Teatre Lliure: Montjuïc

[Aquesta crítica es va publicar originalment el 2019] Quan saltes al buit, et poden passar dues coses: o t'estampes o caus dret. I 'Falaise', l'obra més ambiciosa dels Baró d'Evel de Blaï Mateu i Camille Decourtye, és un arriscadíssim mortal del qual no només en surten victoriosos, sinó disparats a dimensions desconegudes. Perquè amplien el camp de 'Là', que ja era gairebé perfecta, i, a través d'un grup de vuit intèrprets, un cavall blanc preciós i catorze coloms, demostren que damunt un escenari pot passar qualsevol cosa, que els límits els posem nosaltres. Mateu i Decourtye ens situen en un paisatge postapocalíptic dominat per una gran fortalesa que aniran foradant durant tota la funció. Veurem el petó més llarg de la història del teatre català, com els intèrprets es pengen i despengen de tot arreu, com ordeixen coreografies catàrtiques, com tremolen imitant els zombis de 'Thriller', com porten l'absurd fins al riure, la bellesa fins al paroxisme. No hi ha res a Europa com Baró d'Evel En un moment de la funció, amb Oriol Pla a la guitarra i Decourtye al baix, vaig tenir la sensació d'estar al davant d'un muntatge de la Needcompany de Jan Lauwers. En un altre, vaig pensar que si Pina Bausch aixequés el cap i es passés per Barcelona, comprovaria que la seva dansa-teatre ha estat capaç d'evolucionar gràcies a la introducció del circ en el binomi. Estic segur que li encantaria i afirmaria que no hi ha res a Europa com els Baró d'Evel. Perquè saben ballar, saben cantar, saben f

No és fàcil fer 'Yerma' i, això no obstant, és l'obra de Lorca que més està pujant als escenaris europeus en els últims anys. Escrita entre 'Bodas de sangre' i 'La casa de Bernarda Alba', té un llenguatge molt pujat, en el sentit que comença amb un drama i acaba en tragèdia, i es fica dins un món fosc, a voltes simple, que podria semblar molt llunyà, tot i que el que explica passa cada dia no gaire lluny d'aquí. Per tot això, 'Yerma' demana que el director s'hi posi amb tot, li exigeix creació, idees, ja que no permet mitges tintes: o executes una meravella o un bunyol indigerible. La millor poesia no es garantia de res. I Juan Carlos Martel Bayod ha fet, certament, una meravella. D'entrada, perquè compta amb una María Hervás pletòrica. 'Yerma' reclama una intèrpret totèmica, que vagi del plany a la desesperació, en un 'crescendo' letal. Ha d'anar superant límits. Quan pensem que ja no pot més, ha de travessar el llindar. Quan té al davant un mur infranquejable, l'ha de pujar. I així fins al final. És el que fa l'actriu madrilenya. L'escenografia de Frederic Amat ofereix el caire velat, del que no es veu, però es deixa intuir, una filigrana. I les cançons de Refree provoquen que el muntatge accentuï el caire tel·lúric, visceral. Hervás mana, però el director també la protegeix. Que a l'escena més estripada de la funció, ella no hi sigui, amb Bàrbara Mestanza i David Menéndez ballant despullats furiosament, així ho prova. I que l'hagi envoltada d'un equip de veu melodiosa, amb