Isabel Coixet: “Una de les meves grans esperances és que al meu funeral la gent s'ho passi bé i rigui”

La Coixet va ser tota una pionera quan, fa més de trenta anys, va rodar Cosas que no et vaig dir mai (1995) als Estats Units, en anglès i amb actors nord-americans. Era la seva segona pel·lícula, es va convertir en un petit fenomen i va disparar la carrera d'una directora de cine que ha rodat a mig món, en un grapat d'idiomes diferents, i que s'ha convertit en un referent del cinema europeu. I també un mirall per a moltes de les dones cineastes que ara il·luminen el cinema català i espanyol, i que posen en valor que Isabel Coixet va assolir objectius que eren quasi una quimera si no s'era un home.

Després de títols tan celebrats com Mi vida sin mí (2003), La vida secreta de les paraules (2005), Mapa dels sons de Tòquio (2009), Ningú no vol la nit (2015), La llibreria (2017) i Un amor (2023), ara presenta Tres adioses, una història commovedora i lluminosa que adapta dos dels relats que componen Tres cuencos, el testament literari, i amb abundants elements autobiogràfics, de l'escriptora italiana Michela Murgia.

A partir d'una discussió aparentment trivial que provoca una ruptura sentimental amb la seva parella, la protagonista de Tres adioses perd la gana i comença a patir uns problemes estomacals que aviat sabrà que tenen un altre origen. Un diagnòstic mèdic es convertirà en una revelació per a la Marta, que decideix obrir-se a la vida i gaudir de petites coses que abans passava per alt. Interpretada per una fenomenal Alba Rohrwacher, està molt ben acompanyada d'Elio Germano i del madrileny Francesco Carril (Los años nuevos), fill de mare italiana i que roda per primera vegada en la seva llengua materna.

Després de veure Tres adioses et quedes amb la idea de viure la vida, de viure-la ja, de no esperar més. Us heu aplicat el missatge o ja el teníeu clar?

Isabel Coixet: La veritat, allò que diu el personatge de l'Alba Rohrwacher al final de la pel·lícula... m'hauria agradat aprendre molt abans que el temps és molt limitat. Però tu, i ara m'adreço a l'espectador, tu encara tens temps. Aquest és una mica el meu missatge personal amb la pel·li, però és un missatge personal que també m'aplico a mi mateixa. Perquè això que la vida et dona bufetades i llavors n'aprens... la vida ens està donant d'hòsties tota l'estona i no. En fi.

Francesco Carril: No fa falta que passi res dolent per adonar-nos que el temps no és etern. Puc dir que, quan vam acabar el rodatge i vaig tornar a casa, tenia moltes ganes de ser més curiós o d'estar més cap enfora, i crec que això està molt present en la pel·lícula.

I.C.: Sí, sobretot el fet de no tenir por al canvi. I jo la primera, no és que pensi només en els altres. Aquesta cosa que t'imagines com serà la teva vida, i de sobte... no! Perquè tenim control sobre tan poques coses a la vida, i això jo ho pensava molt.

La vida ens està donant d'hòsties tota l'estona i no n'aprenem

Tres adioses parla de la mort, però és una pel·lícula molt lluminosa. Aquesta llum és cosa teva o ja estava present als relats de Michela Murgia?

I.C.: Home, als relats molta llum no n'hi havia. Sobretot, evidentment, perquè els relats estan escrits per una dona que és a punt de morir. El llibre es va publicar pòstumament, no estava acabat, i això a mi em va colpir molt, perquè era com acabar l'obra d'algú que ja no hi és. Sobre això jo tenia molt de respecte, i vaig fer una immersió molt forta en el món de la Michela. Vaig parlar amb l'home que es va casar amb ella tot just un mes abans de la seva mort, i també amb els seus fills d'ànima: ella no tenia fills propis, però sí una família de l'ànima, perquè va protegir i donar estudis a persones que va conèixer quan eren adolescents. Vaig anar també al restaurant on ella es reunia cada dimecres amb el seu gran amic Roberto Saviano, que justament va ser la primera persona que em va parlar de la Michela. Així que la responsabilitat era portar tot això a la pel·lícula. Quan va escriure el llibre, ella ja no tenia gaire llum, però tota la seva obra sí que la té. I per mi també era important afegir aquesta cosa del plaer, de parlar del menjar, del plaer de l'ara, de fer les coses ara. Això sí que volia que fos present a Tres adioses.

