[title]
Una hora després de finalitzar el xou, el llenç pintat per Miquel Barceló mentre Pascal Comelade i la seva banda tocaven a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac encara no s'havia despintat. En principi, en dotze minuts hauria d'haver desaparegut, però la humitat, l'escassa llum solar del crepuscle, van fer la guitza al pintor de Felanitx. Es veu que a Salamanca, París, Kyoto i Zuric, on 'Despintura fònica' s'havia vist abans, l'enorme llenç, esquitxat per Barceló durant uns vint minuts amb pintura negra i, posteriorment ruixat amb aigua, s'havia literalment despintat mentre ell s'ho mirava, al costat de la banda, assegut, amb els ulls fixos en la seva obra.
A Caldes, al festival Poesia i +, no va ser així. No vam poder agenollar-nos davant de l'obra d'art efímera, que ara veus, ara fuig, però vam gaudir d'una cosa millor: poder observar els tres rostres gegants que Barceló havia pintat i que potser no havíem pogut veure amb precisió mentre els feia. Ell, amb pantalons blancs i camisa blanca estampada, silenciós, amb aquell mig somriure burleta que sempre gasta, es mirava el seu mig fracàs. Fins a les 23 h, em diuen, la tela no va quedar blanca del tot. Només la nit del Maresme se'n va adonar.
Una mica abans que les dues estrelles de la nit pugessin a l'escenari de la Fundació Palau i Fabre, dos poetes de categoria els van fer de 'teloners': Vicenç Altaió i Biel Mesquida. Ells no van pintar ni despintar versos, sinó que els van dir, d'obra pròpia a Joan Alcover, Antonin Artaud, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el mateix Palau i Fabre. Una gran vetllada, efímera, com totes les que ens resten.
Entre el públic, hi havia molts francesos convidats per Barceló, alguns col·leccionistes, però també hi eren els cineastes Isaki Lacuesta i Albert Serra, la xef Ada Parellada, la guionista i esposa del pres polític Jordi Cuixart, Txell Bonet... 200 privilegiats que van escoltar bona poesia, bona música i van veure com un quadre destintat a despintar-se es resistia a morir.
