[category]
[title]
Des del pop que arrasa a les llistes fins al mètal extrem de primer nivell, aquí teniu els àlbums preferits de l'any de Time Out

Sabem que sempre és complicadíssim i moltes vegades injust. Fer llistes amb el millor de l'any implica deixar fora coses que també ens han entusiasmat. Ara, pensant-hi només de passada, ja ens venen al cap uns quants noms que ens hauria agradat afegir: Big Thief, Pulp, Maruja, The Last Dinner Party, Crim, el Petit de Cal Eril, Julieta...
De totes maneres, estem convençuts que els discos que hi ha aquí es mereixen ser-hi. Hi ha una mica de tot, folk, rap, pop, rock, electrònica i fins i tot mètal extrem, en un any musical que a última hora i gairebé sense avisar ha rebut un cataclisme d'una catalana anomenat LUX. Bé, tireu avall i ja ho anireu veient.
That’s showbiz baby suposa l'ascens de JADE a la condició d’estrella en solitari enmig d'una boirina de synthpop estrepitós, balades hiperemocionals i temes trencapistes amb aires d'Eurovisió. L'estrella de Little Mix (The X Factor) adora l'altar del pop i ret homenatge amb orgull a les seves influències mentre busca frescor. L'esforç dona els seus fruits: des del caos grandiós d'Angel of my dream fins a la intimitat de Silent disco, passant pel sampleig de The Supremes a Before you break my heart, JADE no juga sobre segur. Aquí no hi ha ganxos fets per a TikTok; només pura joia musical.
Cançó destacada: Angel of my dreams – una obertura d'àlbum bombàstica plena de girs inesperats que oscil·la entre laments corals sobre una indústria musical despietada i un ritme a punt per a la pista de ball, per després tornar a començar. - Chloe Lawrance
Ethel Cain té un domini absolut de l'atmosfera. Al seu tercer àlbum (i el segon del 2025, després de Perverts), els drones fangosos i els instrumentals densament distorsionats tornen a envoltar l'oient, amb temes de combustió lenta que sovint superen els sis minuts de durada. Lletres devastadores travessen la foscor en cançons com Waco, Texas (una reflexió emocionalment punyent sobre el Somni Americà), mentre que els fans de l'èxit revelació American teenager (del primer àlbum de Cain, Preacher’s daughter) se sentiran atrets per Fuck me eyes, un altre retrat vívid de l'adolescència en un poble petit i asfixiant.
Cançó destacada: Nettles, l'oportunitat de Cain per "desprendre's de la cosa macabra" i equilibrar els temes més foscos de Willoughby Tucker amb veus més lleugeres i instrumentació folk. – Olivia Simpson
Zahara sembla estar en moviment constant. Després d’uns anys immersa en el remolí iniciat amb Puta (2022), convertit ja en el seu treball més icònic i amb algunes excursions com el projecte Juno juntament amb Martí Perarnau IV, ha fet un gir a la seva música amb Lento ternura, dotze cançons que són també un llibre i una declaració d’intencions: funciona com el revers de Puta. On abans hi havia foscor i violència, ara hi ha la recerca d’una calma benvolent... la tendresa com a arma revolucionària i amb el segell inconfusible del característic pop passat pel sedàs de l’electrònica de la d’Úbeda.
Cançó destacada: A Demasiadas canciones, Zahara critica la desmesura en el món del pop i, per extensió, en la cultura en general. Ella s’inclou a la crítica i la reflexió l’honora. A més, la cançó inclou la participació involuntària del seu fill; és el que té jugar amb sintetitzadors ja de tan petit. –Borja Duñó
Han trigat gairebé tres dècades, però amb Catalan graffiti Sidonie han descobert que cantar en la llengua materna mola. Van començar en anglès, han fet set discos en castellà i, de sobte, quan agafen el català per fer el que semblava un mer exercici d’estil, sonen més inspirats que mai. Potser ha estat per la proximitat emocional amb les paraules, o potser pel fet de canviar l’angle o la manca de grans pretensions, però el cert és que el trio de Barcelona han parit una col·lecció de cançons farcides de melodies radiants que a més juga amb múltiples referències: la pel·li de George Lucas, l'albergínia del Trempera matinera de La Trinca, el disc del plàtan de la Velvet, els Beatles, The Cure, els Smiths... No era fàcil però els ha sortit de conya.
