Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Elisa, Marcela i unes petites mentides amb importància
Notícies / Cine

Elisa, Marcela i unes petites mentides amb importància

Elisa y Marcela
Natalia de Molina & Greta Fernández Elisa y Marcela

La veritat està més sobrevalorada que mai

“El perill de les mentides és el d’escoltar-ne tantes que, finalment, ja no reconeguem la veritat”. És una de les primeres frases que apareixen a la sèrie de moda, la sèrie que ha substituït ‘Joc de Trons’ en les converses dels nostres amics, familiars, companys de gremi periodístic i la fauna, salvatge o domesticada, de Twitter: ‘Chernobyl’ (HBO). Mentir, aprendre a fer-ho amb gràcia i estil, és un art. Però deixem de banda les catàstrofes ecològiques televisives, i parlem de mentir només per autoprotegir-nos. Sense malícia. Com a recurs d’urgència. Perquè no ens facin mal. Per sobreviure. De saber mentir en parlen tres estrenes recents: ‘Elisa y Marcela’, ‘La filla d’algú’ i ‘La viuda’. Cadascuna des d’un context singular. Cadascuna per aconseguir unes metes, materials o immaterials, particulars, lligades a un marc distint.

Elisa y Marcela


Dues gallegues en perill

A ‘Elisa y Marcela’, ara als Verdi en exclusiva i ben aviat a Netflix, les seves dues protagonistes (interpretades per unes exquisides Natalia de Molina i Greta Fernández) opten per la mentida continuada per ser felices. O intentar-ho. Bàsicament. Sense pretensions més complicades. En un context molt més agressiu i ferotge que l’actual, sense referents per copiar, indefenses, s’inventen una relació heterosexual, fan veure que són un marit i una esposa, i esperen que la cosa coli, que s’ho empassin, i estar tranquil·les. I no: l’Espanya de principis del segle XX s’abraona sense pietat sobre la masculinitzada Elisa i l’embarassada Marcela, i han de fugir a Portugal. La resta ja és (trista, emprenyadora) Història.


L’advocada i... el Diable?

L’Aina Clotet de ‘La filla d’algú’ comença a mentir, o agafa afició per les mentides, a partir de la sobtada desaparició del seu pare. Que els advocats (i els venedors en general) són uns mentiders de campionat ho sabíem. La mentida és una de les seves armes. L’Eli de la pel·lícula no és absolutament innocent, i segur que una mica corrumpuda ella ja ho estava, però l’espectacular gir que fa la seva vida provoca una aposta contundent per l’enganyifa. Tant, que fins i tot el seu nuvi (Pep Ambròs) s’espanta. Quasi ni la reconeix! El canvi és súper bèstia. Menteix al seu germà professor (Enric Auquer), als seus col·laboradors, a la noia de la benzinera, al xicot del traster (David López)... L’Eli, incapaç de trobar solucions ‘legals’, va encadenant fal·làcies. És un no parar. Una espiral malaltissa. Un vici.

La filla d'algú

 

Frances enganya Greta

La quarta i la cinquena mentideres són les figures centrals de ‘La viuda’, un ensopit títol per a la ‘Greta’ original. Chloë Grace Moretz és Frances, una altra filla d’algú, però d’algú que no hi és, i aquí entra en acció, excel·lint com a psicòpata descontrolada, Isabelle Huppert (Greta). Si us agraden els relats que filen prim, ni us apropeu al nou film de Neil Jordan. La pel·li és matussera i no s’entreté en subtileses. Segons alguns col·legues, aquestes serien les claus del seu teòric encant. Recupero el thriller de Jordan en aquest article perquè, en ell, Moretz haurà de ser més mentidera que una mestra en la matèria: Huppert. Frances està en desavantatge. Aprèn sobre la marxa. Escolta els consells de la seva companya de pis (Maika Monroe) i planifica una estratègia que supura i respira mentides a tort i a dret. Com en els casos d’Elisa, de Marcela i d’Eli, si Frances diu la veritat, perdrà el joc. El joc de viure en pau.

La Viuda

NO T'HO PERDIS: El nostre top 5 de la cartellera de cine

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments