[title]
Nick Cave i els Idles van oferir dos espectacles majúsculs a l'última jornada del primer cap de setmana d'aquesta edició d'aniversari del Primavera Sound. Van ser dos concerts essencialment diferents en les formes, però que comparteixen un mateix fons, una visió de la música com a vehicle no només de divertiment, que també, sinó de transformació personal i comunitària, d'acte emocional col·lectiu, i, permeteu-me la paraulota, de curació. No entenen ni un ni els altres els seus directes sense la comunicació constant amb el públic, que passa de ser espectador, a una part indissoluble de l'espectacle.
Un Nick Cave impecable –cal mirar la Viquipèdia per recordar que té 64 anys– és un déu que es deixa tocar, que et canta mirant-te als ulls, ja siguis a la primera fila o a 600 metres de l'escenari. Es va presentar a Barcelona tot just un mes després de la mort del seu fill gran, notícia devastadora per a qualsevol pare, molt més si es té en compte que l'artista australià ja va perdre un dels seus bessons el 2015. Després d'un inici aclaparador amb 'Get ready for love' i 'There she goes my beautiful world', el músic es va anar endinsant en temes més intimistes fins a arribar a un dels moments més bells i tristos del festival: la seva dedicatòria d''I need you' als dos fills perduts. Els versos finals 'Just breath, just breath' van sonar tan esglaiadors que va ser realment difícil evitar que caiguessin les llàgrimes. Molts no ho van fer.
Però Cave i The Bad Seeds no pretenien abandonar-nos a la foscor, i amb la participació de tres coristes que aportaven un aire gospel a les cançons van convertir el concert en una celebració de la vida, que, amb els seus abismes, amenaces i dolors, també ofereix una estranya bellesa que ens empeny a ressorgir fins i tot de les més abrasadores de les cendres.
Uns minuts després, a l'escenari Cupra, el grup britànic-irlandès Idles va demostrar perquè està cridat a convertir-se en un dels grans referents del rock d'ara mateix. El grup liderat pel carismàtic John Talbot –amb Mark Bowen, un dels guitarristes, abillat amb un vestit que semblava tret de l'armari de la seva àvia– van fer tot un recital de com sona la ràbia de la classe obrera a UK amb himnes com 'Mother', 'Divide and conquer' i 'I'm scum'.
Les consignes de 'Fuck the queen' llançades per Talbot van ser corejades amb entusiasme per un públic entregat als riffs ultra adrenalínics en salts i pogos que ens van fer oblidar que només fa uns mesos es parlava d'allò de la distància social. Els dos guitarristes de la banda es van endinsar al públic –en el cas de Lee Kiernan va arribar a estar literalment al mig de la gent–, mentre, a meitat d''I love you', feien versions de 'Nothing compares to you', 'Wonderwall' d'Oasis i, alerta, 'All I want for Christmas is you'. Perquè aquesta banda, que es proclama antifeixista i antimonàrquica, se'n fot del mort i de qui el vetlla, perquè sap com és d'important divertir-se.
Tu creus en el poder transformador del rock? Ells sí que ho fan.
