Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Katy Perry: entre el pop art i el 'cartoon'

Per Marta Salicrú
Publicitat

Si Katy Perry hagués enfilat xino-xano el camí des de plaça Espanya fins al Palau Sant Jordi abans del seu concert, no li hagués fet falta dirigir-se al públic per esbrinar si entre la gent que omplia l'estadi hi predominava la nascuda als 80 –com ella– o als 90 (també va preguntar per la nascuda als 70, però amb poca fe; els més grans els va descartar directament). La resposta era evident, i més pertinent hagués estat preguntar pels que havien nascut a partir del 2000: el Sant Jordi estava ple de canalla, públic clau per a la diva pop preferida pels més petits, que bascula entre l'imaginari del pop art i el del 'cartoon', amb objectes domèstics gegants i la mateixa paleta de colors que la d'una botiga de llaminadures.

El xou va arrencar molt amunt. Amb cota de malla vermella, com una Joana d'Arc al Moulin Rouge i amb l'escenari convertit en la taula d'un casino, la nord-americana es va enfilar sobre uns daus enormes per cantar 'Roulette', del seu últim àlbum i que titula la gira, 'Witness' (2017). Després va seguir 'Dark horse', el tema del seu anterior treball, 'Prism' (2014), que més enllaça amb l'acostament a les músiques urbanes que Perry ha fet últimament. Per això casava tant bé amb 'Chained to the rhythm', el que va ser el primer avançament de l'últim disc, amb omnipresència d'uns ulls d'inspiració surrealista –els del Gran Germà que tot i ho veu, el 'testimoni' del títol de l'àlbum– i certa crítica a l'hedonisme i a la cultura de la imatge perfecta que difonen les xarxes socials.

Al següent bloc vam viatjar en el temps fins als 80, les busques dels rellotges anant en direcció contrària, i una Perry cada cop més jove a les pantalles de grans dimensions de la capçalera de l'escenari. Colors pastel, iconografia prestada del Grup de Memphis, l'auricular d'un telefon fix –gegant, esclar– i un recorregut pels 'hits' dels àlbums que la van ascendir a la primera divisió del pop d'estadis, 'One of the boys' (2008) i 'Teenage dream' (2010): el tema que dona el nom a aquest últim, 'Hot n cold', 'Last friday night (T.G.I.F.)' –reduïda a un simple fragment, com si el seu èxit li fes nosa–, 'California gurls' i 'I kissed a girl'. I va ser una llàstima que es liquidés tants asos d'una revolada, perquè a partir d'aquell moment el xou, després de l'aparició del Left Shark, la mascota tauró que va acaparar el protagonisme en l'actuació de Perry a la Superbowl –la californiana hi va ironitzar–, va experimentar una baixada en picat.

La nova escenografia –una mena de jardí de roses, primer cursi i després amenaçador–, no hi ajudava. Però el principal problema, tant en aquest bloc com en el següent, van ser les cançons, amb temes prescindibles de 'Witness' ('Déjà vu', 'Tsunami'), que van deslluir un dels plats forts de l'àlbum, el senzill 'Bon appétit' (en 'mashup' amb 'What have you done for me lately', un homenatge a Janet Jackson), que va venir després.

Katy Perry
© Rony Alwin

La interacció de Perry amb una jove fan (una tarragonina d'11 anys que de gran vol ser profe d'anglès) va ser simpàtica, però les balades acústiques i la versió del 'hit' beat dels 90 'One of us' (insisteixo, no 'beat', en anglès, sinó beat, en català), van acabar d'enfonsar la nit. Al cap i a la fi, Perry es va donar a conèixer el 2001 amb un primer àlbum de rock cristià, publicat amb el nom amb què la van batejar, Katy Hudson. I tant va baixar el ritme del xou que ni 'Swish swish', amb una escenografia espectacular que evocava una cistella de bàsquet, el va poder aixecar. I mira que era el moment que tota la canalla esperava per executar la coreografia que ha estat de moda als patis d'escola des que els moviments d'un dels ballarins que l'acompanyaven en la seva actuació l'any passat al SNL es va fer viral –robant-li de nou la funció–.

El tram final, però, va tornar a aixecar el vol –cosa que no havien aconseguit el parell de passejos aeris de Perry sobre l'audiència– amb 'Roar' (amb un immens felí de papiroflèxia) i, sobretot, els focs artificials de 'Firework'. Però és que el que no aixequi 'Firework', és que està mort. I tot i que Perry ha quedat un pèl tocada per la punxada comercial de 'Witness', la 'California gurl' encara belluga, i sap com muntar un gran xou. Encara que el repertori no sempre l'acompanyi.

Últimes notícies

    Publicitat