Time Out a la teva bústia d'entrada

‘Dolor y gloria’: plorem junts?

Per Pere Vall
Publicitat

Almodóvar provoca les llàgrimes a la crítica

Tot va començar amb un discret i gairebé impercetible somiqueig. Escassos minuts després, s’hi havien sumat algun sanglot, un nas que es mocava i un riure nerviós, al fons. Cinc minuts més tard, era evident que la petita sala on es projectava, en petit comité, 'Dolor y gloria' era una vall de llàgrimes de proporcions bíbliques. Certa escena de l’última pel·lícula de Pedro Almodóvar, aquella en què parlen Antonio Banderas i Julieta Serrano, havia obert ferides, desfermat records, provocat reaccions tremendament íntimes i activat sentiments abans controlats. Al film, Serrano interpreta la mare d’un Banderas que fa d’Almodóvar, amb uns cabells embogits inclosos. Un director de cine que, en un moment delicat de la seva vida, mira cap enrera i recorda la seva mare (llavors, encarnada per Penélope Cruz), fregant al riu al costat d’una Rosalía que pronuncia la frase més brillant de la pel·li (la trobareu al tràiler). La reacció de bona part de la premsa durant la restringida presentació de 'Dolor y gloria' em porta a preguntar-me si els espectadors d’ara (els de les sales, no els de Netflix) segueixen donant-ho tot al pati de butaques quan són tocats en les seves fibres sensibles. Com abans, com quan érem petits i més naïfs que el Lazzaro d’Alice Rohrwacher.


Tots amb Lady Gaga!

Fa uns setmanes. Sessió de les 16 h, als cinemes Verdi. 'Ha nacido una estrella'. La cosa ja fa estona que no pinta bé entre Bradley Cooper i Lady Gaga, la infelicitat ha contaminat les seves existències i... passa el que passa a la pantalla, mentre una espectadora estrangera ho rep com si li haguessin matat el seu manso. En fi, els pobres xavals que l’acompanyaven no sabien com fer-ho per consolar-la. Consignes d’ànim, carícies al cap i a les galtes, xiuxiuejos perquè, ai, ai, ai, no cridés tant alt. Vaig estar a punt de treure a passejar el meu poc anglès per afegir-me a l’equip de rescat de la pobra noia.  

Barbara i Julia, no ens feu això!

Rememoro experiències semblants, i m’he de traslladar als anys 80 per trobar-hi equivalents. No tan bèsties, però. Cine Borràs, on ara hi ha el teatre del mateix nom. La pel·lícula? 'Eternamente amigas', dirigida per Garry Marshall el 1988. Mor el personatge de Barbara Hershey a l’hospital, i Bette Midler es posa a cantar, en homenatge a la seva amiga, 'Wind beneath my wings'. Els tristos brams d’una espectadora, justificats i justificables, van ser mítics. I ens els va encomanar a la resta. Un any després, el decés de Julia Roberts a 'Magnòlies d’acer' va posar el públic present al cinema Bosque de part de la resta dels personatges femenins: Sally Field, Shirley MacLaine, Olympia Dukakis, Dolly Parton, Daryl Hannah... Un espectacle.

Res de mocadors... llençols!

Aquesta columna és un avís: si aneu a veure 'Dolor y gloria', pot ser que les mogudes amb la droga d’Asier Etxeandia us importin un rave, que trobeu que Cecilia Roth potser hauria de deixar-se d’operar-se el rostre, que penseu que Raúl Arévalo desapareix del mapa massa aviat, però estic seguríssim que caureu en el parany de l’esmentada escena entre mare i fill. Així doncs, ja cal que porteu un llençol de casa, en comptes d’insignificants mocadors, perquè el gastareu.

Últimes notícies

    Publicitat