[title]
Billie Eilish, Palau Sant Jordi, 2 de setembre de 2019
Això de la Billie Eilish és d'un altre planeta. Només li van caldre 10 segons per posar 16.000 persones a saltar i cridar paraula per paraula la lletra de 'Bad guy'. Després, hi havia qui es queixava que l'estentòria cridòria del públic tapava la seva veu, però la veritat és que tant era, l'important era que assistíem, en primera persona, a un fenomen pop de primera magnitud. Qui escriu aquestes línies ja fa temps que va deixar enrere l'adolescència, i tot i així no recordava una multitud tan absolutament entusiasta durant TOT un concert. Bé, potser sí, en una única ocasió, quan el públic de Sepultura, botant tots alhora sobre l'herba d'un prat d'Escalarre, va posar a tremolar les muntanyes del Pirineu lleidatà. I d'això fa més de 20 anys.
Seria fal·laç, també, atribuir la resposta a les cançons de Billie Eilish només a un fenomen adolescent. No hi ha gaires 'teen bands' que puguin posar d'acord pares i fills. La música d'Eilish entusiasma nois i noies a partir de 10 anys, però també apel·la a tots els que hem seguit de prop la música alternativa dels últims 20 o 30 anys. Perquè Eilish és melòdica i té hits incontestables, però mai presenta la cançó de la manera més òbvia. Els ritmes trencats, que beuen del hip-hop i, els arranjaments, que recullen les troballes de l'electrònica més experimental, la fan infinitament més interessant del que podria ser sense aquest embolcall.
No és una diva
Aquest dislocament de la música, a més, lliga perfectament amb el caràcter d'Eilish, una noia que no estava destinada a ser la més popular de l'institut i, ves per on, ha acabat sent la noia del moment al 'mainstream' internacional. Amb roba ampla i el cabell de color verd, no s'assembla a cap estrella del pop actual, però aconsegueix que milions de joves s'identifiquin amb ella. Lady Gaga també celebra la diferència, però amb un glamur que la converteix en una altra diva del pop. Eilish no és una diva: surt a cantar com si s'acabés de llevar, gairebé en pijama, acabada de sortir de la seva habitació.
Més enllà de si la veu se sentia prou o no, l'energia que es va poder sentir al Palau Sant Jordi serà digna de recordar i més tenint en compte que la californiana ja havia estat a Barcelona uns mesos abans –al Sant Jordi Club, en aquella ocasió, després d'haver de canviar de sala per la gran demanda d'entrades. La música s'alimenta també de l'electricitat del públic i en aquest cas, Eilish, que anava només acompanyada del seu germà Finneas als teclats, baix i guitarra i d'un bateria, es va retroalimentar d'aquesta força descomunal. No sembla, però, que fos una cosa única a Barcelona, sinó que vam assistir a part d'un fenomen global.
Material inflamable
A favor: la connexió d'Eilish amb els fans i el fet que el concert no decaigués en cap moment; les projeccions amb el seu imaginari malsà, de terror, però amb un punt naïf; i el número del llit volador, senzill però efectiu. En contra: potser un repertori encara massa curt, fruit del fet que Eilish només té un àlbum, 'When we all fall asleep, where do we go?' (2019), publicat tot just fa uns mesos. Tanmateix, la inicial 'Bad guy' i la celebrada 'Bury a friend' estan fetes de material prou inflamable com per apuntalar un setlist molt més que digne.
Potser alguns es preguntaran quin és el sostre de Billie Eilish. No en tenim ni idea, però si el pop tracta de viure el moment, a fe que els 16.000 que hi érem el vam viure de valent.
