Fades: “Hem passat de voler ser bibliotecàries i professores de català a plantejar-nos de sobte si ens dedicarem al pop!”

Ferran Pi, Vicenç Calafell i Àngel Exojo eren tres estudiants de filologia que van decidir fusionar els seus imaginaris musicals per crear Fades: electrònica, hip-hop i k-pop i un ús virtuosíssim del català, ple d'ironia i referències. Després d’Amigues i autotune (2023) –una catalnització del bubblegum pop– i d’explorar l’hiperpop amb METALLIX (2024), el grup es converteix ràpidament en un dels exponents de la nova escena queer catalana o el que la premsa va batejar com a “Cuntalunya”, on també hi sonen Ouineta, Svetlana, Llum i La Francessa.

L'etiqueta, però, no limita Fades. L’any 2025 Fades és votat pel públic com a millor grup revelació dels Premis Enderrock i pel 2027 ja té confirmades més de 40 dates al llarg del territori. Entre elles, el seu debut al festival Primavera Sound 2027. Aquest ascens també ha estat marcat en paral·lel pels titulars, començant per les amenaces d’una regidora de Vox l’any 2023 fins a les agressions patides aquest estiu durant un concert al Maresme.

Després d'anys d'autoproduïr-se, aquest 30 d’octubre Fades publica ICONIQUE (Montebello), una "bíblia del pop" d’imaginació frenètica, que comença amb tota una declaració d’intencions: “tu posa’m un beat, que amb un segon et faig un hit”. El que segueix són dotze temes d’alta intensitat que desfilen per tots els racons de la història del pop i les seves escenes: hi ha funk, disco, pop dels dos mil, hiperpop, electrònica, balades i hip-hop, tot passat pel seu llenguatge irònic i perfeccionista. Ens reunim amb el grup al Museu Nacional d’Art de Catalunya per parlar d’art i dissonàncies, festa, reivindicació i escena:

ICONIQUE és el vostre primer àlbum d’estudi, però ja fa quatre anys que gireu pel panorama català. Què ha representat?

Ferran Pi: Primer de tot, molta pressió. Era un disc que ja feia molt de temps que pensàvem com la nostra primera gran obra, entre moltes cometes. Ens hi hem abocat amb el 100% del temps i de l'energia. Hi hem invertit tota la pasta, la del grup i la pròpia, i ens hem quedat a zero. Per tant, sí, hi havia pressió, però hem tingut uns recursos que no teníem en els altres treballs.

Vicenç Calafell: Diuen que per a poder crear has de viure coses, i han estat quatre anys en què hem viscut molt, i en aquest disc ho hem pogut treure tot.

ICONIQUE és una celebració de la música?

F.P.: Teníem molt clar l'imaginari d'ICONIQUE com un gran espectacle. Quan vam començar a treballar les cançons, vam veure que, si havíem de parlar de la nostra experiència, els últims quatre anys eren l'experiència de la indústria i i de la nit. La música i l'espectacle. El disc parla precisament d'això.

Hem passat de voler ser bibliotecàries i professores de català a plantejar-nos de sobte si ens dedicarem al pop! (riu) És un àlbum molt polifònic: som tres persones parlant de 40.000 coses a la vegada. Al disc hi sonen harmonies que també són superdissonants, sobreestimulants. Hi ha participat moltíssima gent, i per això a la portada surten 50 persones.

Avui som al MNAC, el lloc que heu triat per a l'entrevista. Abans em comentàveu que ja hi havíeu actuat. Què us atrau d'aquest espai?

Àngel Exojo: És grandiós i és exagerat. També pot ser un lloc molt acadèmic i de cop hi entrem nosaltres. A nivell narratiu té molt de sentit que Fades faci un àlbum amb instruments orgànics i que de cop siguem en un museu fent un photoshoot, vestides com tres drag queens.

Quan treballàvem el concepte, ICONIQUE s'inspirava molt en l’art. A nivell fotogràfic hem buscat Ramon Casas o Rusiñol, aquestes dones modernistes completament muntades. Espectacle.

Parlant de móns que es troben, per què heu volgut treballar amb instruments acústics?

F.P.: Amb METALLIX ja vam experimentar amb deu gèneres diferents, fent unions impossibles. Aquí hem fet una mica el mateix, però amb la premissa d'unir dos móns: l'organicitat portada a l'extrem, en què fins i tot hi ha instruments desafinats, gens entonats ni processats, i, alhora, les nostres veus hiperprocessades i les bases. Volíem que aquest món que sembla contradictori formés un sol cos.

V.C.: L’Aina Mateu, a més de posar les violes i els cors també ha orquestrat i treballat amb nosaltres les harmonies. Un petó per a ella. Potser teníem ganes de jugar-hi per aquella cosa de dir-nos que no som músics perquè no venim de l’acadèmia o perquè treballem amb autotune. Doncs ara us agafem els instruments i us els desafinem i els distorsionem i queda genial, au.

Més enllà dels nostres cossos, o de com decidim vestir-nos o presentar-nos al món, tenim un missatge polític molt clar

ICONIQUE també surt després d’un estiu on patiu agressions homòfobes sobre l’escenari. La festa també és una resposta?

A.E.: Sí, però perquè ve de nosaltres, que som persones superconnotades. Més enllà dels nostres cossos, o de com decidim vestir-nos o presentar-nos al món, tenim un missatge polític molt clar. Fer música en català també és una declaració d'intencions. Quan et posen un micròfon davant simplement se’t veu més, però el meu dia a dia també és un espai de reivindicació.