F.C.: Sí, crec que la pel·lícula parla d'allò que parla sense solemnitat, i crec que això era important. Perquè la solemnitat genera molta distància. En apartar-la, apareix la llum.

No sé si, fent una pel·lícula lluminosa, també hi havia una voluntat de distanciar-te d'una altra pel·lícula molt important a la carrera de la Coixet, que és Mi vida sin mí.

I.C.: Home, una de les raons per les quals vaig trigar molt a decidir si rodar la pel·lícula era justament això. Jo ja havia fet Mi vida sin mí, i pensava si tenia alguna cosa nova a dir sobre això. Però quan vaig llegir els relats i vaig conèixer totes les circumstàncies de la vida i de la mort de la Michela Murgia, sí que vaig pensar que l'havia de fer. D'altra banda, també em feia molta por retratar Roma: coneixem la Roma de Paolo Sorrentino i de Federico Fellini. I la de Mario Monicelli, Luigi Comencini, Ettore Scola... M'imposava la idea de rodar la ciutat, quina Roma ensenyaríem. I al final vaig decidir ensenyar la Roma que a mi m'agrada. Una Roma molt de barris: el Testaccio, parts del Trastevere que no són la turística... espais que no són especialment macos. Volia mostrar el senyor de 85 anys que cada matí, abans d'anar al rodatge, m'obria el bar i em feia el cafè, els racons, les parets escrostonades, aquesta cosa com de runa a barris que podrien ser com la Verneda, però a on, de sobte, t'hi trobes un arc impressionant. Aquesta barreja de la Roma popular amb la Roma èpica m'agrada molt.

Vaig decidir ensenyar la Roma que a mi m'agrada. Una Roma molt de barris

En aquest sentit, a Tres adioses es parla de la pèrdua d'autenticitat de les ciutats. Ho diu el personatge de l'Alba: si ensenyes espais especials als turistes, aquests espais es tornaran turístics. Després hi ha la conya del turista nord-americà que demana un steak tartar amb la carn cuinada. El turisme massiu, la gentrificació...

I.C.: El missatge hi és, sí [riuen].

F.C.: Jo crec que sí, està clar. No és una Roma museística, és la Roma que t'agrada a tu, és la Roma que has viscut allà.

I.C.: Sí, bé, em sentia una mica culpable d'ensenyar la Centrale de Montemartini, perquè és un museu on no hi ha mai ningú. A veure si ara, per culpa meva, s'omplirà de gent. També vaig dubtar molt si mostrar el restaurant on Pier Paolo Pasolini va fer l'últim àpat. Per mi és lloc de pelegrinatge quan visito Roma, perquè soc una gran fan de Pasolini, i m'agrada anar a menjar a aquest local que tampoc és una cosa de l'altre món, és una trattoria supernormal. Potser mostrar aquests llocs és una paradoxa, una contradicció.

A la pel·lícula doneu molta importància al menjar. Hi ha un moment en el qual s'hi cuina i l'Alba i el Francesco es mengen un plat de pasta amb llimona i ruca que té molt bona pinta...

F.C.: Estava boníssima. És una recepta de l'Isabel...

I.C.: Sí, sí... [fa un gest de victòria amb el braç i una riallada trapella].

F.C.: Una recepta senzilla, però deliciosa.

I.C.: I l'has feta a casa?

F.C.: Sí, i tant, l'he feta. Bé, com diu Feuerbach, som allò que mengem, no? [la cita té a veure amb un moment de la pel·lícula]. I hi estic completament d'acord.

I.C.: Per a mi, el menjar és molt important. I és veritat que tinc molta mania [riu] a aquesta cosa d'alguna gent que diu que no els agrada menjar, o que no li donen importància. Jo sí que li dono molta importància. Però també soc conscient que en el menjar podem posar-hi carències, o anhels, o manies... També penso que s'està exagerant amb tota aquesta obsessió amb el gluten, i no parlo de la gent a qui li sent fatal el gluten, o amb la lactosa sense ser-ne intolerant... Hi ha malalties molt serioses, però parlo d'una altra cosa, i potser n'estem fent un gra massa. 

