[category]
[title]
Jordi Lansamà és una institució de l'escena de la música independent a Barcelona. El segell que va fundar fa 35 anys, BCore, continua sent una referència dins i fora de la ciutat i amb el temps alguns dels seus grups, com Cala Vento i Standstill, han crescut més enllà del segell. BCore, que va començar distribuint cintes, discos i fanzines, a la perruqueria familiar del barri de Les Corts, és també una de les botigues de discos especialitzades en hardcore i punk "més importants d'Espanya i possiblement del món", assegura, després de comprovar-ho recentment en un viatge al Japó.
Sigui al carrer Montmany, 25 (Gràcia) o bé on-line, BCore continua apostant pel vinil. I com a segell, té un bon catàleg de fons, fa reedicions internacionals i segueix publicant grups d'aquí com Power Burkas, Serpent, Crim, Saïm... En un món canviant, el seu gran actiu és el bagatge, fa 35 anys ja organitzaven concerts de grups internacionals entre els quals hi ha el mític bolo de Green Day a Barcelona. Va ser el 28 de novembre de 1991 al Centre Cívic La Bàscula, Innocents van fer de teloners i l'entrada costava 700 pessetes (4,21 euros). Hi van anar menys de 50 persones.
Vas començar BCore a la perruqueria de la teva mare, fa 35 anys. Uns inicis completament do it yourself.
Oficialment fa 35 anys que vam començar com a segell, però hi ha una prèvia, abans del segell, des del 1985 que nosaltres ja fèiem distribució de cintes, fanzines, discos... I tot això ho fèiem a la perruqueria de la meva mare. Comptem que el segell comença el 1990 perquè és quan editem el primer disc, que és el No problem de Corn Flakes, però l'activitat arrenca uns anys abans.
BCore ha estat un segell molt influent per a l'escena de Barcelona.
Ens hem centrat molt en l'escena de Barcelona i d'aquí han sortit molts grups, des dels més nous com Cala Vento als més antics, com Aina, The New Raemon, Standstill... Hem sigut un segell especialitzat en hardcore punk que evolucionat cap a l'indie rock, com han fet molts grups que han començat amb nosaltres fent hardcore o emo, com Zeidun, que ha acabat sent Joan Colomo. Hem seguit una evolució. Però ara mateix els temps ens han portat una mica a tornar als orígens. Apostem per grups locals, com sempre, i dona la casualitat que ara estem treballant amb molts grups de post-hardcore i punk que canten en català.
Teníem molta al·lèrgia al català perquè per a nosaltres significava el rock català, però actualment s'ha girat la truita
Power Burkas, Saïm, Serpent... Què veus en aquests grups o què trobes que aporten a l'escena?
Si soc sincer, com a segell teníem molta al·lèrgia al català perquè per a nosaltres significava el rock català –Sopa de Cabra i tal– i estàvem totalment en contraposició amb això. Actualment s'ha girat la truita i han començat a sortir bandes de hardcore que no estan dins de l'estàndard institucional o que utilitzen altres sons. Power Burkas, Saïm, Tano!, Serpent, Enemic Interior. Estan sortint moltes bandes en català que no són el que esperes que sonarà a les festes majors o als llocs estàndard de música en català.
El problema no era el català sinó com sonaven els grups que utilitzaven el català, el tipus de música que feien.
Evidentment, el problema no era la llengua, el problema era que de vegades aquests grups són inofensius, amb lletres que estan molt bé perquè hi hagi festa major i la gent es diverteixi i estaven molt més enfocats cap a això. I els grups que publiquem nosaltres estan a la contra, diuen altres coses a lletres, i amb més agressivitat. Són coses més incòmodes, no són tan plaents, ni musicalment ni pel que fa al contingut.
Ara si no estàs a Spotify o a Bandcamp no existeixes, abans no havies d'utilitzar aquestes eines del diable
BCore heu creat un model a seguir. Igual que vosaltres us inspiràveu en Dischord, BCore ha inspirat moltes coses de l'escena alternativa o underground catalana.
