Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Com són els fantasmes dels directors de cine?

Per Pere Vall
Publicitat

De Fellini a Truffaut

A les pel·lícules del subgènere 'cine dintre de cine', els directors no hi surten retratats com a gaire normals. Per sort. Un creador sense manies, excentricitats i bogeries, un artista sense canvis d’humor, pujades i baixades d’ego i enamoraments sobtats no és el ésser sensible que desitgem darrera d’una càmera ni és res. A 'La nit americana' (1973), el propi François Truffaut es va autodibuixar de manera força pacífica i amable, però envoltat de neuròtics i sonats, insegurs i decadents. Deu anys abans, a 'Fellini 8 1/2', Marcello Mastroianni va interpretar el model de realitzador tocat del bolet, però tremendament sensible, mancat d’inspiració, madur i alhora infantil, amb la bragueta escalfada i els ous per corbata perquè el rodatge no pitava. I envoltat de dones. Reals o imaginades. O somniades. El Mathieu Amalric de'‘Los fantasmas de Ismael' pertany al mateix grup d’aquell Guido Anselmi encarnat per Mastroianni en blanc i negre.

Ismäel i les seves dones

Més de 50 anys després de la pel·lícula de Federico Fellini, no hem avançat gaire. Mateixes obsessions, idèntics trets característics. Amalric (l’actor preferit d’Arnaud Desplechin) s’ha de fer càrrec d’un film d’espies que, en teoria no li escauria, i, quan i com pot, compaginar dues relacions sentimentals, amb Charlotte Gainsbourg, la seva parella actual, i amb Marion Cotillard, que reapareix a la vida del cineasta protagonista 20 anys després de guillar.

'Los fantasmas de Ismaël'

Ismaël i les seves coses

Ja us ho dic aquí: les escenes de Gainsbourg i Cotillard juntes són el somni de qualsevol amant del cinema i qualsevol devot de la bellesa. Però deixem els somnis i tornem als malsons, perquè 'Los fantasmas de Ismael' és una pel·li sobre 'les cauchemars' d’un adicte a les pastilles, un etern fugitiu i tot un irresponsable, malgrat ser adorable. És humà i és artista. En conseqüència, dèbil.

Ismaël ets tu, i ho saps

Plena a vessar de temes i subtrames (la maternitat, el poliamor, el pes del record, la guerra, la mort, la història d’espionatge que interpreten Louis Garrel i Alice Rochrwacher), la nova cinta de Desplechin pot arribar a embafar si vas al cinema només preparat per assumir un relat linial que ocupi unes dues horetes de la teva vida i, apa, al carrer. No, tampoc és una tortura. El que passa és que les sèries han fet molt de mal, i hi ha gent que ja no pot engolir productes que no hagin estat mastegats o/i desinfectats prèviament. Tu, si ets director/a de cine, o ho pretens ser-ho, no te la perdis. Pel poc que sé de vosaltres, Mathieu Amalric (Ismaël Vuillard a la ficció) us representa.

Últimes notícies

    Publicitat