Cançó destacada: OVNI 84, que explica la trobada de Marc Ros amb un objecte volador no identificat quan era petit, ens connecta amb la infantesa, l’adolescència, una mena de Goonies o Stranger Things a la catalana. – B.D.
Dev Hynes sempre ha estat un mestre dels terrenys intermedis, on el rock psicodèlic es troba amb l'R&B desolat i els samples de gospel recòndits es fonen amb l'spoken word. Però Essex honey marca un gir més tranquil i ineludiblement més cru. Escrit arran de la mort de la seva mare, el dol i la nostàlgia ressonen de manera inesborrable sota tot plegat, sense fer-se mai feixucs, però movent-se amb una sensació de records a la deriva. Fins i tot amb les intervencions vocals estel·lars de Lorde, Daniel Caesar, Brendan Yates, Mustafa i Zadie Smith, Hynes roman al centre d'Essex honey, gestionant-ho amb una precisió calmada i deliberada.
Cançó destacada: Mind loaded és la que millor ho captura: un entramat inquietant de violoncel, les distintives veus xiuxiuejades i un ritme que sembla cansat i ple de llum. Aquest és el Hynes més humà: fràgil, inventiu i absolutament magnètic. – Aliya Arman
Al llarg d'una carrera que frega les tres dècades, Lady Gaga ha coquetejat amb estils musicals que van del jazz al rock, passant per material de banda sonora guanyadora d'un Oscar. Però és al seu promès, Michael Polansky, a qui s'atribueix el mèrit d'haver animat la Mother Monster a centrar-se únicament en les seves ardents arrels pop a Mayhem. L'himne retorçat Disease i el gegant del pop Abracadabra la veuen irrompre de nou en l'actualitat; les tonalitats porpres de Prince són una influència òbvia a Killah, mentre que a Zombieboy Gaga potencia la seva sensibilitat freak-pop —una picada d'ullet al difunt model i artista Zombie Boy, que va aparèixer al seu videoclip de 2011 per a Born this way.
Cançó destacada: A Vanish into you la veu de Gaga s'enlaira sobre un llit de genialitat a l'estil Bowie, però en última instància sembla molt arrelada en el que millor sap fer: pop teatral amb cor. - Lewis Corner
L'un és un londinenc del sud-oest educat al Marlborough College amb vincles amb la noblesa britànica i l'amic de la família Brian Eno com a mentor; l'altre, un immigrant nigerià de segona generació que va créixer en habitatges de protecció oficial a Tottenham i es va foguejar a la ràdio pirata. Probablement no podríeu triar dos artistes que hagin fet més per modelar l'escena musical de Londres durant l'última dècada que Fred Again i Skepta. Mons diferents xoquen amb un efecte brillant en aquest EP preparat per al club: 16 minuts trepidants de temes omplepistes eixordadors a 140 bpm que fusionen sense fissures l'hàbil lirisme del veterà del grime amb la producció carregada d'emoció i de samples del superproductor en ascens.
Cançó destacada: A Back 2 back veiem Skepta intercanviant versos amb el seu jo més jove mitjançant l'hàbil sampling d'un freestyle d'arxiu de Radio 1Xtra, així com algunes petites interpolacions enginyoses d'èxits de Wiley i Central Cee. - Rosie Hewitson
Júlia Colom ha treballat en el seu segon disc en silenci, allunyada del soroll mediàtic, i d'aquí que el resultat, Paradís, ens agafés gairebé per sorpresa, tan ben acabat, amb un equilibri tan natural entre la seva essència mallorquina i una estètica entre pop i electrònica que la connecta amb el món actual. La de Valldemossa transita entre la profunditat de les veus de les Tarta Relena i el contrapunt pop i juganer que proposa Ouineta; mentre que les arrels familiars, de la tradició oral, les posa el llaüt de l'avi interpretat per Martín Leiton. Movent-se a través de referències que van des de la cançó popular al k-pop, passant per Maria del Mar Bonet –de qui es demostra una gran hereva–, Colom ha sumat onze peces al seu repertori, impressionistes, oníriques, mediterrànies, que parlen d'illes, de cerques i d'incerteses.
