[title]
Els miratges dels festivals ‘indies’
Els festivals de cinema, els d’aquí i els d’allà, segueixen produint i provocant un estrany i perillós miratge, una mena de paradís que convé contextualitzar i no creure-s’el gaire. Passa a Canes o al recentment clausurat D’A barceloní: després d’una setmana i escaig de sessions a petar, de rodes de premsa animadíssimes i entrevistes a dojo... on van a parar la majoria dels títols que s’hi han projectat? Qui els exhibirà a les sales? Quan? I com? Si seguim concentrats en el cas del D’A, i no ens hi movem fins al final de la columna, aquests films, en el millor dels casos, seran comprats per una distribuïdora independent que, d’acord amb una potent cadena d’exhibició també independent, les estrenarà tard o d’hora. Sovint, tard: 'Happy end', de Michael Haneke, presentada a la darrera edició de Canes, fa tot just un any, encara no s’ha estrenat a l’Estat. Ho farà d’aquí no molt de temps, però. Perdó, perdó, no ens hauríem de desviar del D’A.
Pel·lis més putes que amades?
Si acotem el tema una mica més, i només parlem de les pel·lis espanyoles, ¿podrem veure en condicions (una bona sala, uns quants dies per triar) obres tan valuoses com 'Con el viento', de Meritxell Colell, 'Trinta lumes', de Diana Toucedo, 'Ana de día', de Andrea Jaurrieta’, o 'Puta y amada', de Marc Ferrer? O el seu destí natural, i la salvació, seran plataformes consolidades i acollidores com Filmin? Res en contra de Filmin, que són gent seriosa i amb un excel·lent gust, però sóc un romàntic de les sales de tota la vida.
Una pel·li massa forta
A l’últim D’A també s’hi ha vist una pel·li que, uf, no sé pas què en faran a partir d’ara: 'Quiero lo eterno', dirigida per Miguel Ángel Blanca, el cantant del grup Manos de Topo. És massa radical per aquests temps que corren, en què cada pel·lícula que, finalment, aconsegueix arribar als cinemes pateix una pila de filtres i controls: comercialitat, públic potencial... Al costat de 'Quiero lo eterno', el Haneke de 'Funny games' és Walt Disney. Jo no m’he tret l’ensurt del damunt des del dia que la vaig veure.
Que la cosa no s’aturi
Recapitulant, hauria d’haver algun tipus de pacte entre els fabricants/productors/creadors de pel·lis especials i el món de la distribució i la exhibició perquè els miratges duressin més i els paradissos no tinguessin data de caducitat. I que no hi haguessin tantes òperes primes enlluernadores perdudes o sense descendència.
