Tots eren fills meus
L'última frase de 'Tots eren fills meus' la xiuxiueja la Kate (Emma Vilarasau), la mare: “No, fill, no. No és culpa teva. Oblida-te’n. Viu”. Li diu al Chris (Eduardo Lloveras), el seu fill gran. En deu minuts, el seu passat, present i esperances han saltat pels aires. Com a les grans obres clàssiques, tot s'acaba sabent i tot passa factura. I aquesta peça d'Arthur Miller d'aires txekhovians, amb el punt moralista nord-americà, no n'és una excepció. Una obra immensa només a l'abast d'un gran equip, que és el que ha muntat David Selvas per a la seva segona estrena al Lliure, després d'aquell 'Àngels a Amèrica' un xic desafortunat. Com a les grans obres clàssiques, tot s'acaba sabent i tot passa factura. L'obra de Miller és coral, però és el pare, en Joe (Jordi Bosch), l'autèntic protagonista. Un home d'aparença bonhomiosa, que ho ha donat tot per a la família, que ho ha fet tot pels fills, pels veïns, pel poble. I que, després de passar una temporada a la presó per haver venut peces defectuoses a l'exèrcit durant la II Guerra Mundial, ha aconseguit tirar endavant, mentre el seu soci, el pare de l'Anne (Clàudia Benito), promesa del seu fill petit desaparegut, es podreix en una cel·la. Avesats a veure Bosch en papers còmics, aquí està descomunal, abraçant l'escena, el jardí de casa dels Keller, omplint-ne cada racó, fins i tot els cervells de tots els personatges. Si no coneixem l'obra, arribem a pensar que se'n sortirà. Els deus no perdonen, no. I, com deia Txékhov, si mostres u
