[title]
Corrien els rumors des de feia dies. Alguns la situaven al carrer Taquígraf Serra i d' altres a Taquígraf Garriga a dos passos de la plaça de la Concòrdia. Fins i tot, es rumorejava que es podia tractar d'una llegenda urbana que havien fet córrer els gats nocturns de la ciutat. Però finalment ho podem confirmar i l'hem vist amb els nostres propis ulls, existeix, es troba al número 23 del carrer Taquígraf Garriga i les dimensions de la porta, el timbre i el pàrquing constaten que es tracta de la caseta d'un rosegador.
El ratolí més famós, amb el permís de l'universal Mickey Mouse, ha ocupat una casa amb símptomes d'abandonament a un carrer per a vianants, perfecte per evitar accidents quan surti carregat de regals pels nens, al barri de les Corts. És motiu d'alegria que en Pérez hagi elegit un barri barceloní com a centre operatiu i lloc per custodiar les dents, però cal dir que l'ha ajudat una artista anònima a posar la primera pedra del que ja és un lloc de pelegrinatge de tots els nens de la zona. No li falta detall i ho té tot per ser una casa en condicions. Llumet sobre la porta per no perdre's, una escaleta, senyal de prohibit aparcar i, fins i tot, catifa per espolsar les potetes sobre un missatge: 'No cats'. I des de fa pocs dies li ha sortit un veí de les mateixes dimensions, és Max el Gnom. Li haurà llogat una habitació per Airbnb? Espavilat i a l'ordre del dia aquest Pérez!
"Des que vam descobrir la caseta del Ratolí Pérez hem hagut de canviar el camí a casa per poder passar cada dia per aquí", m'explicava una mare amb un punt de consternació mentre el seu fill de 6 anys anava picant a la porteta amb l'esperança que l'obrís el rossegador. Minuts més tard dos germans amb la seva àvia s'hi acostaven per deixar-hi un clic de Playmobil i una cadireta "perquè pugui descansar el Ratolí després de tota la nit treballant". Qui més qui menys fa parada, se'l mira una estona, busca les novetats del dia i selfies a tort i a dret. "Emociona pensar que hi ha algú que ha decidit pensar amb els altres en una societat tan individualista, és fantàstic!" m'explicava emocionada una veïna del barri de 85 anys molt ben portats i que, no sé perquè, em va donar la sensació que algun dia d'aquests s'animarà a portar-li també una ofrena o una dent. Mai ets suficient vell per ser nen, no?
Les ofrenes, els trossets de pa i formatge i, per descomptat, les dents ja formen part del que és una obra col·lectiva, del barri, dels nens i també dels grans.... és propietat de la il·lusió i la innocència. Pot haver-hi res més màgic? Ratolí Pérez siguis molt benvingut i no pateixis que et farem arribar la revista cada setmana!