Cançó destacada: Al disc, Colom es permet explorar sentiments complexos, com fa amb picardia a Gelosies: “Seré s’al·lota que somiaves / te pensaràs que el món és teu / te faré creure que estic gelosa / i així et creuràs que ets s’home meu”, canta a la manera del romanç mallorquí i amb una melodia inspirada en Habib Galbi del grup A-Wa. – B.D.
Després de sis discos excel·lents al seu nom, la reina de l'alt rock nord-americà Sharon van Etten va decidir incloure el seu grup en el procés de composició del nou àlbum. I, tot i que cada pista té almenys quatre compositors, és un conjunt de cançons cohesionat, amb Van Etten encara al centre. L'atmosfera és elegant, chic, una new wave carregada de mortalitat que frega el gòtic. Hauria encaixat perfectament al 1981, l'any que va néixer Van Etten, i sona fantàsticament ara.
Cançó destacada: Estic bastant segur que Idiot box tracta sobre que dolent és mirar massa el mòbil —cosa bastant banal, però té una línia de sintetitzador sublim i Van Etten la canta amb una intensitat sorprenent. - Andrzej Lukowski
Després de l’excursió a la platja que va ser el seu àlbum de 2021 Solar power, la Lorde inquietant i meravellosament estranya que coneixem i estimem des del 2013 ha renascut a Virgin. Una interpretació exultant de l'àlbum sencer al Festival de Glastonbury en va marcar el llançament, i ha estat part del motiu pel qual no he deixat de pensar-hi. Amb veus fantasmagòriques que narren com en un diari la seva relació amb una identitat canviant, el gènere, un trastorn alimentari i l'angoixa d'avançar implacablement cap al final de la vintena, Virgin és un disc de pop fervent i original.
Cançó destacada: El primer senzill What was that, amb una lletra catàrtica i l’ebullició gradual cap a una segona tornada extasiant, és una marca roent d'aquesta nova era de Lorde. – Liv Kelly
Irma Farelo no pensava fer un àlbum, només volia fer música sense estressar-se i, ves per on, d’aquesta despreocupació en va sortir Nova bossa, una col·lecció de cançons que sorprenen per una calidesa que no trobem sovint a la música anomenada urbana. Això és perquè el disc respira records de la seva infància, de quan estudiava trompeta amb el pare de la Rita Payés i, esclar, llavors tocava blues, jazz i bossa nova; d’aquí que hagi muntat una banda d’instrumentistes per dur-lo al directe.
Cançó destacada: Entre la coctelera d’estils i llengües del disc, ens quedem amb la que canta amb el Guillem Gisbert: 1 cumbia amb el Guillem (1vs1) una aliança curiosa amb un ritme tropical que funciona a la perfecció. – B.D.
Una pallissa exquisida de quatre paios que hi van de debò. En un món de música extrema massa processada i hiperpolida, Sanguisugabogg són uns abanderats repulsius d'una època anterior i millor. Defugen la melodia a favor d'un oceà de guitarres bullents i les lletres (que són extremes) són indesxifrables, ocasionalment interpretades amb un gruny subsònic davant del qual fins i tot els fans de Cannibal Corpse es farien enrere. Això és material bàsic i brutal, però amb una sensibilitat hardcore que ha ajudat la banda a obrir-se camí i a atreure un públic més gran (i, tristament, més "modern") del que s'associa típicament amb el gènere. Però no els ho tingueu en compte. A Hideous aftermath, Sanguisugabogg han lliurat el millor àlbum de metal extrem de l'any.
