Clara Peya: “Crec fermament en haver sortit d'Spotify, és un gest que obre un camí que espero que la gent comenci a seguir”

La pianista i compositora Clara Peya acaba de publicar Nuca (Hidden Track), el quinzè disc de la seva trajectòria, un àlbum minimalista que versa sobre la soledat i com combatre-la i que compta amb les veus de Rita Payés, Xarim Aresté, Judit Neddermann, Niño de Elche, Mar Pujol, Henrio, Juan Quintero, Anna Andreu i ella mateixa. No el trobareu ni a Spotify ni Amazon, plataformes a les quals Peya crida al biocot, per ser poc ètiques i pagar malament els músics, però sí en d’altres com Qobuz, Deezer, Tidal, YouTube, Apple, SoundCloud, Bandcamp, etcètera. 

Ets molt prolífica. Estàs tot el dia escrivint o com ho fas?

Durant molt de temps he utilitzat la música, la composició, l'art, com a eina de sortida, de no mirar-me a mi, com a medicina. M'ha salvat de moltes coses, però també crec que ha arribat l'hora de mirar-me a mi realment, de parar una mica i frenar. Crec que després d'aquest disc descansaré una mica, després de tants discos i tantes coses m'anirà molt bé.

Vivim en una societat que està malalta, per això penso que és molt normal que ens passin coses de salut mental

Aleshores la música ha sigut una excusa per no fer aquest exercici de mirar cap endins?

Per mi la música, la composició i també els concerts ha estat un salvavides. I també la meva manera de combatre el que em passa és fent, fent, fent. Com que m'agrada tant, fer música sembla una mica un maquillatge, perquè en realitat estàs en contacte amb les emocions, amb les coses més sensibles, amb el més diví. Sembla que puguis salvar-te, però la feina l'has de fer igual. I jo crec que ha arribat un moment on la música ja no em serveix per a això i m'he d'enfrontar a mi, també perquè crec que ja estic preparada per fer-ho; fins ara no havia pogut.

Ja has abordat altres vegades el tema de la salut mental. Hi té a veure, aquest procés de cura o d’autoconeixement?

Vivim en una societat que està malalta, per això penso que és molt normal que ens passin coses de salut mental. Vull deixar molt clar que cadascú fa el que pot i el que vol amb això. En el meu cas, jo no estava gaire còmoda medicant-me i fa dos anys i vaig començar un procés de desmedicalització. Ara fa dos anys i un mes que no em medico i la veritat és que estic molt contenta.

Quin era el diagnòstic pel qual et medicaves?

Des de molt petita sempre he tingut un diagnòstic de TOC, que és el Trastorn Obsessiu Compulsiu. Sobrepensar, l'obsessió... I realment jo ara també començo a qüestionar molt com està fet el sistema de la salut mental (que no els fàrmacs). Crec que qualsevol persona que vagi a un psiquiatre tindrà un diagnòstic i jo m'he sobreidentificat amb el meu diagnòstic. Això m'ha definit durant molt de temps i va haver-hi un moment que no volia seguir definint-me amb això perquè em limitava, perquè tot era per això i també em victimitzava i em posava en un lloc de poca responsabilitat. En el meu cas, amb molta teràpia, va arribar un moment que vaig dir: "això ja no ho vull per a mi".

Aquest disc és el resultat d'aquest procés?

No, tot el que faig és el resultat d'aquest procés, perquè és una cosa que va amb tu i amb la qual has de lidiar dia a dia. Però aquest disc és més el resultat del mal d'època que vivim, que ens aïlla molt, ens atomitza, ens deixa molt soles i ens fa no creure en l'altre. No creure en l'alteritat perquè pensem molt diferent, per tota aquesta cosa de les xarxes, la virtualitat, la poca presència del cos, la poca capacitat per mirar l'altre i connectar-hi. Nuca és la part del cos on tu tens la possibilitat de girar-te i deixar de donar l'esquena. Em semblava molt bonic perquè la nuca és un lloc molt sensible; és fort però és vulnerable també. Crec que hem de ser capaces ara de compartir les nostres vulnerabilitats més que mai i compartir les nostres solituds, perquè això potser no farà que et deixis de sentir sol, però sí que farà que ho puguis compartir i veure que és una cosa que ens passa a totes.

Hem de ser capaces ara de compartir les nostres vulnerabilitats més que mai i compartir les nostres solituds

El so del disc és força minimalista, toques el piano amb sordina. Totes aquestes decisions estètiques tenen a veure amb el tema del disc?

