[title]
'El día del Watusi', per fi, arriba al Teatre Lliure. El seu director i adaptador, Iván Morales, porta anys amb el projecte de la versió de la novel·la de Francisco Casavella sota el braç. Ha lluitat contra vent i marea per fer-la possible i compta amb un repartiment, capitanejat per Enric Auquer, que és en Fernando Atienza, el protagonista total, i acompanyat per un estol d'actors i actrius de primera: Guillem Balart, David Climent, Bruna Cusí, Raquel Ferri, Vicenta N’Dongo i Xavi Sáez. Auquer i Cusí ens expliquen aquesta aventura meravellosa.
Havíeu llegit la novel·la abans que Iván Morales us enrolés en aquest projecte?
Enric Auquer: Sabia que havia existit Casavella i que existia 'El día del Watusi', perquè tenia amics que l'havien llegit. Però jo no, no ho havia fet, ni coneixia el seu univers. No sabia de l'èpica del personatge.
Bruna Cusí: Jo no en sabia res. Quan l'Iván me'n va començar a parlar, hi havia gent que em deia: sí, està molt bé aquest llibre. Va ser obrir una porta nova.
A on conduïa aquesta porta?
B.C.: A una Barcelona... uf.
E.A.: Jo m'he quedat molt sorprès, molt al·lucinat. Estic aprenent molt, a uns nivells... M'interessa molt el que explica i com ho explica. És molt complex. He hagut d'aturar-me en molts moments. No l'he pogut llegir de tira. De vegades, m'he enfadat amb ell. Però d'altres, he vist una ment privilegiada que fa un retrat molt acurat i molt personal sobre la Transició. Crec que l'he entès més interpretant-lo que llegint-lo. De què va i què vol explicar.
I què és?
E.A.: Aquest retrat del desclassat, la recerca del poder o de la necessitat de ser algú o de tenir un lloc. I la pèrdua i la destrucció del relat en si mateix. Aquest personatge que acaba inventant-se un impossible sobre l'impossible, i que l'únic idioma impossible és l'impossible i que el relat que s'ha explicat per sobreviure és una mentida. Quan te n'adones que ho has de destruir tot per sobreviure, que ho has de desmitificar tot, és increïble.
Aquesta lluita per ser algú és molt d'actor o actriu de teatre, oi?
B.C.: I de buscar, de buscar-se en la identitat d'altres personatges, d'entendre't a través d'altres personatges.
Quan va començar el projecte per a vosaltres?
E.A.: Amb mi l'Iván fa molt de temps que me'n va parlar. Va començar a fer l'adaptació fa cinc anys. I el primer dia que em va deixar llegir alguna cosa fa tres anys ben bons.
B.C.: Jo vaig entrar-hi fa un any. Li faltava una actriu que sabés tocar el piano i que fes alguns personatges. Jo li vaig dir que no sabia tocar-lo, però que n'aprendria, per fer aquesta obra. I és el que he fet.
Jo li vaig dir que no sabia tocar el piano, però que n'aprendria, per fer aquesta obra. I és el que he fet
Costa molt veure aquestes obres tan barcelonines a Barcelona?
E.A.: L'any passat vaig veure una cosa a l'Espai Lliure, però no recordo el títol. Rescataven un personatge dels anys 70, cabaretista, gai... El 'Watusi' té aquest punt documental, de mostrar-te una Barcelona que no coneixem.
B.C.: A la Beckett van fer 'Diario de un fotógrafo', de Pablo Rosal, que em va agradar molt perquè parlava de carrers i llocs on t'hi podies reconèixer. Per a mi, això, com a actriu és molt interessant. I com a espectadora.
A 'El día del Watusi' hi surt Barcelona sencera.
E.A.: Vas d'una punta a l'altre. De les casetes de Montjuïc a Torre Baró. Puges a Pedralbes, baixes a la Rambla i la Barceloneta. La primera part, 'Los juegos feroces' és com una trama de thriller amb dos nens escapant del terror. 'Viento y joyas' és més política, amb aquest Fernando que és una mena de 'pequeño Nicolás'. I l'última, 'El idioma imposible', ha quedat reduïda a una història d'amor. Són tres etapes en què veus tres Barcelones diferents. I tres idiosincràsies.
No l'esteu versionant de manera convencional, oi? Hi ha molta música, 'performance'...
