[title]
Quan aquella cara t’està enviant informació... diferent?
Sí, sóc un gran i expert fisonomista. Quan veig una cara per primer cop, la repasso tota, de punta a punta, per tots els racons. I la memoritzo. Sé qui hi té cicatrius i qui no. I on: sobre el llavi superior, a la barbeta, en una cella, a la galta. Qui s’ha operat el nas. Retinc qui té les orelles petites, grans, una mica desenganxades, sense lòbul. Conec el color dels ulls i el seu tamany. Si els llavis són molsuts o primets i escarransits. Si les dents estan ben aliniades; si en falta alguna; si les genives les envaeixen. Em passa a la vida, amb la gent que m’envolta o que veig un sol cop, i amb les pel·lícules. Les actrius i els actors amb rostres estranys em tenen captivat. Estranys, compte, com a sinònim d’especials, diferents, inquietants, no avorrits. Fora de la norma, lluny de la cara normal i previsible. Amb el glamur i el perill de la discontinuïtat, dels accidents geogràfics. En una pantalla, sobretot quan es tracta d’un primer pla i hi ha poc diàleg, un rostre d’aquests és potentíssim. Envia una informació sovint equívoca, perquè s’escapa d’allò quotidià i apamat. L’últim fitxatge del meu álbum de cromos de fesomies rares es diu Franz Rogowski, i acaba d’estrenar el film alemany de Thomas Stuber 'A la vuelta de la esquina'.
De Michael Haneke a Terrence Malick
Nascut el 1986, Rogowski es va donar a conèixer fa quatre anys, al costat de Laia Costa, a 'Victoria', la pel·li de l’interminable pla seqüència dirigida per Sebastian Schipper. Després l’hem vist a 'Happy end', de Michael Haneke. Quin un per fitxar estrelles que et poden pertorbar amb una mirada! I, fa pocs mesos, a 'En tránsito', de Christian Petzold. Veig que Terrence Malick també l’ha reclutat per a la seva 'A hidden life', al costat d’una caterva de cares rares que, noies i nois, flipo amb ells: Jürgen Prochnow, Matthias Schoenaerts, August Diehl o el desaparegut Bruno Ganz. De fet, jo veig en Franz Rogowski un nou Ganz.
Alguns brillants precedents
La meva llista va començar amb un altre actor que fa dècades que ens va deixar massa aviat: John Cazale, una de les estrelles de 'La conversa', 'El padrí', 'Tarda negra' o 'El caçador'. Més membres de la confraria, del club? Willem Dafoe i Christopher Walken, per descomptat, Marcello Fonte ('Dogman') o Karl Glusman ('Love'). Perquè no es tracta de ser guapo o lleig. Perquè Viggo Mortensen és un altre soci destacat de la federació. I Vincent Cassel. I Marlon Brando. I Joaquin Phoenix, Klaus Kinski, Adam Driver i Max von Sydow. Es tracta de la seva capacitat per... sacsejar-te i fotre’t fora d’allò que els bledes d’ara anomenen zona de confort.
Els estranys espanyols
El cinema espanyol també té alguns integrants destacats de la camarilla de la cara curiosa. En citaré només tres de recents: Raúl Arévalo, Jaime Lorente (que acaba d’estrenar a Netflix '¿A quién te llevarías a una isla desierta?', de Jota Linares) i Eneko Sagardoy ('Handia'), a qui tornem a tenir a les sales a 'El hijo del acordeonista', de Fernando Bernués. La llista d’actrius amb rostres fascinantment particulars és tan o més llarga que la dels actors, però ho deixo per un altre dia.