Sí, hem inspirat alguns altres segells i altra gent. El bagatge de 35 anys fa que hi hagi molta gent que ha passat per la casa i després ha muntat segells o grups. Quan vaig començar, que no tenia idea de res, també preguntava a qui estava establert en aquell moment, per exemple a Munster Records de Madrid: "On es planxen els discos?" o "Com es fa això?". És lògic que agafis de referent algú que ja fa coses que t'agraden. En el cas de Dischord ens vam fixar molt en la seva línia editorial, tant pel que fa a la música com al disseny, i en com portaven el do it yourself a l'extrem, mirant de controlar tot el procés, des del disseny a la distribució. Encara que ara tots estem obligats a utilitzar les plataformes de les multinacionals perquè si no estàs a Spotify o a Bandcamp no existeixes, i abans les coses funcionaven d'una altra manera, perquè no havies d'utilitzar aquestes eines que realment són del diable.
Com sobreviu un segell independent com BCore en aquest ecosistema tan bèstia on manen els algorismes, els seguidors, els likes, els streams... Quina és la vostra força?
La supervivència per a un segell independent és molt complicada. Nosaltres sobrevivim pel bagatge, perquè vam començar fa 35 anys. Si hagués de començar ara, crec que podria ser un hobby, però supervivència real no, és molt difícil. Manen els clics, els likes, l'algorisme i la cosa s'ha dividit en dos: o la petes o no existeixes, no hi ha res entremig. Això és una putada perquè la gent escolta grups que estan molt bé, però tothom vol anar als mateixos concerts i escoltar els mateixos grups i hi ha una manca d'escarbar i de buscar altres coses que són superinteressants i tan bones com aquests grups que tothom escolta.
Ara tothom vol anar als mateixos concerts i escoltar els mateixos grups i hi ha una manca d'escarbar i de buscar altres coses
Històricament, els grups de BCore van anar creant un circuit també no només a Catalunya sinó a Espanya. Encara perdura?
A veure, tot aquest teixit que es va treballar amb el temps fora del mainstream es va fent cada vegada més petit. Ciutats com Barcelona en són l'exemple perfecte: cada vegada tenen més pressió econòmica i trobar locals on programar és cada vegada més inviable. Els grups s'han d'autofinançar i perdre diners, perquè a Barcelona és impossible trobar una sala on no et costi diners tocar. Si venen 30 persones has de pagar la sala, ho has de pagar tot... Per als grups petits és molt difícil. Ho fan perquè els agrada i perquè hi creuen, però si fessis un Excel estarien morts.
Una cosa que potser hi ha gent que no sap de la trajectòria de BCore, és que vau portar Green Day per primera vegada a Barcelona.
Sí, ara hauria de fer molta memòria, crec que va ser el 91. Els van portar una gent de Saragossa que feia d'agència, Producciones Zumbido, i nosaltres vam fer la data de Barcelona. De fet vam fer dues dates: una el 91 i una el 93, estic parlant de memòria. La primera vegada van tocar al Centre Cívic La Bàscula i no hi devia haver més de 50 persones. La segona vegada van tocar a la sala Garatge i ja vam fer un sold out, hi devien haver entre 600 i 800 persones, com a molt, i després ja van venir a espais més grans.
Has publicat dos llibres: Harto de todo, la història oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987) i, recentement, Cutter, cola y fotocopias: Memoria gráfica de BCore 1989-2007, perquè tu ets dissenyador gràfic, oi?
Sí, he publicat dos llibres. L’Harto de todo el vam fer fa 15 o 16 anys. I ara pel 35è aniversari de BCore hem publicat un llibre que recopila tots els cartells de concerts que hem organitzat o que hem dissenyat. Ara ja no m'hi dedico tant, faig més la direcció d'art, però al principi els primers deu o quinze anys de la discogràfica dissenyava jo gairebé totes les portades i cartells. És un llibre bàsicament gràfic on hi ha el cartell de Green Day, per exemple.
Això al principi devia ser molt artesanal, no tan digital com ara.
Sí, els cartells de la primera època no estan fets amb ordinador, per això es diu Cutter, collage i fotocopias. Estan fets a mà amb retalls i pega. Després sí que hi ha una part on entra l'ordinador. De fet es nota que els cartells canvien: si et fixes en els dels inicis es nota que estan fets a l'antiga, a mà.
