Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Dolor y gloria
Foto: Shutterstock

'Dolor y gloria' representarà a Espanya als Òscars

Escrit per
Josep Lambies
Publicitat

Fa 32 anys que Pedro Almodóvar va dirigir 'La ley del deseo', on Eusebio Poncela interpretava a un director de cinema el treball del qual es veia alterat per una tòrrida història sexual. Sense saber-ho, Almodóvar estava començant aquí una trilogia no premeditada que continuaria en 2003 amb 'La mala educación' i conclou, ara, a 'Dolor y gloria', la més bella i crepuscular de les tres.

Finalment, 'Dolor i glòria' serà la pel·lícula que Espanya portarà als Oscar. Queden fora de la cursa 'Mientras dure la  guerra', d'Alejandro Amenábar, i la cinta d'animació 'Buñuel en el laberinto de las tortugas'. Pedro Almodóvar torna a Hollywood, un cop més, amb molts números de guanyar. La veritat és que la notícia no ens ha enxampat desprevinguts. Us donem cinc raons per les quals creiem que 'Dolor i glòria' és una obra mestra.

1. El cant de les bugaderes. Com una brisa d'estiu, la història està plena de paisatges de la infància que tornen a la memòria del personatge. De fet, la pel·lícula comença amb una escena al costat del riu, on unes bugaderes amb davantals de flors i mocadors enroscats al cap estenen els llençols mullats, mentre van entonant en un dolç murmuri col·lectiu una cançoneta que diu "Siempre a tu vera, a tu vera, a tu vera...". Aquí és on apareix la Rosalia, arrencant aquest cant espontani de la boca de les seves companyes. Aquest cant destinat a perdurar a través dels segles. I aquí està Penélope Cruz, amb un barret de palla, mostrant-li al Salva nen com neden els peixets saboners sota l'aigua.

Foto: Fotograma de 'Dolor y gloria'

2. Un home que s'ennuega. No hi ha dubte que a 'Dolor y gloria' Banderas és un 'alter ego' de Pedro Almodóvar. De fet, Almodóvar admet que ha jugat aquesta carta fins al fons. La casa en què viu Salva és la seva. Els mobles vermells de la cuina i els quadres han estat reproduïts al detall. També el tipus de roba, les sabates, els polos de colors, i fins i tot aquest pèl ingovernable que puja en un embolic encrespat i grisenc. Això sí, el seu clon està afectat de diversos mals: té dolors d'esquena i migranyes, als seus gairebé 60 anys s'ha fet addicte a l'heroïna i cada dia es prepara un còctel de pastilles picades barrejades amb iogurt. I se li ennuega el menjar contínuament, com si anés a ofegar-se.

Foto: Shutterstock

3. Reconciliar-se amb el passat. 'Dolor y gloria' és la història d'un home i els seus passats. Els records de la infantesa al poble de Paterna, en una casa subterrània amb les parets emblanquinades. L'origen del desig, quan va veure a un jove paleta rentant-se al pati de casa seva, nu, entre els geranis vermells. Els cinemes d'estiu, que sempre feien olor al pixat dels xavals que orinaven entre els arbustos. Els anys estudiant al seminari, amb pantalons curts i mitjó llarg, subtil homenatge als dos nois de 'La mala educación'. I més. Històries d'amor i droga, la joventut al Madrid dels 80. L'èxit de la seva primera pel·lícula, 'Sabor', amb un cartell que mostrava uns llavis llepats per una llengua amb textura de maduixa.

Foto: Shutterstock

4. Amortallar a una mare. A 'Dolor y glòria' Almodóvar torna a signar una carta d'amor a la mare, espectral i tendra. Una mare a qui interpreten dues actrius. En el record és Penélope Cruz, amb vestits vermells i aquesta força de dona neorealista que ja tenia la Raimunda de 'Volver'. En la vellesa és Julieta Serrano, reposada, lliure dels esforços, asseguda en una butaca desfent rosaris vells. Té dos moments excepcionals. Un, quan explica el somni de la veïna morta que va anar a visitar-la la nit passada, una mica translúcida tot i que bastant sencera. La segona, quan li explica al seu fill com vol que l'amortallin "Si per enterrar-me em lliguen els peus, tu me'ls deslligues. Allà on vaig, vull arribar lleugera".

Foto: Fotograma 'Dolor y gloria'

5. Nit a una estació de tren. No és una pel·lícula grandiloqüent. No hi ha estridències, ni girs tràgics de guió. Al contrari, tot passa en un to de repòs, en el qual les aigües no arriben a enterbolir-se. Això és el més bonic. Al cap i a la fi, 'Dolor y gloria' ens parla d'un tipus que es reconcilia amb la pel·lícula de la seva vida. Hi ha aquell actor (Asier Etxeandía) amb qui es va deixar de parlar 30 anys enrere. Hi ha aquell amor de joventut (Leonardo Sbaraglia) que era addicte al cavall i que va fugir de la seva vida. Hi ha aquell dibuix pintat en aquarel·la sobre un tros de cartó, que un dia va aparèixer als Encants de Barcelona. I hi ha aquella nit al banc de fusta d'una estació de tren a la qual una mare li va sargir els mitjons al seu fill mentre a fora el cel s'estampava de focs artificials.

Últimes notícies

    Publicitat