[title]
Les xifres no enganyen. I, en un context més aviat hostil per a una pel·lícula que no forma part de cap franquícia, i que a més està rodada en català, superar el milió d'euros de recaptació i més de 150.000 espectadors només es pot considerar com un fenomen. L'estiu s'obria amb la ressaca de mesos de recaptacions baixíssimes als cinemes, però la suma dels 'blockbusters' (ara mateix, els cinemes s'omplen amb 'Del revés 2', 'Deadpool y Lobezno', i 'Padre no hay más que uno 4') i d'alternatives com aquesta 'Casa en flames' ha revitalitzat una exhibició que vivia deprimida.
La nova pel·lícula de Dani de la Orden ha assolit aquesta fita exhibint-se en menys de 200 sales a tot l'estat espanyol, i les previsions ens diuen que podria seguir augmentant els ingressos durant l'estiu: després d'un mes de l'estrena, hi ha dies que supera les xifres de setmanes anteriors, tota una raresa en un mercat que només busca la immediatesa i en què les novetats canibalitzen rapidíssimament qualsevol títol més enllà del primer cap de setmana de projeccions. A més, 'Casa en flames' és ja la segona pel·lícula en català més taquillera al nostre país de la dècada, després d''Alcarràs', amb moltes possibilitats de superar-la.
“Estic bastant sorprès”, ens diu De la Orden en una trucada d'urgència perquè ens valori aquests resultats a les taquilles. “No m'esperava una crítica tan unànime del públic. Acostumo a entrar a webs com filmaffinity i letterboxd, i allà la gent opina sobre les pel·lícules que veu sense cap mena de filtre. S'acostumen a quedar ben a gust amb les seves opinions. No tinc clar que al meu psicòleg li sembli bé que me les miri, de fet jo sempre hi entro amb una mica de por, quasi tapant-me un ull, com si veiés una escena gore, a veure què diran... I en general, molt bé! No m'havia passat mai, a totes les altres pel·lícules meves, tot i que hagin recaptat molts diners, la crítica sempre ha estat més canyera. Però amb 'Casa en flames', i excepte algunes persones a les quals no els ha agradat, les reaccions positives estan sent força unànimes”.
En col·laboració amb Dani de la Orden (“no sé dir-vos per quins motius està funcionant tan bé; i, si ho sabés, tampoc ho diria, i ho aplicaria a la següent pel·lícula”, diu entre rialles), mirem de trobar les cinc claus que expliquen els magnífics resultats de 'Casa en flames' a la perillosa selva de les cartelleres:
1. T'hi pots identificar
Hi ha un conjunt d'espectadors potencials que no han perdut l'hàbit d'anar al cinema, però que no estan interessats en les grans superproduccions nord-americanes. “Gent que no anirà a veure 'Deadpool y Lobezno' perquè ni entén ni vol entendre què són els multiversos”, explica el cineasta. És un tipus de públic que més aviat busca alternatives enfocant-se en un cinema independent, més proper, amb històries més humanes, amb personatges amb què es puguin identificar. I això, 'Casa en flames' ho té de sobres. Tots tenim família, i en el cas que ens ocupa, se'ns mostra un ampli ventall generacional dels personatges, també de caràcters i de formes de gestionar els conflictes, que ajuda a la identificació immediata del públic.
2. Riure en comunitat (i fer-ho en català)
Diu Dani de la Orden que “la comèdia mai deixarà de tenir èxit, i el fet de fer-la a Catalunya i en català no és gaire habitual en cinema. Recentment recordo 'Escape Room', per exemple, però no me'n venen gaire més al cap. Suposo que l'humor de la pel·lícula enganxa, i la barreja amb el drama funciona”. El cineasta gestiona molt bé el gènere, com ho ha demostrat en una carrera que inclou èxits còmics com 'Hasta que la boda nos separe', 'El test' i 'Mamá o papá'. I també ha consolidat, amb feines prèvies com Litus i Barcelona, nit d'estiu, el domini d'un còctel, el dels riures i les emocions, que no sempre aconsegueix ser equilibrat.
3. El repartiment és (i està) fantàstic
Una altra de les claus de l'èxit. Perquè uneix estimadíssimes dames de l'escena del prestigi d'Emma Vilarasau i Clara Segura amb intèrprets de generacions joves, però amb moltíssima experiència, com Enric Auquer (que ve de l'èxit d''El mestre que va prometre el mar'), Maria Rodríguez Soto (amb premi internacional recent per Mamífera, i amb presència recent als teatres amb L'illa deserta i Els criminals) o una Macarena García molt popular gràcies a les seves col·laboracions amb els Javis (de 'La llamada' a 'La Mesías'). Fins i tot Alberto San Juan és, també, un nom ben atractiu de cara al públic.
4. El guió és un engranatge perfecte
En una indústria que els necessita com l'aire que respirem, però que sovint no els dona els crèdits que mereixen, apuntem aquí la figura del guionista Eduard Sola. Ell n'és un dels grans responsables del ganxo d'una història que funciona com un rellotge. Ja havia treballat amb Dani de la Orden a 'Barcelona, nit d'estiu' (2013) i, fins i tot abans, al curt 'Luciano' (2011). I Sola està convertint-se en un dels guionistes de referència del cinema català i espanyol. Fa unes setmanes estrenava 'El bus de la vida', i aviat veurem 'La virgen roja' (que ha coescrit amb Clara Roquet i dirigeix Paula Ortiz) i 'Mi amiga Eva' (el nou film de Cesc Gay).
5. El poderós boca-orella
És un fet evident que la gent surt molt satisfeta amb 'Casa en flames', i no hi ha millor prescriptor que la gent del nostre entorn directe. També han funcionat molt bé els col·loquis organitzats en algunes sales de cinema com a perfecte complement del visionat del film. El públic pot interactuar amb cineastes i intèrprets, i aquests esdeveniments venen demostrant la seva eficàcia a l'hora de convertir una projecció cinematogràfica en un petit esdeveniment: ha passat recentment amb 'El maestro que prometió el mar' i amb el tour que Viggo Mortensen va fer acompanyant el seu western 'Hasta el fin del mundo'.