[title]
Willy Toledo no es va inventar això de cagar-se
Molt abans que Willy Toledo es cagués en Déu i la Verge Maria, i fos detingut, ja teníem a casa nostra una tradició socio-cultural de, si no defecar-hi directament, sí qüestionar la religió (catòlica) i tot el que l’envolta: des dels símbols i trets més reprentatius als seus missatgers i fidels. De burlar-nos, amb o sense subtilitat, d’uns conceptes i missatges bàsics que, per acabar d’adobar-ho, el franquisme havia sobreprotegit. I, en arribar la transició i democràcia, ens vam llançar a desofegar-nos. 40 anys sense sexe? Doncs a recuperar el temps perdut amb l’anomenat destape, o a follar més que mai i amb qui volguessis. 40 anys d’imposició de la religió? Doncs a venjar-se com sigui. Durant la dictadura, Buñuel es va quedar descansat amb 'Viridiana', 'Tristana', 'La Vía Láctea' o 'Simón del Desierto', aquí, a França o a Mèxic. La propera arribada a la cartellera d’una pel·lícula amb un títol tan cridaner (i ofensiu?) com 'Matar a Dios' ens convida a donar una ullada a un gènere cinematogràfic: les pel·lis que, si no l’assassinen, sí fereixen Déu o el seu entorn.
Els mossens d’Eloy de la Iglesia i Ventura Pons
El pútrid cadàver del dictador encara estava calent... i Eloy de la Iglesia i Ventura Pons ja es ficaven dins de la sotana dels mossens per comprovar si el ninot respirava. I tant que trempava! El director basc ho va fer, l’any 1978, a 'El sacerdote', on el seu actor fetitx, el mallorquí universal Simón Andreu, anava més cremat que un misto. Poca broma amb les escalfors del padre Miguel! L’any 1981, el realitzador català es va prendre el tema en broma, i a 'El vicari d’Olot', ajudat per Emili Teixidor en el guió, ens va presentar un Enric Majó amb conflictes i crisis de fe. Perquè, quan els calçotets et tiben, o te la talles o treus l’albergínia a pasturar, oi, senyor vicari?
Almodóvar fa anys que no es confessa
Als anys 80 va arribar Pedro Almodóvar, i la religió no ha deixat de ser un dels seus temes predilectes. De 'La ley del deseo' a 'Entre tinieblas', de 'Matador' a 'La mala educación', hem vist en la seva obra abusos per part dels representants de Déu a la Terra, retaules barroquíssims, crucifixes, esglésies, monges, temptacions, pecadors i pecadores, càntics, ciris, capelles i beats resant fins al deliri. La carn dels personatges d’Almodóvar sempre és i serà dèbil, i són dels qui prefereixen demanar perdó per haver cardat abans que demanar permís per pelar-se-la com un mico del zoològic de Barcelona.
Aquí no hi ha ni Déu que uneixi la família!
Caye Casas i Albert Pintó estrenen la seva 'Matar a Dios' amb, sí, un títol provocador, malgrat que la pel·li, després, tampoc és que sigui precisament antireligiosa. La història va per una altra banda: el presumpte Déu (Emilio Gavira) es planta a la casa, però és més important la dissecció d’una família que no s’entén i que, aquella nit, es reuneix per tradició, per costum.