Cançó destacada: Els últims 60 segons de Abhorrent contraception podrien ser el minut de música rock més bèstia de la història. - Joe Mackertich
Hi ha alguna cosa caòticament embriagadora en els àlbums de ruptura, i després de set anys fora de la primera línia musical, Lily Allen deixat bocabadat tot internet amb West End girl: el seu cinquè àlbum d'estudi i una dissecció crua, aspra i sense concessions de la ruptura del seu matrimoni amb l'actor David Harbour. Allen és ben coneguda per exposar detalls personals de la seva vida (vegeu les memòries My thoughts exactly), i West End girl revela el brutal esfondrament de la seva relació i la realitat caòtica i atroç d'un matrimoni tòxic que ha acabat malament. És inevitable quedar estupefacte i commogut per l'experiència d'Allen, però més enllà dels detalls escabrosos, West End girl és també un triomf musical. Està ple de ganxos que et ressonen molt després d'escoltar-los, des de Sleepwalking, que avança com una cançó de bressol distorsionada, fins a Nonmonogamummy, que barreja dancehall i pop esmolat.
Cançó destacada: Ruminating construeix la sensació de desesperació en espiral d'Allen amb un remolí gloriós de sintetitzadors punxants i autotune. - Alex Sims
Incorporant tot un reguitzell d'inspiracions country —però tan familiar i casolà com les seves anteriors propostes folk—, el tretzè àlbum de Will Oldham, també conegut com a Bonnie ‘Prince’ Billy, és tendre i d’una elegància fosca. London May té una energia gòtica i pesada (cosa que no sorprèn, ja que es va escriure originalment per a la pel·lícula de terror Night of the bastard i porta el nom del bateria i baixista de Samhain, la banda de Glenn Danzig posterior als Misfits), mentre que l'animada Tonight with the dogs I'm sleeping va ser coescrita amb en Tommy, fill del llegendari John Prine. Una confirmació discreta que Oldham és un dels millors compositors de l'Americana moderna.
Cançó destacada: Boise, Idaho potser és una de les coses més precioses que Oldham ha escrit mai —i amb una carrera que abasta més de 30 anys, això és tot un triomf. – Leonie Cooper
En un món ple d'ansietat per la IA, The BPM converteix la tecnologia en una força romàntica, gairebé celestial. El tercer àlbum d'estudi de Sudan Archives és un refugi de ball ciberfuturista i estimulant centrat en el seu alter ego Gadget Girl, obsessionat amb les màquines i augmentat tecnològicament. Les cordes característiques de Brittney Parks (és, per si no ho sabíeu, una violinista autodidacta) reboten, s'ondulen i floten deliciosament a través del disc, fusionant gigues i riffs d'inspiració africana occidental amb ritmes house, trap i techno contundents.
Cançó destacada: She’s got pain, amb un clímax liderat pel violí –i capes de veus amb efecte glitch i una percussió bategant–, és una demostració embriagadora de la destresa de Parks amb les cordes. – Amy Houghton
Evocant imatges de cossos brillants i llums estroboscopis desorientadors, EUSEXUA és una oda a la pista de ball. Inspirat en l'etapa de twigs a l'escena de clubs de Praga, el seu tercer àlbum injecta de pop a la seva electrònica estranya característica. Apostant fort per l'experimentació, Drums of death utilitza una percussió sincopada i angulosa i veus amb delay per crear textures com les d’un CD ratllat que no para de saltar. Childlike things, amb North West, és una picada d'ullet estrafolària al J-pop, mentre que el tema homònim Eusexua són tot crescendos eufòrics i veus calmades impulsades per sintetitzadors estil Eurotrance. Tot plegat sostingut per la veu magistral de twigs: delicada, absorbent i angelical.
Cançó destacada: Girl feels good, amb sons acid house, sintetitzadors còsmics i una de les tornades més encomanadisses de twigs. - Chiara Wilkinson
Durant molt de temps, l’artista francesa Oklou era cosa de nerds i de gent que vivia online. La seva mixtape de debut, Galore, va despertar l’adoració de diverses comunitats d'internet per la barreja futurista de textures de pop ambiental i de sintetitzadors eteris i onírics. Choke enough és un endolciment de la seva construcció de mons post-internet que ha fet créixer l'estatus d'Oklou. Escoltar el disc és com caminar dins d'una boirina, sense veure ben bé on vas però intuint el camí de totes maneres i el resultat és bonic, segur i totalment Oklou.