E.A.: És una obra de text. N'hi ha molt i molt difícil de dir. Amb molta acció. Estem en aquesta lluita d'incorporar una banda, una catarsi com a companyia. És també una 'performance'.
B.C.: Hi ha 'spoken word', això de tenir el micro i haver de gairebé rapejar. Poder dir el text amb una base musical et planteja el repte que arribi i que et transporti.
E.A.: Després hi ha la voluntat del director que tots els actors, llevat de mi, que soc sempre en Fernando, facin molts personatges.
B.C.: És una obra molt coral.
E.A.: I no tots els personatges secundaris van en la mateixa línia.
B.C.: A mi m'està traient de la meva zona de confort, amb personatges molt allunyats del que he fet mai. La idea és invocar, fer una mena de ritual, de missa evangèlica, que ens va conduint de personatge a personatge.
E.A.: La 'performance' que uneix els tres actes passa per aquí. Som com una congregació evangelista que agafa el típic paio destrossat i el van conduint perquè expliqui la seva història.
B.C.: Aquest cor el vol convertir en profeta.
La novel·la juga amb la mitologia del personatge i és, alhora, un text mític de la Barcelona contemporània (es va acabar de publicar el 2003) i Casavella també s'ha convertit en un mite, ja que va morir als 45 anys, el 2008. Jugueu amb això?
E.A.: El mite del Watusi hi és perquè és el pal de paller de tot plegat. Nosaltres juguem a la veneració d'aquest Watusi, d'aquesta iconografia, de la W que apareix pintada...
B.C.: Hi ha un cert homenatge a Casavella. Hi ha una sèrie de cançons referencials...
E.A.: Hi ha la idea d'acabar fent una catarsi no final, sinó que va passant tota l'estona, i que vol dir que hi ha un llegat, des dels Surfing Sirles a nosaltres volent aixecar l'obra.
B.C.: Jo desconeixia que fos una novel·la de culte, que hi ha gent que es reuneix a Montjuïc el 15 d'agost, el dia del Watusi.
Aquella Barcelona dels 70 i 80 no està massa mitificada? I el 'Watusi' la desmitifica, en cert sentit.
B.C.: Casavella parla de la Barcelona dels marges, de tots els que van perdre.
E.A.: Acaba creant una cosa que sembla una faula. I en tota faula crees un codi on hi acabes entrant, que se sexualitza, que es torna gustós. Potser caiem en l'error de Kubrick amb 'La taronja mecànica', que volia fer un al·legat contra la violència i va acabar passant el contrari. No crec que ens passi... Jo m'he quedat impregnat de la tristesa del Fernando. Hi ha moments en què m'envaeix una cosa molt sentimental, de por, paranoia, la necessitat de l'amor. És un paio que escapa tota l'estona. I acaba sent un antiheroi, una mica èpic.
Casavella parla de la Barcelona dels marges, de tots els que van perdre
És la Barcelona dels vostres pares. Hi heu parlat?
B.C.: Jo tinc moltes ganes que la vegi el meu, la veritat.
E.A.: El meu pare sempre ha idealitzat el passat. És d'aquests romàntics que, al final, és més conservador que els de dretes. Mitifica el Barri Xino, el port, les putes que corrien per allà entre els 'marines' nord-americans. Molts ports mediterranis conserven encara aquesta canallesca, com Marsella, Gènova, Nàpols... Barcelona va tenir una època així de heavy. Després, els catalans ho hem anat arreglant.
B.C.: Les olimpídades ho van canviar tot.
E.A.: Ara tenim una Barcelona de cara a la galeria. Tota aquesta cosa soterrada costa de trobar i viure-la. I tot és una mica més trist.
B.C.: L'underground sempre troba llocs on néixer.
Sou dos actors que vau fer molt teatre i que heu acabant triomfant al cine. És incompatible el teatre i l'audiovisual?
B.C.: És difícil de compaginar. A mi m'agrada tornar al teatre de tant en tant. Per tornar a terra i poder treballar al lloc on visc. Hi ha una cosa de tornar a casa... El teatre és més esclau, et posa en un lloc més vulnerable. Ara el vull a petites dosis. L'audiovisual et permet anar canviat de viatge. En el teatre, el viatge és més profund i et demana més temps.
