[title]
Casavella. Les que tenim una edat i vam passar la nostra joventut a Barcelona, sortint de nit, com fèiem tan bé en aquells esbojarrats anys 90, i sobretot les que vam treballar de cambreres en diversos locals de moda, ens vam trobar més d’un cop amb l’escriptor del moment, mig maleït mig deïficat, mitificat, adorat, seguit... Tot un personatge. En realitat es deia Francisco García Hortelano, però mai va utilitzar aquests cognoms propis per la coincidència amb un altre escriptor ja consagrat, de qui ell devorava novel·les. Es va posar el cognom de l’avi, amb el qual ho va petar des de l’inici, i, tot i que ell es veiés a si mateix com un escriptor maleït dels de debò, en realitat va ser un 'mimat' del món editorial, o almenys així ho veig jo des de la perspectiva actual.
Es diu d’ell que no tenia lectors sinó seguidors, en una època en què no existien les xarxes socials. I no és d’estranyar. Era d’aquelles persones omnipresents a la nit de la ciutat. No calia tenir interessos intel·lectuals, només l’oportunitat de trobar-te amb ell a qualsevol barra i compartir converses esporàdiques carregades d’alcohol i amb molta dosi d’humor. Tant te’l podies trobar en un local de disseny de l’Upper Diagonal com en un antre de batalla del Xino. Parlava amb tothom, sense problemes, embarbussant-se més o menys la llengua però sempre amb agudesa. Recordo tenir converses d’allò més banals amb ell, la majoria sobre el lloc on ens trobàvem o la gent que ens envoltava, mai cap cosa transcendent, però sempre amb una mirada diferencial al detall de cada situació, posant focus en allò que feia mal, en tot el que molestava a la vista.
Es diu d’ell que no tenia lectors sinó seguidors
Tenia una facilitat tremenda per destapar relacions d’interessos entre camells i clients que es passaven coca o altres drogues, dones o nois guapos i joves que es buscaven la vida flirtejant amb els que semblaven tenir diners, músics que volien obrir-se camí i ser escoltats, ‘buscavides’ de tota mena que pul·lulaven a la recerca d’algú que els solucionés la festa de la nit. Parlar amb ell uns minuts era gairebé com entrar en una ficció. “Mira aquell que fa, mira aquella com respon, no t’ho perdis...”
I mirar el seu entorn es va convertir en la clau del seu èxit. Ho va reflectir a les seves novel·les, des d''El triunfo', que va escriure l’any 1990 amb 27 anys i amb la que va guanyar el Premi Juan Tigre. A partir d’aquí la seva va ser una carrera ascendent. Va seguir publicant novel·les, va escriure per a 'El País' i altres mitjans de premsa i, amb la seva última ficció, 'Lo que sé de los vampiros', va guanyar el Premi Nadal l’any 2008. A finals d’aquell mateix any va morir d’un infart. En el seu honor, Ediciones Destino va canviar la categoria de finalista del Premi Nadal pel Premi Francisco Casavella, que es va atorgar durant 4 anys. Ja voldrien molts escriptors aconseguir aquest reconeixement, maleïts o no.
Si el voleu conèixer una mica més, sense llegir les seves novel·les (cosa que acabareu fent en un moment o altre, les hàgiu llegit ja o no), aquí van tres propostes i escaig per endinsar-se en el seu univers, de la mà dels seus seguidors. Consumiu-lo, això sí, amb moderació, perquè us en tornareu addictes!
'El triunfo', a Filmin, i el camí cap a l’Antàrtida
En realitat, la voluntat de portar a la pantalla la primera novel·la de Casavella no va donar només un títol, sinó dos i ben diferents. Quan a principis dels anys 90 el director de cinema Manuel Huerga va decidir fer la seva primera pel·lícula, va voler adaptar 'El triunfo', perquè n’era fan, però es va trobar que els drets ja estaven venuts. Aleshores va tenir la idea de posar-se en contacte directament amb l’autor i encarregar-li un guió original. Casavella va rescatar la història d’un relat iniciat feia temps, d’aquells que acumulen els escriptors, basat en un títol d’una cançó de John Cale. I així va néixer 'Antártida', la història d’aquells dos ionquis interpretats per Ariadna Gil i Carlos Fuentes, que roben sense voler una càrrega d’heroïna i inicien una road movie per la Península fugint dels perseguidors i de la vida. La podeu veure a Disney+.
Qui va portar finalment 'El triunfo' al cinema va ser la directora Mireia Ros, l’any 2006, una història dels anys 80 que arrenca en un bar de barri, al Raval. Amb personatges joves que intenten buscar-se la vida amb la música per no caure en la delinqüència juvenil, sense aconseguir-ho. Amb rumba en directe i amb un dels Javis, l’Ambrossi, tocant el cajón. I amb la gran Ángela Molina fent de mare del prota, Pep Cruz i Juan Diego en el paper dels exlegionaris mafiosos del barri, Juanjo Puigcorbé traient el cap com a poli, una Marieta Orozco en els seus millors moments i tot un elenc d’actors i actrius portant a la pantalla gran els personatges dels baixos fons barcelonins de Casavella. En una història que ens mostra un Raval en la seva essència, abans de les Olimpíades, abans de la Rambla del Raval i de la transformació que allò va suposar, abans de ser territori guiri, quan encara era el Xino del segle XX més arrelat. Un barri dels de debò, a ritme de rumba. El podeu recuperar a Filmin.