Cançó destacada: A Blade bird el vel digital d'Oklou cau; les lletres són crues i vulnerables, i la seva veu, gairebé nua. - Chiara Wilkinson
Un disc de versions acostuma a ser un projecte menor en la trajectòria discogràfica d'un grup, però sempre hi ha excepcions, com la del fabulós Brindis, que els Cala Vento s'han tret enguany de la màniga per celebrar els seus deu primers anys de trajectòria. Al disc fan versions d'Els Pets, El Último de la Fila, Jarabe de Palo, Julieta Venegas i Fugazi, entre altres, i en tots els casos se'n surten de manera extraordinària. Les porten tant al seu terreny que Brindis es pot considerar un àlbum seu amb tots els ets i uts.
Cançó destacada: La tria és tan refotudament bona que costa decantar-se, però escollim Pau, dels Pets, que al capdavall és la que va motivar el disc de versions. L’han rejovenit, actualitzat i sona com si fos seva. – B.D.
A alguns grups hi arribes entrant per la porta principal; en d'altres per la finestra de sobre el garatge, encara que facis veure que ets a la festa des del principi. Aquest ha estat el meu cas amb Geese, una banda de rock alternatiu de Nova York amb gairebé una dècada de trajectòria que jo —i, a jutjar per com exhaureixen les entrades, uns quants més— he descobert a través del seu tercer disc Getting killed. Però quin disc. Des de l'estrèpit anàrquic del tema inicial Trinidad, el so de Radiohead en esteroides, fins als ritmes incessants de Husbands i els udols del vocalista Cameron Winter a Taxes, és ferotgement experimental i compacte.
Cançó destacada: Un romanticisme passat de voltes flueix a través de Au pays du cocaine, punt àlgid de l'àlbum. Perfecte per ballar lentament després d'uns quants vins de més. - Phil de Semlyen
Després d'un any trepidant d'èxits a TikTok i d'estilismes de festival audaços (dit com un compliment), CMAT és oficialment un nom conegut. Però hi ha més en la Ciara (Mary-Alice) Thompson que la fama digital: el nou àlbum EURO-COUNTRY és un triomf complex i enganxós. El dol es confon amb el ressentiment, les melodies pop deixen pas a violins folk rítmics, i les sortides còmiques i enginyoses acaben convertint-se en confessions íntimes. Irlanda és la musa més potent de CMAT, on tot, des de la seva llengua fins a la seva cultura pop, es converteix en objecte d'un escrutini intens. La potència d'EURO-COUNTRY està més que a l'altura del nou estatus d'estrella de CMAT.
Cançó destacada: EURO-COUNTRY – la cançó homònima pinta un retrat desolat d'una nació en post-recessió assolada pel sentimentalisme cap a un lloc que, en realitat, mai va existir. – Annie McNamee
Qui ens havia de dir que el 2025 tornaria el hardcore punk, però no com a gènere underground o de nínxol –mai ha marxat– sinó al mainstream. Sense renunciar a l’abrasivitat de les guitarres, els de Baltimore han aconseguit un so que connecta amb un públic amplíssim. Never enough, el seu cinquè disc, manté un peu a l’ortodòxia del gènere (amb riffs pràcticament de mètal), però redobla el seu vessant melòdic i experimental, que els acosta cada vegada més al pop alternatiu: sintetitzadors, detalls electrònics, la veu de Brendan Yates embolcallada d’una reverb llarga i algunes digressions que conviden a deixar-se endur per una mena d’èxtasi col·lectiu.
Cançó destacada: La cançó titular, Never enough, és potser la més paradigmàtica. Amb una intro de teclats èpics, riffs com paper de vidre i amb una melodia que sembla feta per a que el públic la coregi als concerts. – B.D.