Francesco, com és la Coixet al set de rodatge?

I.C.: Jo no escolto res [es tapa les orelles amb els dits].

F.C.: Va ser molt bonic arribar a Roma i començar a veure’ns amb l’Alba. Jo no la coneixia, i recordo com a preciosos aquells dies que vam tenir per veure’ns, en assajos amb l'Isabel que es van convertir en un lloc on explicar-nos una mica a nosaltres mateixos. Entendre quin sentit de l’humor tenia l’Alba, quines coses la feien riure, quines coses li feien por, quines coses li agradava fer. I amb tot això, d’alguna manera, es va crear una relació molt bonica que després ens vam endur a la feina. Aquells dies van ser molt feliços en un rodatge molt tranquil. Recordo que la vida s’escolava d’una manera molt bonica al rodatge. No només es parlava de la pel·lícula, sinó que es parlava de tot el que l'envoltava: què anàvem a fer, on anàvem a dinar, què hi havia per veure, la Roma que estava descobrint. I tota aquesta vida, d’alguna manera, és a la pel·lícula.

La vida s’escolava d’una manera molt bonica al rodatge

I tu, Isabel, per què vas escriure un personatge per en Francesco?

I.C.: Perquè penso que hi ha molt pocs actors de la seva generació que no tinguin por a mostrar-se vulnerables, a mostrar-se fràgils. Perquè fràgils ho som tots, i vulnerables també, però no ho volem ensenyar, ens fa por ensenyar-ho. A mi també me'n fa. I en el Francesco vaig veure aquest talent ja quan el vaig conèixer, també fent teatre, a les pel·lis del Jonás Trueba, i quan vam treballar junts a Un amor... És veritat que, al llibre, el personatge d'Agostini no té el mateix pes, no és el mateix personatge que el Francesco ha creat. I sí que el vaig escriure des del principi pensant que el faria ell, però tampoc no l'hi havia preguntat. Potser no li agradaria...

F.C.: Parlarà italià? [riu].

I.C.: Que parlaves italià ja ho sabia. Però és clar, mai havies actuat en italià, que aquesta és una altra, no?

F.C.: He descobert que m'ha encantat treballar en un altre idioma. I sí, n'és un de proper, és la meva llengua mare, però m'està donant molta llibertat. I m'agrada perquè és un idioma que jo tinc molt lligat a altres coses, a altres records i a altres sensacions. I és l'idioma de la meva infantesa, perquè jo he passat els estius allà.

Isabel, tu has rodat en castellà, en francès, en anglès, en italià...

I.C.: I en japonès... i en groenlandès!

Rodar en altres idiomes et condiciona d'alguna manera?

I.C.: No... Jo em sento molt còmoda sent estrangera. A més, a mi m'està molt bé ser estrangera, perquè com a tal estàs present a la vida quotidiana, però quan surten les qüestions polítiques, calles... Com que la teva opinió no compta, doncs ja no tens aquesta obligació d'opinar de tot. I això és molt important.

A mi m'està molt bé ser estrangera, perquè estàs present a la vida quotidiana, però quan surten les qüestions polítiques, calles

Parleu-nos de l'Alba Rohrwacher. Com a companya, com a actriu a la qual dirigir...

I.C.: Què hem de dir? L'estimem, l'estimem molt.

F.C.: Sí, amb mi ha estat molt generosa. No ha tingut cap por de mostrar-me la seva part més vulnerable. Ha estat un gust. I un petit somni complert. Perquè era algú a qui jo admirava molt. I treballar amb ella... quan admires algú així, després potser t'endús una sorpresa, però en l'Alba m'hi he trobat una dona senzilla i generosa.