E.A.: El teatre és sagrat. És una cosa col·lectiva, que es fa amb molta energia, és un pacte, una necessitat imperiosa en què et poses en risc. És molt exigent. És pura bellesa. Em sento artista quan faig teatre. Només en faig quan sé que em puc posar en risc de veritat. Això és un salt al buit.
B.C.: Totalment.
E.A.: Aquí m'estic deixant la pell. No sé si em sortirà bé o malament. Estic fent un acte de fe. Hi haurà moments més o menys brillants. Ho estic fent com puc amb les meves eines. Això, al cine, és més difícil... El teatre costa molt més de fer, es guanyen molts menys diners i és molt sacrificat. Hi torno sempre que puc per posar els peus a terra.
Ara tenim una Barcelona de cara a la galeria. Tota aquesta cosa soterrada costa de trobar i viure-la. I tot és una mica més trist
Per fer teatre heu de renunciar a moltes coses?
E.A.: Tota l'estona.
B.C.: Al teatre et compromets a molts mesos vista. De sobte, et van arribant projectes que no pots fer.
E.A.: He renunciat a moltes bestieses per fer això, a projectes gegants, on feia de protagonista i em pagaven una morterada. Amb directors que m'agradaven. Tocava fer això. Estic en un moment en què m'ofereixen moltes coses i he de triar.
Quin lloc ocupa en les vostres vides, el teatre?
E.A.: Jo tinc dos fills i conciliar la feina i la vida familiar és molt complicat. He decidit no fer sèries perquè cinc mesos en la vida d'un nen són com quatre anys en la vida d'un adult. Intento veure com compaginar-ho bé tot. Com que visc en un moment de privilegi absolut, puc agafar dues pel·lícules l'any i, amb això, puc viure tranquil·lament. Intento tenir més temps per estar a casa. Això fa, també, que faci menys teatre.
B.C.: El meu cas és diferent. Primer perquè soc dona... Per a mi, el teatre va ser la meva escola. Tot i que també he tingut la meva escola cinematogràfica. Però he trobat un camí en el cinema. Potser sí que ha estat escollit, perquè, gràcies a l'Agustí Villaronga i la Carla Simón, em vaig enamorar del cinema. I he anat estirant del fil. Per a mi, el cinema és el meu medi. El teatre suposa un risc, sortir d'una zona que em costa més. Si en continuo fent és perquè vull millorar com a actriu i t'has de col·locar en aquests llocs... Em deien que no faria mai audiovisual, i treballo més al cine que al teatre. El teatre té aquesta cosa de famílies i és més difícil entrar-hi que en les audiovisuals. Al cinema, un cop entres en la roda, hi ha menys prejudicis.
E.A.: Al teatre aprens molt més. Es revisen textos tota l'estona. Hi ha codis més diversos. No es busca només la veritat. I, sobretot, s'assaja. Al cine, no.
B.C.: Depèn amb qui treballes... Una cosa interessant del teatre és que aprens molt a què hi hagi escolta. Sempre estàs en present. I et serveix molt quan fas audiovisual. Perquè, de vegades, en lloc d'un company, et col·loquen una marca.
E.A.: I la construcció de personatges. Quan més t'allunyes de tu, quan més màscara tens, més funciona tot. Al cine, hi ha molt poca gent que construeixi personatges. Tot és més psicològic.
B.C.: El cinema que s'està fent ara implica que els directors ja escullen les persones que tenen la mateixa energia que els personatges. Hi ha poc a construir... Aquí, l'Iván em proposa personatges que seria molt difícil fer-los al cinema, perquè hi ha canvis de gènere, de físic. El cinema no et permet tan artifici. És un treball més intens d'ulls, de mirada.
E.A.: L'Iván destrueix els clixés.
El teatre és sagrat. És una cosa col·lectiva, que es fa amb molta energia, és un pacte, una necessitat imperiosa en què et poses en risc. És molt exigent. És pura bellesa. Em sento artista quan faig teatre
Ara que ja esteu teatrals, quin paper clàssic us agradaria fer?
E.A.: Jo faria un Woyzeck, un Hamlet. M'encantaria fer de Hamlet.
B.C.: Jo voldria fer un Txékhov, un 'Oncle Vània'... Són personatges amb els quals em sento molt identificada.
E.A.: O un monòleg de Koltès.