Fa temps que no m'enganxava tant a un àlbum com DeBÍ TiRAR MáS FOToS. Bad Bunny barreja de tot, des de trap fins a influències tradicionals de salsa i bolero, i culmina en una carta d'amor extensa i reflexiva a la seva terra natal, Puerto Rico. L'energia arriba al seu punt àlgid en temes apassionats i sorollosos com EoO i WELTiTA, però es relaxa a TURiSTA i DtMF, amb guitarres rítmiques, veus melancòliques i declaracions nostàlgiques sobre exparelles i les lluites de l’illa amb el turisme i el clima polític.
Cançó destacada: La sensació d'enyorança i reminiscència que brolla de ‘DtMF’, amb els seus cors que arriben a l'ànima, et commourà. - Liv Kelly
Probablement el disc d’indie rock més addictiu de l’any. Després de petar-ho amb un debut homònim fa tres anys, Rhian Teasdale (veu i guitarra) i Hester Chambers (guitarra), han entregat enguany una bateria de dotze hits de traca. És una col·lecció de cançons sense valls, d’aquelles que entren una darrere l’altra, sense aturador. Melodies enganxoses sobre bases aparentment simples de baix poderós i riffs impossibles d’oblidar. Especialment la primera part de l’àlbum, amb CPR, liquidize, catch these fists, davina mccall i mangeout, et deixa sense alè. Es nota que les de la petita illa de Wight porten carretera a l’esquena i que han traslladat a l’estudi de gravació l’energia del directe.
Cançó destacada: El ritme trepidant de catch this fists és infecciós i ens connecta tant amb el hit primigeni chaise long, del treball anterior, com amb una època –els anys 90– en què l’indie de guitarres va assaltar el mainstream. – B.D.
Reconec que el disc que més he cremat aquest 2025 em va sonar estrany al principi. La veu de Kae Tempest, després de transicionar de persona no binària a noi, sona considerablement més greu. A l’inici, això em va descol·locar, però a mesura que vaig anar escoltant més i més el disc, em va atrapar. A més, Tempest és conscient del canvi de registre i utilitza l'antiga veu, més aguda, femenina, per referir-se al seu jo anterior. El seu disc més pop i també més èpic i visceral, amb peces d’una eloqüència que et fan caure de cul a terra i amb col·laboracions de Tom Rowlands dels Chemical Brothers, de Neil Tennant dels Pet Shop Boys i dels Young Fathers.
Cançó destacada: Costa decidir-se, perquè l’àlbum és un bloc i podria haver triat perfectament I stand on the line, Know yourself o Sunshine on Catford, però em quedo amb Statue in the square, només per aquesta frase: “Mai van voler gent com jo, per aquí / però quan mori em faran una estàtua a la plaça / Deien als nens que no miressin / però quan mori, em faran una estàtua a la plaça". En l’anglès original rima, esclar. – B.D.
Més enllà del hype del moment, del fet que tothom n’ha volgut parlar, fos per santificar-lo o per buscar-li pegues, costa trobar un àlbum més rellevant que el LUX de Rosalía aquest 2025. Per l’audàcia a l’hora de mesclar influències, per la imaginació a l’hora de crear un univers propi a manera de collage, i per l’envergadura de tot plegat –ja ho sabeu, la Simfònica de Londres, el Cor de Cambra del Palau de la Música, l’Escolania de Montserat… Rosalía ha expandit el seu so fixant-se en Björk i en la música clàssica sense deixar de fer pop amb intuïció melòdica i gràcia per escriure lletres que són capaces de generar discussió. No ens quedem amb el terratrèmol del seu llançament sinó amb les rèpliques, no tan sorolloses, però més profundes, de les escoltes atentes que s’aniran repetint.
Cançó destacada: Deixant de banda l’impacte sumptuós de Berghain, i la delicadesa de la balada en forma d’ària Mio Cristo piange diamanti –dos extrems del disc–, el públic –i també nosaltres hem caigut als peus del ritme de vals de La perla, cançó de despit que canta amb el trio de música mexicana Yahritza y su Esencia. – B.D.
Discover Time Out original video