'El día del Watusi', al Teatre Lliure de Gràcia
Mil i pico pàgines. Te la pots polir en 23 hores. Una trilogia, 'El dia del Watusi', protagonitzada per Fernando Atienza, el personatge principal a qui li canvia la vida un 15 d’agost de 1971, quan d’adolescent veu per primera vegada un cadàver. Així comença el mite del Watusi. Una història que recorre Barcelona des de les barraques de Montjuïc, on neix i creix el protagonista, al barri de la Sagrada Família i l’Eixample, passant per l’Upper Diagonal, on s’endinsa en el món de la política catalana de la transició, i d’allà a la plaça Reial i els baixos fons del Xino, fins a arribar a la dècada dels anys 90 i els concerts en directe i els balls desenfrenats al KGB. Un retrat d’una ciutat que s’ha perdut, però que tots els que la vam viure reconeixem perfectament.
La posada en escena és tota una festa. Un festival
Com portar al teatre tres novel·les, una trilogia, vaja, tan complexes, plenes de fils argumentals i amb tants escenaris com les Casavella? Doncs tot i que sembli impossible, l’Ivan Morales s’ho anava plantejant ja fa anys i ho ha aconseguit amb matrícula d’honor. I ha reduït les 23 hores a quatre. Amb una dramatúrgia que respecta la veu de l’autor fent-la pròpia. Amb un repartiment excepcional. Enric Auquer fent de protagonista i Guillem Balart, Raquel Ferri, Bruna Cusí, Xavi Sáez, Vicenta Ndongo i David Climent construint una auca de personatges espectacular i creant música en directe entre tots, amb solos de guitarra que posen la pell de gallina, trompeta, baix, veus i cajón que fa moure els malucs dels qui estan a la platea. I amb una posada en escena que és tota una festa. Un festival.
Si sou dels que, com jo, us heu llegit tres cops la primera part, dos la segona, però mai heu estat capaços d’acabar el llibre sencer, pel motiu que sigui, i si a més sou dels afortunats que podeu anar a veure l’obra de teatre al Lliure, us aconsello no acabar-la. La sorpresa s’ho val. La llàstima és que les entrades estan esgotades i tantíssima gent es quedarà sense veure aquest muntatge brutal. Caldrà demanar al Teatre Lliure que el torni a muntar la temporada vinent. I que el porti de gira arreu i durant molts anys.
La llista d’Spoti i el club de fans de Casavella
Que a Casavella li agradava i l'inspirava molt la música, probablement ja ha quedat clar fins i tot per aquells que no tenien ni idea de qui era aquest home abans de llegir aquest article. Però mai està de més recordar-ho, especialment per introduir el nom de Watusi, que dona títol a la trilogia més famosa de l’autor. Un nom que prové també del títol d’una cançó, en aquest cas de Ray Barretto, que ha estat versionada un munt de cops i que ha inspirat no només una trilogia de novel·la i una obra de teatre brutal, sinó també una 'playlist' d’Spotify que val la pena sentir amb ganes de ballar.
Si en escena Iván Morales fa que sonin Los Bravos, Radio Futura, Bob Dylan i altres grups que brillen, en Spoti (perquè la llista és d’ell) ha ampliat l’espectre musical fins generar gairebé cinc hores de música, amb una selecció que va molt més enllà i tant pot incloure temes de José Feliciano i Luis Miguel com dels Stones o Mano Negra. No falta el temarro que li van dedicar a Casavella el grup punk-rock més rellevant de l’escena barcelonina de principis dels 2000, els Surfing Sirles i aquell 'Watusi 65' que va marcar tota una generació l’any 2011.
La llegenda del Watusi no ha fet més que consolidar-se entre les figures més singulars del món intel·lectual barceloní. Carlos Zanón, Miki Otero i Kiko Amat, tots consagrats, però també amb vocació de ser escriptors maleïts, han signat pròlegs de la trilogia de Casavella i s’han deixat influir i intoxicar per aquest mite. Tots li reten culte. La subcultura, els baixos fons i l’underground barceloní de diverses dècades li deu bona part de la memòria. Una memòria que no només no podem oblidar, sinó que, a més, ens divertirà i farà que ens evadim cap a un estat mental addictiu. Modereu-vos, o no. Però deixeu-vos influir. El Watusi, el seu autor i el seu univers barceloní, i la trajectòria de tots els seus seguidors, artistes que han transformat l’obra de Casavella en peces pròpies que cal descobrir, s’ho valen. Benvinguts al dia, i a la nit, del Watusi.
