[title]
Atenció: aquest no és un llibre gastronòmic o d'història d'un local clàssic de Barcelona con tants d'altres n'hi ha. I no ho és perquè La Plata, el bar de Barcelona (autoedició, 2026) d'en Roger Pascual Marjanet (Barcelona, 1978), és un llibre carregat d'ànima però també d'ideologia: sovint, les gloses gastronòmiques de locals clàssics cauen en la llagrimeta fàcil o el tòpic discursiu de la cultura de l'esforç, que surt automàtic de la boca del 90 % dels cuiners.
Però aquí l'autor pren partit de manera natural i es mulla: senzillament, perquè l'escriu el fill del bar del Gòtic que ens ha alegrat tants migdies, tardes i nits. Pascual –un periodista amb més de 25 anys de trajectòria com a redactor de Societat a El Periódico i diversos llibres d'investigació publicats– ha viscut o sentit de primera mà les històries que explica.
La Plata, el bar de Barcelona, explica la història d'un bar-bodega que va obrir l'any 1945 i a dia d'avui es manté com a un dels darrers bocins de l'antiga Barcelona recent, on els aborígens de la ciutat podem seure-hi a menjar i beure –a 12-15 euros el tiquet– sense tenir la sensació que som figurants d'un decorat de iots, expats i modernors diverses. Es nota que l'autor sap fer la seva feina literària i documental; Pascual explica la història del bar a través de la peripècia vital dels cinc protagonistes de la nissaga: que són els seus avis Quimeta (Joaquima Planas) i Pepito (Josep Marjanet), la seva mare, l'Anna Marjanet i l'incombustible i carismàtic cambrer/cap de sala Pepe Gómez –que va entrar a la Plata el 1972 amb 15 anys i encara avui domina el cotarro.
Una novel·la social "on tot és veritat"
El volum, de curosa autoedició, es llegeix com una novel·la de ficció "però tot el que hi trobaràs explicat és real. Perquè encara que hagi dramatitzat fets reals, tenia a la meva mare a mà i al Pepe per preguntar-los com eren les coses", m'explica Pascual, asseguts en una de les taules d'un bar que a dia d'avui fregeix 60 quilos de peixet blau fresc al dia (i serveix a 3,50 euros, menys del que costa un fotut matxa-latte). La novel·la comença el 1945 amb la detenció i tortura de Pepito a Via Laietana i tres mesos a la Model (el van enganxar repartint el Parte Inglés, un fulletó amb resums de notícies de la BBC). Pel camí, Pascual explica la història de Barcelona i com ha canviat la ciutat, fent servir la vida dels protagonistes però també amb un us digestiu i precís de dades.
Anna Marjanet: "Vaig néixer el 1954, i el 1970 tenia 16 anys. Vaig viure l'etapa de l'esclat de llibertat, de Zeleste, la Rambla i Pau Riba. El bar no el volia ni veure, jo treballava en una sucursal bancària, i em vaig quedar embarassada. Vaig parir tres dies abans de la Constitució que prohibia acomiadar una embarassada. Però em van fotre fora de la feina, esclar".
"Vaig entrar a la Plata per treballar uns mesos i m'hi vaig quedar 35 anys"
La mestressa de la Plata m'ho explica asseguda en una de les taules de marbre, afegint, amb sorna, que és "una mica com la Forrest Gump de Barcelona, per tota la gent important que ha passat per la meva vida. Perquè jo era amiga d'Isaak Andik, però també vaig conèixer Puig Antich i l meva amiga Carme va acabar atracant el banc d'Espanya". Una altra amiga fou part del grup armat revolucionari que li va col·locar l'armilla explosiva a Bultó. Vaja, que la Niteta, com li deien, es movia pels ambients més llibertaris i avantguardistes de la ciutat. "Ginsberg, quan venia, s'asseia allà mateix", assenyala un racó.
Marjanet va entrar al bar per uns mesos i va acabar estant-ne al capdavant durant 35 anys. El lector platero aquí trobarà dades d'allò més curioses i apassionats, sobre com es va gestar la transformació d'una bodega amb de cuina catalana al minimalisme suculent de quatre tapes–això es va decidir el 1952!– i com va entrar el pintxo de botifarra com a darrera incorporació als anys vuitanta.
I com deia, la transformació política i social de Barcelona, la resistència social i cultural al franquisme. Pascual apunta l'angular a les petites coses que expliquen el panorama i la trajectòria del bar. Com per exemple, com Merche, la cuinera que va exercir la fórmula màgica del seu fregir peixet durant 30 anys –admirat pel mateix Ferran Adrià– havia estat abduïda cinc anys per la secta Los Niños de Dios i va trobar en La Plata una vida.
El capítol de de Pepe Gómez serveix per explicar la immigració andalusa a Barcelona, i la duresa de tantes altres històries similars: nens de 12, 14 anys anys que arribaven sols a Barcelona per treballar on fos i com fos. 54 anys després, "en Pepe sent els colors de la Plata en versió futbolera", explica Pascual. M'ho corrobora el mateix Gómez, atrafegat servint peixet i quintos de cervesa.
"Jubilar-me, jo? Quan em tregui la samarreta del Bar La Plata me n'aniré directe a Sancho de Ávila", riu aquest nervi d'home que amb 69 anys encara manté la mirada de picardia carismática del mestre de cambrers que electrifica la sala.
"El Gòtic feia olor de tapa i ara fa olor de quiròfan"
"Apart de periodista soc sociòleg, i volia fer un retrat social de Barcelona, suposo que es pot dir que aquesta és una novel·la social", diu Pascual, que lluny de fer una crònica complaent, recorda el doble raser amb què l'Ajuntament de la ciutat ha tractat els negocis de restauració: com es van enderrocar els populars xiringuitos de la Barcelona pel crim d'estar davant del mar, i com es va permetre erigir l'hotel W a quatre passes de la sorra per captar un públic ric i estranger. O la transformació d'un barri, el Gòtic, que "era el paradís de les bodegues i l'olor de tapes, a un barri gentriticat amb olor d'asèpsia de quiròfan", es lamenta Pascual.
Ell és el protagonista del darrer capítol, que té un to de memòries sentimentals agredolç i és d'allò més addictiu, sobretot pels que vam viure els anys 90 i estimem el rock i el metal i el seu desaparegut ecosistema de bars a Barcelona ("de jove era heavy i volia assemblar-me a Robert Plant, però en realitat tirava més a les pintes de Carles Puyol", riu). Pascual avui es dedica a la gestió de proveïdors i la comunicació de la Plata i pensa com jo: "la generositat és la millor manera d'anar per la vida. Podríem pujar el tiquet de La Plata a 20 euros, però deixaria de ser un lloc més popular. I com deia en Pepito, com més dono, més tinc".
Podeu comprar el llibre a Amazon o al Bar la Plata, per quinze euros. Jo optaria per aquesta darrera opció, perquè amb la compra us regalaran la immortal i deliciosa tapa de peixet fregit.
