Teatre Lliure: Montjuïc

"Si no hi ha 14 voluntaris, l’obra no es pot fer". Així de contundent s'alça la directora, Andrea Jiménez, amb una proposta interactiva que trenca els codis tradicionals de la tragèdia grega. En aquest muntatge, la funció del cor —que a l'antiguitat recreava la veu i la moral dels ancians de Tebes— recau directament sobre nosaltres, el públic. És un trencament absolut de la quarta paret que busca reflectir la fragilitat de la polis i del mateix fet teatral, tot reivindicant la intel·ligència col·lectiva com una eina imprescindible per a la vida en comunitat. Però, de què parla exactament aquest Contra Antígona? L'obra fa un salt temporal per connectar el mite de Sòfocles amb els conflictes més punyents del nostre present. L'origen de la tragèdia clàssica el coneixem de sobra: Antígona desafia el poder reial per enterrar el seu germà i tot acaba en mort perquè el diàleg és impossible. Tot i això, aquesta revisió —firmada per la mateixa directora amb la col·laboració de la dramaturga Victoria Szpunberg— no arriba per castigar l'heroïna, sinó per utilitzar l'àgora i imaginar un final diferent. La peça neix de la necessitat urgent de trobar espais de conversa en un món de trinxeres, polarització i gurús amb respostes massa fàcils, transformant el teatre en un espai per pensar-nos com un tot i buscar consensos. Per defensar aquesta estimulant revisió sobre l'escenari, el muntatge compta amb un repartiment que sosté el pes de la funció, format per Jan D. Casablancas, Clara de...

Té raó el Corifeu d'aquest Contra Antígona quan diu que el cor de les tragèdies gregues ha estat negligit pel teatre contemporani, una manera d'expulsar el públic, de separar escena i platea, d'alçar un mur que, en l'època clàssica, es travessava gràcies, precisament, el cor, integrat per dotze o quinze espectadors que s'introduïen en l'acció. Andrea Jiménez ha decidit tornar a Sòfocles el que és seu i, guiada pel mateix esperit trapella que va demostrar a Casting Lear, recluta catorze persones del públic perquè participin en la versió d'Antígona que ella mateixa i Victoria Szpunberg han escrit. Els guia el Corifeu (Olga Onrubia), el quinzè espectador, i una facilitadora (Mònica Molins) que els va donant instruccions així que l'acció avança. És molt interessant veure les reaccions del cor, per exemple, en la famosa disputa entre Creont (Xavi Sáez) i Antígona (Júlia Truyol), quan el nou rei de Tebes renya la filla d'Èdip per haver volgut enterrar el seu germà Polinicies en contra del que ell ha manat. Una esclatant majoria del cor fa costat a Antígona, la qual ha violat la llei i, al capdavall, vol retre honors a un home que ha intentat destruir la seva ciutat. O quan Creont s'acosta a la seva dona Eurídice (Arantza López Medina), última víctima mortal de la tragèdia, envoltada per molts integrants d'aquest cor totalment afligits. Jiménez torna a demostrar que es pot renovar la manera de representar els clàssics La versió de Jiménez i Szpunberg és sintètica i eficient....