[title]
"Què necessita el món? El que NO necessita el món ara mateix són uns altres Sex Pistols de karaoke!". Durant el concert hipnòtic que va oferir PiL a l’Azkena Rock Fest fa un mes, John Lydon –abans Johnny Rotten– es va ventilar amb una sola frase la reunió dels altres tres Sex Pistols originals amb el cantant Frank Carter, de la banda britànica de punk Gallows.
Aquesta afirmació és indiscutible. Potser el món no necessita que Steve Jones (guitarra), Glen Matlock (baix) i Paul Cook (bateria) tornin a passejar un dels discos més rellevants de la història, però el públic del Cruïlla va gaudir de valent amb el fidel facsímil en directe de Nevermind the Bollocks i derivats. Els estiraments d’isquiotibials de Carter abans de començar ja donaven pistes de per on anirien els trets.
Amb un so potent, sense arribar a ser eixordador, durant una hora i quart el quartet es va dedicar a polir i encerar els himnes, amb un Frank Carter plenament ficat en el seu paper d’animador punk festivaler, corrent i saltant a la Mick Jagger. Cada cançó era un pogo, és clar, i en els moments en què el voluntariós Carter baixava amb el peu de micro a la pista per dirigir un mosh pit, es desfermava el deliri (sense distinció entre veterans, gent de mitjana edat i postadolescents en mode cosplay de Sid Vicious). El públic va suar i va gaudir com boig, això és un fet, i la manera que té Jones d’omplir tots els espais sense recórrer al raca-raca, sinó amb un brunzit constant d’acords oberts, és un gènere en si mateix.
Però el problema de voler substituir una de les veus més personals i artístiques de la història de la música del segle XX, la de Lydon, és que... és impossible. Els que recordem el concert dels Pistols el 2008 en aquell mateix escenari –també un mes de juliol– vam trobar a faltar l’esperit confrontacional, juganer i d’avantguarda d’aquella nit memorable (el que defineix els Sex Pistols, vaja).
El que vam veure ahir va ser un karaoke professional i ple de testosterona, liderat per un paio musculat, saludable i ultratatuat que triomfaria en qualsevol cocteleria de moda o anunci de cervesa (als antípodes del Rotten escanyolit i esparracat de l’època, potser avui una mica passat de pes, però amb el carisma, la veu i l’elegància intactes). Té sentit reviure el repertori sense les inflexions vocals de Lydon? És evident que no esperàvem la destrucció i el mal rotllo dels temps en què els feien fora a cops d’ampolla de tuguris de Texas. Però això d’animar el públic a picar de mans i fer cors enmig d’himnes nihilistes feia riure. Ei, bugui bugui, no future.
NO T’HO PERDIS: Els grans concerts de Barcelona del 2025