[category]
[title]
Per fi arriba LUX, el quart disc de Rosalía, que tanta expectació ha aixecat des que va publicar Berghain fa uns dies. La força de l'orquestra, la iconografia religiosa, el registre vocal, l'ús de diversos idiomes, les col·laboracions... tot això ha estat objecte de discussió i de filtracions en aquests dies d'espera, durant els quals alguns privilegiats han pogut sentir l'àlbum complet. Jo vaig ser en una audició a les oficines de Sony de Barcelona i un contracte de confidencialitat m'ha impedit revelar-ne res fins ara. Això que segueix és el que vaig sentir en aquell moment i el que a partir de divendres 7 de novembre també podreu sentir vosaltres.
Des de les primeres notes de piano de Sexo, violencia y llantas, on introdueix la retòrica religiosa ("Primero amaré el mundo, luego amaré a Dios") i els elements musicals (cor i orquestra in crescendo), fins a Magnolias, on s'imagina el seu funeral, passa aproximadament una hora. Són 18 cançons en quatre moviments on succeeixen moltes coses i la primera reacció és de uau, sí que ha fet una cosa diferent. En temps d'escoltes fragmentades, això és un doble àlbum pensat per sentir de dalt a baix.
Compleix el disc les expectatives aixecades amb Bergain? Sí. LUX deixa veure, per part de Rosalía, més una voluntat de reivindicar-se com a creadora que d'escriure hits. En aquest sentit, és un disc exigent, però que els fans escoltaran de dret i del revés buscant mil i una interpretacions i que apuntalarà Rosalía com l'artista d'avantguarda que és. Malgrat que a ella li agrada dir que el que fa és pop, és el tipus de pop que fa Björk, més que no pas el que fa Karol G, per entendre'ns.
Hi ha català?
És possible que l'anglès li hagués obert les portes a un èxit més massiu, però s'ha mantingut fidel al castellà i l'ús de les altres dotze llengües semblen respondre més a criteris conceptuals i estètics/artístics que no pas comercials. Les santes i místiques que hi apareixen en dicten l'ús: l'alemany apareix per Hildegart von Bingen i el francès per Joana d'Arc, per exemple.
Sé que us pregunteu si hi ha català. Sí, al primer moviment, la cançó Divinize és principalment en català, amb alguns versos en anglès. Tothom que senti el disc, a la tercera cançó, la sentirà cantar "Fruita roja i rodona, qui l'endevina, òbviament és la poma, que està prohibida, i si només la mires et salvaries, però sense mossegar-la". És curiosa la continuïtat que aconsegueix a través de la veu, malgrat canviar de llengua. Hi ha qui diu que costa entendre-la, de vegades; jo dic que té tan clar que usa la veu com a instrument, que el timbre, el fraseig, la intenció que embolcallen els versos diu tant o més que les paraules.
La reina del caos
Al primer moviment, assistim al desposseïment de les coses terrenals –Reliquia– i a un procés de divinització. A Porcelana és on canta en llatí "ego sum lux mundi" ("soc la llum del món") i ens sembla sentir Frank Ocean (o Travis Scott?) repetint "scare, scare scare / fear, fear, fear". Hi ha sempre una ambivalència entre allò terrenal i allò diví, mentre es reivindica (en japonès) com "la reina del caos", apareixen percussions eletròniques, les cordes s'intensifiquen i entren les veus celestials de l'Escolania de Montserrat. És un moviment que acaba amb la balada Mio Cristo, d'aires sorrentinians ("el meu crist plora diamants, el meu crist endiamantat").
El segon moviment sembla consagrat a la decepció, la recerca d'una veritat i d'un amor a Déu que cal que llegim des de l'ambigüitat, potser inspirada per la mateixa dualitat intrínseca en el misticisme eròtic de Santa Teresa de Jesús. El cor trencat de Berghain obre la porta de la divinitat, mentre que les paraules d'Yves Tumor (una cita del boxejador Mike Tyson), ens parlen d'una relació tòxica: "Et follaré fins que m'estimis".
La perla està posada darrere Berghain amb tota la intenció. Ens parla d'algú que és un "terrorista emocional", "una decepción total". Aquesta "red flag andante" donarà peu a tota mena d'interpretacions. Sembla més dirigida a C. Tangana que Rauw Alejandro? A algú altre? A ritme de vals, és clarament la cançó de despit, com les que Shakira ha dedicat a Piqué.
