[title]
Molts pensareu que les estàtues més eròtiques de Barcelona son les humanes. No seré jo qui us contradigui: no tant les escultures humanes, diguem-ne professionals, que poden trobar-se a les Rambles, com les més casuals, que vindrien a ser qualsevol ésser humà aturat badant en qualsevol lloc, son susceptibles de despertar en qui les mira, pulsions eròtiques fortes. Tanmateix, en aquesta capital de província sense 'grandeur' ni imperi, hi ha també algunes escultures monumentals. Posades en l’espai públic amb més o menys gràcia per l’administrador de l’època, 2.196 escultures esperen, immòbils, una bona repassada per part nostra. Comencem per les tres que ens posen més:
La font del geni català. Pla de Palau.
Trobem aquesta figura al capdamunt d’una font neoclàssica que celebra l’enginy civil, que es va construir en ocasió d’unes canalitzacions d’aigua que no ens interessen ni vénen al cas. Aquesta font la corona aquest geni, obra d’autoria controvertida, representat per un vailet imberbe però d’una bellesa efeminada que, a l’època, va aixecar polèmiques i passions: la llegenda conta que només inaugurar-se ja s’hi apinyaven al voltant les fadrines i algun que altre fadrí, per, entre mantellina i vano, entrellucar l’hermosíssim penis del geni. Ja fos per posar fre al furor que provocava, ja fos més probablement per obeir les ordres de Pius IX de fer tapar tots els genitals masculins, el bisbat va ordenar emascular el geni a cop de ¡ai! cisell. Recentment, diversos equips de restauradors, a falta de documents gràfics que orientessin cap on havien de tirar els treballs, han hagut de resoldre el dilema de si cal, o no, i amb quina forma i volum, restaurar la integritat i l’honor del geni en tota la seva glòria. Defugint el risc cert de deixar-se endur per la fantasia, el darrer cop que s’hi van posar no van arribar a cap entesa, i el geni segueix sol damunt una font, capat a la vista de tothom.
El Cul. Parc Carles I
També conegut com «A Santiago Roldán», és una mena de monòlit de bronze que recorda la meitat inferior del cos d’una dona, tant se val des de quin angle es miri. No sabem si l’escultura és broma entre artista i el prohom de la Barcelona olímpica a qui va dedicada. Santiago Roldán, fou el president del holding olímpic (Holsa) entre el 1989 i el 1993. L'autor, l'artista basc Eduardo Úrculo, la defineix com un monument al cul, que té alguna cosa d'escultura grega, que evoca la Mediterrània i la seva cultura hedonista i que sintonitza amb la manera de ser de Santiago. El cul s’erigeix com un fal·lus al mig del Parc de Carles I, on tradicionalment nombroses treballadores transsexuals s’hi han guanyat el pa. La vídua de l'homenatjat assistí, impertèrrita al costat del batlle Joan Clos, a la inauguració d’aquesta broma (de mal gust?), el maig de 1999.
La Deessa. Plaça Catalunya
Ben pocs barcelonins es paren a mirar aquesta escultura. Potser algun turista fastiguejat d’esperar el bus a la plaça, se la miri de reüll mentre badalla, i es pregunti qui és aquesta deessa «con la granazón pomposa de los senos capaces de amamantar semidioses y héroes», com varen dir-ne a l’Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. La voluptuositat de la deessa i les pressions moralistes de l’època van provocar que fos retirada el setembre del 28 i hagués de ser posada de nou al seu lloc de nit, just a temps per a la inauguració de l’exposició del 29. La gent, que sap el que es fa, va aplaudir amb ets i uts tal proesa en nuesa. El 39 els franquistes la varen tornar a tapar breument, però va ser ràpidament restituïda. Sembla que va patir importants desperfectes, i la llegenda conta que en Clarà mateix va veure’s obligat a baixar de les Tres Torres, vestit amb una granota blava i el material, per restaurar-la. Finalment, per protegir-la, el 82 va ser traslladada al vestíbul de l’Ajuntament. I sí, la de Plaça Catalunya n’és una simple còpia, sobre el marbre blanc de la qual poden tranquil·lament fer-hi una pluja daurada tots els coloms de la plaça.