I.C.: Jo havia vist l'Alba a les pel·lícules de l'Alice Rohrwacher, la seva germana, també a les pel·lis de la Laura Bispuri, o a les que ha fet a França... I pensava que la protagonista havia de ser ella. Ja d'abans d'escriure el guió, i el fet que acceptés de seguida m'ha donat molta confiança: quan estàvem escrivint amb l'Enrico Benino, que ha sigut el coguionista i amb qui ens hem entès molt bé, pensar en ella ens feia molt més fàcil la feina. Treballar amb ella és un somni.

A la pel·lícula hi ha algunes pinzellades d'humor que li van molt bé. El cantant K-pop, el turista i l'steak tartar... Entenc que ajudava a no solemnitzar, com dèieu abans.

F.C.: És que l'humor és necessari per descomprimir, per destensar i per poder empatitzar una altra vegada. Jo crec que tu tens molt sentit de l'humor, Isabel. I està en la pel·lícula.

I.C.: Sí, i en les situacions tràgiques, fins i tot en llocs... una de les meves grans esperances és que al meu funeral la gent s'ho passi bé i rigui. I recordi totes les ximpleries que he fet a la meva vida. I he de dir que el client del restaurant que demana l'steak tartar és la meva parella [es refereix a l'advocat Reed Brody], i ho ha fet molt bé, les coses com són! També sortia a Un amor, oi? Però aquí ho ha fet bé.

Et vull preguntar pel fet de ser referent de tantes dones directores. I com veus que allò que fou un fenomen, un boom, sigui ja una realitat prou establerta?

I.C.: Per mi és un orgull que el fet que jo comencés a fer pel·lis els va obrir la llum a pensar: "Ah, es pot!". I en aquest sentit em sento molt orgullosa. Penso que hi ha directores increïbles. D'algunes, evidentment, jo no soc cap referent. Però de les que sé que sí que ho soc, n'estic molt contenta. M'agrada molt el que fan. Recolzo el que fan sempre que en tinc l'oportunitat. I penso que és maco ser un referent de gent que ho fa de puta mare. I que segurament ho farà millor que jo. Respecte a deixar de parlar del boom... això no ho deixareu de fer mai [riu].

És maco ser un referent de gent que ho fa de puta mare; i que segurament ho farà millor que jo

Francesco, m'agradaria preguntar-te per la sèrie Los años nuevos. Un any i mig després, amb certa perspectiva, quin pòsit t'ha deixat aquella feina?

F.C.: Bé, ha estat una feina molt important i un repte en molts sentits. La veig amb molt d'amor, és una feina que m’ha ajudat a créixer molt, en molts aspectes. I estic molt orgullós d’haver-la feta i molt agraït que s’hagi confiat en mi per fer-la. Però no miro gaire cap enrere. M'estimo més mirar endavant, i en les ganes que tinc de fer coses noves.

Tu tampoc ets de mirar gaire cap enrere, oi, Isabel?

I.C.: És que jo me'n oblido. Penso... Next! Jo sempre penso a veure què hi ha endavant, no? Però deixa'm dir que Los años nuevos va ser un fenomen a Itàlia. Quan ja havíem escrit el guió, van estrenar la sèrie, i el Francesco es va convertir en una estrella. La gent el parava pel carrer, ho he vist, eh? I ara a França també.

F.C.: És veritat, sí...

I.C.: És fantàstic veure com, de sobte, coses que es fan aquí connecten amb gent d'altres països...

Doncs acabem fent un next i mirant endavant. Quins projectes immediats teniu?

I.C.: Jo he fet una sèrie que s'estrena el 19 de març a França i a Alemanya, perquè és pel canal Arte... Es diu Alguien debería prohibir los domingos por la tarde i parla d'una noia que vol dirigir pel·lícules. I, des d'una petita ciutat francesa, se'n va a París després d'aconseguir una beca perquè un gran guionista l'ajudi a fer de coach en el seu projecte. I aquest guionista és Tim Robbins. És una sèrie de televisió que és un homenatge al cinema. És l'anti-Emily en París, se'n fot molt dels influencers i de tot això. I és molt autobiogràfica.

F.C.: Doncs jo ara me'n vaig a Itàlia a fer una pel·lícula, una òpera prima d'un director que em ve molt de gust, i la tornaré a fer en italià!

Fes un cop d'ull a les pel·lis més esperades del cinema català el 2026