La sonoritat està pensada també perquè ara mateix hi ha molt poc instrument orgànic en els discos. Tot és molt produït, molt de plàstic, els concerts intenten reproduir molt el disc, hi ha moltes bases i molt poc instrument en directe. Jo i el meu equip vam prendre la decisió de fer una cosa absolutament contrària, que és la cruesa, la cosa més despullada, on es veuen tots els plecs. Ja fa temps que gravo amb el piano amb sordina perquè em sembla que dona una honestedat increïble. Té el so dels martells, és com molt d'entranya, i crec que la meva música també és així. No és tan extern, és més intern. De fet, els directes també els faré amb piano amb sordina. Que no hi hagi aquesta perfecció hiperproduïda, sinó que es deixi espai per respirar, per viure. També ofereix la possibilitat que els directes siguin diferents entre ells. Al no tenir-ho tot tan estructurat, et deixa molta més llibertat perquè les coses passin com hagin de passar. El que més m'agrada de la música en directe és que és efímera. Això ens permet ser molt més creatives i estar molt més en el present, en l'ara, que és una cosa que ens costa molt. El futur ens ho ha menjat tot.

Sempre treballes amb altres veus, tot i que en aquest disc hi ha una cançó que cantes tu. Què busques en aquestes veus o com les trobes?

Aquest disc al principi no havia de ser un disc de col·laboracions, però els projectes tenen vida pròpia. Si estic fent un projecte que demana que ens ajuntem i ens col·lectivitzem, per mi era molt important que hi hagués una pluralitat. Una cosa que sempre m'havia sabut greu és que jo no sabia cantar, però ara ho veig al revés: no saber cantar m'ha obligat a necessitar altres persones perquè cantin. Per tant, m'obliga a ser més humil. Jo t'entrego això i tu cantes des del "tu". Això ens ajunta, ens col·lectivitza, fa que la cançó ja no sigui només meva sinó que també és teva, i al dir-la es fa de totes. 

Sempre m'havia sabut greu no saber cantar, però ara ho veig al revés: m'ha obligat a necessitar altres persones

Com tries les veus de les teves cançons? 

Cada persona té sensibilitats diferents. Com que barrejo català i castellà, les lletres en català necessiten una prosòdia molt diferent que les de castellà. En català, el costumisme, la cosa petita... El català i el castellà són molt diferents. Per exemple, hi ha gent amb moltíssima personalitat cantant, com la Sílvia Pérez Cruz o l'Anna Andreu. Hi ha gent que és més cantant i que té el do de la plasticitat i el prodigi de la veu. Per mi era important que hi hagués molta pluralitat precisament perquè no totes les solituds són iguals ni venen del mateix lloc.

Has fet activisme per la llibertat d'expressió, per Palestina, contra Spotify. Hi ha gent que pensa que la música i la política són coses diferents; tu suposo que ho vius tot d'una mateixa manera.

Jo crec que la vida és política. L'activisme té a veure amb com crec que hauria de ser el món i què puc fer jo des del meu petit lloc per fer el canvi i la transformació. Les meves cançons són molt líriques, molt romàntiques, però jo tinc la sort de poder-me dedicar a la música perquè tinc una estructura que m'ho ha permès. Això també és una responsabilitat. En aquest disc hi ha una col·laboració amb l'Ahmed Eid, que és un cantautor palestí, i només aquest gest ja és evidenciar el costat on estem. Hi ha moltes maneres de prendre partit i són declaracions d'intencions. Jo crec fermament en els petits gestos que fan que les coses a poc a poc es moguin.

Qualsevol persona amb un altaveu l'ha d'utilitzar com cregui, com ho senti. Com l'utilitzis diu com ets

Creus que això se'ls ha d'exigir als artistes? Per exemple, a Rosalía, que a vegades se l’ha criticat per no mullar-se prou.

Jo el tema de la Rosalía no el vull tocar, no vull opinar sobre ella. Però sí que crec que qualsevol persona amb un altaveu l'ha d'utilitzar com cregui, com ho senti. Com l'utilitzis diu com ets. Què prioritzes i què fas amb el teu altaveu? Per això et dic que tots els actes són polítics. Beure avui d'un got de vidre és un petit acte que té una conseqüència. Quan tu veus l'obra d'algú, pots veure més o menys com és aquesta persona, què prioritza, a què li dona valor. El gran problema és donar valor a seguir donant suport a aquest sistema. Per això crec fermament en haver sortit d'Spotify; és un gest que obre un camí que espero que la gent comenci a seguir. Ho he fet perquè crec que pot passar. Tinc fe en això i hi confio, i això és creure en el canvi i en l'altre.

Fins a quin punt us penalitza sortir d'Spotify als artistes que heu decidit fer aquest pas?

Evidentment té repercussió perquè el 90% dels oients estan a Spotify. Però crec que Spotify aquests últims mesos ha començat a perdre molta gent, i no només músics, també usuàries, que són les que tenen el poder. Les plataformes de vídeo estan diversificades (Netflix, Prime, Filmin...), però en la música hi ha un monopoli absolut que és Spotify. A part que és el que paga pitjor, té mil problemes amb la intel·ligència artificial, algoritmes terribles... cau pel seu propi pes. El problema és que molts músics no volen o no poden permetre's sortir d'Spotify, i llavors no donen suport al moviment. Però potser, si no pots treure la teva música, pots rdonar suport al moviment redistribuint els teus oients. Crec que hi ha moltes maneres de fer-ho i a poc a poc hi haurà un canvi més progressiu. No cal ser tan radical i pionera, però sí que crec que pot anar passant a poc a poc.