F.P.: A mi potser sí que em sap greu que hi hagi tant de rebombori al voltant de les agressions damunt d'un escenari. Crec que és necessari, òbviament, perquè és un espai de feina i alhora un espai molt fràgil on t'estàs exposant. Però no és més perillós per a nosaltres pujar a un escenari: les agressions les vivim diàriament. Al disc pot semblar que hi hagi algun comentari fet pensant en aquestes situacions, per exemple, quan a La marxa del pop en Roc diu "i si tires glaçons, et clavarem el tacó", però són coses que ja s'havien fet abans. Abans de les agressions, la violència ja existia; el que hi ha hagut és un focus mediàtic al voltant d'això. Ara bé, cap intenció nostra s'apropa a voler capitalitzar-ho. Com vas dir l'altre dia, Vicenç: Fades no es pot definir a partir de la identitat de víctima.

A.E.: Crec que aquest és el punt que també ens va impressionar molt: vam ser la cara visible de tot un moviment. Això ens encanta i és molt important per a nosaltres, però saber que som la cara també vol dir que som la diana, i que en qualsevol moment ens podia passar qualsevol cosa. Hem rebut amenaces de mort. Aquí s'obre tot un debat: realment m'hi va tant la vida, en això? Hem arribat a la conclusió que sí, una miqueta.

Al mig del disc hi ha La marxa del pop amb Svetlana i Ouineta. Heu creat escena?

V.C.: Bé, tot aquest moment de “cuntalunya” i el pop queer… Nosaltres, com a artistes, no ho vam comentar mai, i tot i que sentíem properes aquestes artistes. Qui va encunyar tot això va ser la premsa, i em sembla molt bé, perquè categoritzar les coses també ajuda a visibilitzar-les.

El que sí que depèn dels artistes és la música, i les col·laboracions ajuden molt. Fer una col·laboració, en certa manera, és reconeixe't entre tu i l'altre artista. En aquest sentit, avui potser que sí que hi ha una escena.

F.P.: Però també és el context social i polític del moment, el que permet parlar d’escena, i això s'escapa molt de l'artista. Perquè se'n formi una, n'hi ha d'haver una altra que baixi una mica. És espai, un joc de sistemes culturals entre el centre i la perifèria. I, mira, durant un instant l'escena queer va ocupar una posició més central que perifèrica, i va ser com un miracle, no?

A.E.: A mi m'agrada que ens englobin amb altres artistes. Com a país i com a cultura crec que és molt sa, perquè t'adones que la cultura catalana és una amalgama de les idees de molta gent: de cop una persona amb un sou més o menys estable fa un disc de folk raríssim, i això també és cultura catalana. O que el públic vegi en nosaltres i altres artistes alguna cosa en comú més enllà del fet de ser queer: factors visuals, escènics i fins i tot musicals. I aquesta és la diferència amb altres escenes, com la madrilenya o fins i tot el pop mainstream català. Hi ha un conjunt de gent que és molt fan de Svetlana, Fades i Ouineta i va a tots els concerts. El públic també fa l’escena.

Durant un instant l'escena queer va ocupar una posició més central i va ser com un miracle

Com heu triat les col·laboracions?

V.C.: En Pep Velasco, en Triquell, la Júlia Colom, Svetlana i Ouineta són tots amics amb qui faríem un sopar. Ens vam plantejar: "A qui vull veure al meu escenari?". Fer una col·laboració amb Fades vol dir adaptar-te sempre a un humor exagerat i venir a passar-t'ho bé.

Crec que és difícil fer una col·laboració amb nosaltres, perquè som exigents en certa manera, i entenc que hi hagi molta gent a qui li costi imaginar una cosa conjunta. Però el que sí que trobo guai és que tothom que ha vingut a fer una col·laboració s'ho ha passat bé. La premissa és que hi ha gent que és lliure, i punt.

L’àlbum és festa, música, però també parla d’amor. Forma part del mateix món, per vosaltres?

V.C.: Quan l’Àngel li parla al saxo, sona de manera que hi està lligant. El tu romàntic és una personificació de la música.

F.P.: Hi ha moments en què veus que t'enamores o et desenamores de la música. Al disc, Criminal disco parla de sexe amb un DJ, una manera de dir que estàs tenint una experiència de plaer escoltant música durant un DJ set. Però també hi ha aquesta cosa de projectar-te cap al futur: veure que potser et dedicaràs a la música, però que és un futur superincert. Potser hi ha un canvi de govern, retallen certes subvencions i s'acaba tot perquè cap ajuntament et contracta. Per tant, en certa manera sí, una relació amb la música pot ser com una relació romàntica.

Després d’aquest any de concerts i de treballar en l’àlbum, què us queda per explorar?

F.P.: En aquest àlbum en les lletres hem variat i experimentat molt amb les cadències dels versos. Per exemple, M'agrada (I like it) té una cadència molt peculiar, fins i tot a nivell fonètic. Va ser la darrera cançó que vam fer, i crec que m'ha deixat amb ganes de seguir per aquest camí.

V.C.: Nosaltres som horroroses, perquè quan treiem un treball ja estem tenint converses sobre el proper. De fet, ja estem iniciant les converses del següent, que arribarà d'aquí molt de temps. Som obsessives. Ens retroalimentem.

Però abans ve el directe al Primavera Sound 2027.

A.E.: La preparació del Primavera Sound la farem amb molt d'afecte. De la mateixa manera que hem dedicat molt de temps a ICONIQUE, l'àlbum, també n'hem dedicat molt a pensar bé ICONIQUE, el directe, perquè quan el presentem no sentim vergonya. Som persones que, encara que no ho sembli, sentim vergonya fàcilment. Hem de sentir orgull.

Vols més música? Consulta quins concerts hi ha a Barcelona aquest mes 

Aquest article s'ha publicat el 29 d'octubre de 2026 a les 16:37 h