Al·lèrgiques al Pol·len apugen el volum: “A ‘Sofà ah ah’ explorem el desig sexual en homenatge a Wet Leg, que també parlen de follar en una 'chaise longue'”

Sonen diferent, però són les mateixes. Després de gravar amb Joan Manuel Serrat, d’exhaurir entrades a l’Apolo amb Al·larma i d’aconseguir cinc nominacions als Premis Enderrock, Al·lèrgiques al Pol·len torna amb nova música. Aquest octubre ha estrenat No t’ho desitjo mai (Montebello), un àlbum de 12 temes on el grup s’expandeix cap a l’indie rock i el shoegaze per parlar de desig, ruptures i la ciutat de Barcelona.

Una mica més cap al rock que cap al pop, amb referents com The Strokes i Él Mató a un Policía Motorizado, la nova música de les Al·lèrgiques és més fosca, però també enganxosa. De fet, són conscients que el disc pot sorprendre qui encara no les conegui bé, però no ho veuen com una nova etapa. “Fa molts anys que treballem juntes i, en perspectiva, és evolució. El canvi forma part de nosaltres, provar coses és molt del grup. És nou, però no és nou que sigui nou”, expliquen.

És un disc que han volgut treballar soles i amb els instruments que sonaran en el directe. “Ha estat donar-nos una oportunitat a nosaltres mateixes. L’últim disc el vam produir amb moltíssima gent diferent: amb Cala Vento, amb els Ludwigs, a Madrid… En aquest, vam dir: ara ens tanquem nosaltres i ho fem tot nosaltres.” La producció l’ha feta Joana Subirats (guitarra i veu), i és la primera vegada que el grup s’autoprodueix. Els visuals i la direcció artística han anat a càrrec de Maria Riba (teclats i veus).

Sonorament, dona resultats. No t’ho desitjo mai és un disc compacte: explora un tema a través d’un so, i un so a través d’un tema. Per trobar-lo, el grup ha begut de l’experiència dels directes dels últims anys, que ja anaven prenent aquest camí de manera natural. “Fa molts anys que toquem juntes, i el directe és on ens sentim més nosaltres. Vist en perspectiva, tot el que hem anat fent i canviant del projecte sempre ha estat per acostar-nos més a la identitat real del grup”, diuen.

Créixer com a grup

El nou àlbum és un disc de ruptura, de lletres confessionals i ràbia continguda, però explora justament tot allò que passa després d’haver-ho plorat tot. Defuig el drama i l’excés, juga amb les capes i les imatges i combina la distorsió de les guitarres amb unes veus suggeridores. Les lletres tenen un punt costumista i irònic, i busquen llocs i moments concrets per a cada sentiment que musiquen. És un disc d’aquí i ara.

“No només és la ruptura de parella, sinó la ruptura amb la innocència que potser teníem en la primera joventut, dels 20 als 25”, expliquen. Per això també hi ha espai per al desig i l’angoixa.

Emocions més complexes demanen un so més complex, però, més que buscar-lo expressament per acompanyar la ruptura, el grup ha treballat concepte i música en paral·lel. “Els nostres referents ens han influït no només musicalment, sinó també en la manera d’acostar-nos a les cançons. Sofà ah ah, per exemple, és la primera cançó on explorem el desig sexual, i de fet és una mena d’homenatge a Chaise Longue, de Wet Leg, que també parla de follar en una chaise longue.”

La ciutat, de portal en portal

El disc és ple de referències a Barcelona, més que mai: carrers, portals, passejades. És el primer àlbum que el grup produeix a la ciutat de cap a peus, i això ha acabat tenyint-ne les cançons. “Sona totalment a ciutat”, resumeixen.

Així, a les lletres hi trobem el paisatge habitual de l’entorn Barceloní, coloms, turistes i un bon grapat de problemàtiques socials que aquests dies ressonen pels carrerers, però amb AAP no es tracta d’una reivindicació estètica: “Abans potser parlàvem de les coses des de la metàfora, des d’un lloc més conceptual, i en aquest disc ho hem aterrat tot molt. Gairebé totes les cançons parlen dels espais des d’on estan cantades.”

Hi ha alguns temes que són explícitament reivindicatius, com Apocalypsis now, una sàtira post-punk sobre la ciutat, o PPP, una oda irònica als periodistes, productors i programadors que s’han anat trobant en aquests anys de fer música. “Mai hem estat un grup que parli de coses que no ens interpel·len directament. Sempre hem parlat molt des del jo, des de la nostra vida i els nostres sentiments. Però al final, el que és personal és polític”, afegeixen.

Més enllà d’un grup de noies

PPP inclou una mescla de talls de diferents entrevistes que els han fet com a grup, on se senten veus més o menys reconegudes repetint en espiral les paraules “noies” i “joves”. “Els humans necessitem encasellar. El problema és que molts cops aquesta primera línia, 'són un grup de ties de Barcelona de vint anys', s’ha convertit en la nostra identitat”, lamenten.

Aquest disc, d’alguna manera, les força a posar la música al centre: un concepte rodó i tancat, la ruptura; un escenari, la ciutat; una producció lligada al directe, i la voluntat de marcar què és Al·lèrgiques al Pol·len. “Teníem ganes que el sector ens reconegués d’alguna manera. El públic sempre ens ha reconegut molt, però se’ns ha tingut menys en compte de cara a programadors i indústria. Teníem ganes de fer un disc que, més enllà de si la gent s’enganxa a unes cançons o no, fos guai. Que algú l’escoltés i digués: 'Hòstia, que guapo'. I estic bastant segura que ho hem aconseguit.”

El grup presenta No t’ho desitjo mai en directe el 13 de febrer de 2027 a Razzmatazz.

Vols més música? Consulta quins concerts hi ha a Barcelona aquest mes 

Aquest article s'ha publicat el 22 d'octubre de 2026 a les 9:27 h