És clarament la cançó de despit, com les que Shakira ha dedicat a Piqué
A Mundo nuevo, melismàtica, flamenca, Rosalía encarna aquesta voluntat de trencament ("quisiera renegar de este mundo", "por ver si en un mundo nuevo encontraba más verdad"). I a De madrugá, una de les dues cançons del disc fetes amb el Guincho temps enrere (l'altra és La rumba del perdón) es transforma en Santa Olga de Kíiv. "No vull venjança" canta en ucraïnès, però, segur? Olga va massacrar el poble drevlià per venjar la mort del seu marit. "Traigo mil lenguas de fuego, todas en mi pelo", afegeix.
El tercer moviment s'inicia amb Dios es un stalker, la focus song del disc, segons la discogràfica. Rosalía continua amb l'ambigüitat que manté durant tot l'àlbum perquè, si és Déu qui parla en primera persona ("soy tu sombra"), mireu quines coses diu el Déu de Rosalía: "no soy la zorra de un momento, soy el laberinto del que no puedes salir", "no me gusta hacer intervención divina, pero a my baby le voy a stalkear, para poderlo enamorar".
No me gusta hacer intervención divina, pero a my baby le voy a stalkear, para poderlo enamorar
La yugular, amb els cors angelicals de l'Escolania de Montserrat (ho suposem, no tenim els crèdits encara) expressa la magnitud d'aquest amor: "per tu destrossaria el cel, enderrocaria l'infern", canta en àrab, i acaba amb l'àudio de Patti Smith parlant de travessar parets i –com en la cançó de Sisa– el setè cel. Aquí apareixen dues de les cançons exclusives del format físic de l'àlbum – Focu' ranni i Jeane–, però la balada de piano i veu Sauvignon blanc sembla tenir més pes. Es desposseeix definitivament de les coses materials (perles, caviar, el Rolls Royce, les Jimmy Choo...) en un exercici de virtuosisme vocal.
Un robot sexual
El robot sexual que encarna a Novia robot sembla una mica fora de context aquí –de totes maneres és l'altre tema exclusiu del format físic–, però a la vegada funciona com un divertimento que dona aire al disc: "soy RoRo, llevo tutu", canta (directa o indirecta?). "Guapa para Dios, me pongo guapa para Dios, nunca pa ti ni para nadie", també diu en una cançó que té lletres en xinès i hebreu. Però llavors arriba La rumba del perdón, una altra cançó important al disc amb Sílvia Pérez Cruz i Estrella Morente i versos que criden l'atenció com "el amor clavó el cuchillo tan hondo que lo perdió" i "técnicamente eso sería un trío, pero si solo miro esto no contará". És una cançó que recorda El mal querer (2018).
És potser l'últim clímax abans d'un final molt més assossegat. Memoria, el duet dramàtic que comparteix amb la cantant de fado Carminho, ja parla de la mort ("cuando muera solo pido no olvidar lo que he vivido"), però Magnolias, la cançó que tanca el disc, escenifica el seu funeral: "Sobre mi ataud KTMs quemando rueda, gasolina y vino tinto", "lo que no hice en vida lo haréis en mi muerte". I s'acomiada: "Dios desciende y yo asciendo", "yo que vengo de las estrellas, hoy me convierto en polvo pa volver con ellas".
Yo que vengo de las estrellas, hoy me convierto en polvo pa volver con ellas
L'àlbum s'acaba i, en una sisena planta del Passeig de Gràcia, es crea el silenci. Ens mirem els uns als altres a la recerca de reaccions. No podem dir res, hem signat un contracte i durant uns dies haurem de guardar el secret. Tenim una llibreta plena de notes i, malgrat que sabem que hi ha hagut filtracions hem de romandre amb la boca tancada.
Em demanen la primera reacció per posar un tall de veu a un programa de ràdio aquest divendres: "No decep, és el que Berghain prometia", més o menys. Sé que hi haurà una allau de comentaris, fils a les xarxes, teories de fans i d'experts de diversos camps. Rosalía no és perfecta i se la pot criticar des de diversos angles i lluites –la manca de posicionament polític en alguns àmbits, sobretot–, però tampoc busca ser-ho, és simplement una artista duent a terme la seva visió.
I en aquesta empresa té èxit: ha aconseguit crear una obra majúscula, que agradarà més o menys, però que és valenta, arriscada, que desafia l'oient i la indústria de la immediatesa. Requereix una escolta activa i això la situa en la lliga de l'avantguarda, amb la intervenció divina de Björk.
