[title]
Retrat d’un client humiliat
Breu descripció de la tensa situació. Arribo a l’entitat bancària per comunicar-los que no m’interessa la seva súper tarja daurada i que vull una llibreta d’estalvis sense estrenar, perquè la vella ja està plena. Però el banc de tota la vida està canviat. On han anat a parar els mostradors ratllats i escantonats d’abans? Ara, hi ha taules i cadires noves de trinca, i un cartellet davant d’un faristol que diu “hola”. Amb exclamació final, perdó. Una noia em convida a seure i em diu que ara torna. I passen cinc, deu minuts. M’aixeco, entre cabrejat i trist, i guillo. No comprenc res. O sí. Potser és que, a part de fer el que jo els demanava, em volien colar, de pas, alguna oferta, promoció, ganga o hipoteca? Petit detall: jo sóc de filmoteca, no pas d’hipoteca. A prop meu, un pobre iaio indefens no entén què fan amb els 40.000 euros que hi té dipositats. I una dona uniformada no fa excessius esforços perquè ho comprengui. Al contrari. Ai, l’ancià arriba a ser un membre de la meva família... i salto a la jugular de l’empleada cínica que li repeteix, sense parar, un discurs críptic! Què se n’ha fet dels empleats dels bancs i dels bancs d’abans?
Que n’és de bell ser humà!
La primera imatge idíl·lica que em ve al cap és la d’un personatge de pel·lícula de Frank Capra (James Stewart, Jean Arthur, Gary Cooper, Claudette Colbert o Donna Reed, per exemple) que es desviu per atendre bé el client, sense colar-li motos, sense explicar-li mandangues. Un home o una dona amb principis, que, sí, està al servei del capitalisme, però compagina el culte als diners amb l’ètica. Perquè no us podeu ni imaginar la fredor que vaig sentir en entrar a l’entitat bancària: com estar en una nevera immensa, com quedar-se tancat en una estança de ‘2001: Una odissea de l’espai’.
Tornar a López Vázquez
Segona imatge idíl·lica: 'Atraco a las 3', la comèdia de José María Forqué del 1962 amb José Luis López Vázquez, Cassen, Gracita Morales i aquella colla de personatges encantadors, tendres i deliciosos que volien assaltar el banc on treballaven.
Tot per la (meva/teva) pasta
Procuro esborrar de la meva ment el que acabo de veure i sentir a l’establiment que manega la meva pasta, i començo a buscar per la ciutat alguna de les seves sucursals on la humanitat no s’hi hagi esfumat encara. Si la trobo, sereu convenientment informats. Amb afecte.
