el fet de rodar en català, malgrat les possibles conseqüències que pugui tenir en la distribució de la pel·lícula a les sales de fora de Catalunya?
Crec que no m'ho he qüestionat mai. Quan vaig decidir començar aquest camí creatiu, vaig intentar justament ser el més honesta possible amb mi mateixa. I per tant, el més honest amb mi mateixa és fer la pel·lícula en la meva llengua, que és el català. No m'ha passat mai pel cap que no fos així. Ha estat una decisió més emocional que cap altra cosa. I a banda tenim la sort que també comptem amb ajudes per fer-ho. Jo, com a espectadora, veig cinema de tot el món. I em sembla que la riquesa és, justament, la pluralitat. Res més bonic que defensar-la.
El més honest amb mi mateixa és fer la pel·lícula en la meva llengua, que és el català
T'ho preguntava perquè encara tenim recent l'exemple de Balandrau, tot un fenomen de públic a Catalunya però que, a la resta d'Espanya, es va estrenar a poques sales…
Al final, fas les històries des del cor i esperes que arribin al cor de qui hagin d'arribar. Per això és molt emocionant que es vagi demostrant, amb les feines de diversos directors i directores, que hi ha festivals de primera divisió com Canes on no hi ha fronteres. Les pel·lícules viatgen i arriben allà on han d'arribar. Crec que és important que cada història es faci en l'idioma que necessita la història, en la llengua que al director o al creador els ve de gust explicar-la. Hem de defensar la pluralitat, però sobretot, com a mínim en el meu cas, jo ho faig des d'un lloc més emocional.
Tornant a Canes, se m'acudia que si la selecció de la pel·lícula era un copet a l'esquena pel teu costat creador, guanyar un premi com a actriu també deu generar una certa satisfacció quan sempre has dit que vols seguir fent les dues coses: dirigir i escriure, però també actuar. De fet, ja et va passar el mateix a Canneseries amb Això no és Suècia.
Sí, em fa molt feliç. I em va fer molt feliç que m'escrigués el director de Canneseries per dir-me que era la primera persona que havia aconseguit el premi a la millor actriu a Canneseries i al Festival de Canes de cinema. Quina bogeria! Quin goig! Evidentment això ho he fet envoltada de gent boníssima al meu costat, que m'ha ajudat. Però em fa molt feliç, entre altres coses, perquè, en el fons, he intentat arriscar amb els dos personatges. Era un dels objectius més clars que vaig tenir, perquè és tan complicat aixecar els projectes i han estat tants anys, que quan vaig arribar a tots dos, tant el personatge d'Això no és Suècia com el de Viva, allò que em repetia cada dia era: gaudeix, equivoca't, arrisca. I em fa molt feliç que, de cop, la interpretació hagi estat premiada. També és veritat que el jurat de la Setmana de la Crítica em deia que, per a ells, era una manera de reconèixer la pel·lícula, sabent que jo la dirigia. Que els havia agradat molt.
El director de Canneseries em va escriure per dir-me que era la primera persona que havia aconseguit el premi a la millor actriu a Canneseries i al Festival de Canes de cinema
En tot cas estic superagraïda, perquè sí, jo evidentment vull seguir sent actriu. No vull haver d'escollir entre les dues coses. M'encanta dirigir, m'agradaria molt poder seguir fent-ho, seguir explicant les meves històries. Però també m'agrada molt estar a les ordres d'altres directors i directores. Ara em ve molt de gust que em diguin "posa't aquí", "fes això", "la presa és bona"... Que hi hagi una altra persona que és responsable de les decisions [riu]. M'encantaria poder seguir creixent també davant de la càmera, seguint les directrius d'altres persones.
L'Aina Clotet directora... què opina de l'Aina Clotet actriu? I l'Aina Clotet actriu, què en pensa de l'Aina Clotet directora?
[riu] És molt bona aquesta pregunta, perquè de vegades sí que hi ha com una dissociació quan treballo entre l'Aina Clotet directora i l'Aina Clotet actriu. L'Aina Clotet directora és molt controladora, mental, supertreballadora, s'ho prepara molt, i segurament més poruga perquè té menys experiència. I l'Aina actriu ha sigut molt feliç perquè m'encanten aquests dos personatges, el d'Això no és Suècia i la Nora de Viva. Sento que amb la Valentina Viso hem construït antiheroïnes, dones imperfectes, que s'equivoquen, que s'aixequen, que són resilients, que tenen bones intencions, però que també són humanes. Parlem de la condició humana i no sempre és tan fàcil fer personatges que naveguen entre tots aquests tons, que en una mateixa seqüència pots passar per tants llocs. Llavors l'actriu està molt feliç de ser lliure, a més la directora li dona llibertat [riu]. Li diu: "Va, tira, tira, tira". Crec que hi ha un pacte de llibertat. Soc una persona a qui li agrada molt controlar les coses, però sempre vull, justament, intentar deixar de controlar les coses. Llavors hi ha sempre alguna cosa d'aprenentatge en els propis camins que em proposo, com fer personatges que em facin aprendre a mi mateixa. Per tant, l'Aina directora vol que l'Aina actriu arrisqui, i l'actriu està agraïda a una directora que la deixa arriscar. Crec que tenen una bona relació.
Amb ‘Això no és Suècia’ hi havia gent que em venia a dir-me que s'assemblava al meu personatge, i d'altres em deien que els personatges eren uns imbècils
Aviat us poseu amb la segona temporada d'Això no és Suècia...
Sí, sí, ara estem fent la preproducció, rodarem a la tardor i amb moltes ganes de tornar a entrar en l'univers d'aquests personatges que també són tan erràtics i tan humans. La veritat és que no m'esperava el recorregut que ha tingut. M'està passant una mica el mateix amb Viva i amb el fet d'anar a Canes, tot i que encara no s'ha estrenat i no sé realment quina serà ara la rebuda. Però amb Això no és Suècia, el que més em va emocionar va ser el boca-orella, com les persones del carrer realment connectaven amb la història. No m'ho esperava gens, però em va fer molt feliç veure que realment l'humor connectava, la ironia, el sarcasme, la profunditat també connectaven amb la gent. I que cadascú en treia la lectura que volia, això em sembla el més ric. Que hi havia gent que em venia per dir-me que s'assemblava al meu personatge, i d'altres em deien que els personatges eren uns imbècils, que generaven com una certa animadversió. Això em sembla molt interessant, perquè veus que és una cosa que sacseja i que et posa un mirall al davant.
