[title]
Penélope i la seva estranya família (o no tant)
Des del 1895, el cinema ha format, ampliat i retocat la nostra visió dels temes més diversos. Entre ells, la família. Recordo la primera família peculiar o diferent que vaig veure en una pel·lícula: anys 70, tele en blanc i negre, només dues cadenes, i, de sobte, apareix la família de Jean Arthur a 'No us l’endureu pas', comèdia de Frank Capra del 1938, estrenada a casa nostra amb el títol de 'Vive como quieras'. El panorama: una comunitat sense regles identificables, almenys per part d’un tendre servidor, i comandada per l’avi Vanderhof, personatge interpretat per Lionel Barrymore. Com a espectador, no em va costar adoptar el paper de James Stewart, bocabadat davant el reguitzell d’excentricitats acumulades a casa de la seva promesa (Arthur). A més, va ser el primer cop que vaig sentir a parlar del concepte Hisenda. "Què fan aquests senyors d’Hisenda, a què es dediquen?", vaig preguntar. Busquen diners en cases alienes? T’obren el moneder? Una pel·li de fa 80 anys em parlava de la família com a cau del desordre i com punt d’unió de persones, d’entrada, ben curioses i estranyes. L’estrena, als cinemes, de 'Todos lo saben' i, a Netflix, de la sèrie 'La Casa de las Flores' ha seguit contribuint a la meva (i vostra?) idea que, primer, no hi ha dues famílies iguals, i segon, que algunes d’elles són per llogar-hi cadires.
El poble conflictiu de Farhadi
L’esperada aventura espanyola de l’iranià Asghar Farhadi s’ha saldat amb un melodrama que comença amb un casament (el de Roger Casamajor i Inma Cuesta) i desemboca en un thriller rural on és tan important trobar els culpables d’un delicte com parar-se a escoltar la col·lecció de retrets que creixeran i maduraran com els grans raïm a les vinyes de Javier Bardem. Rodada en castellà, però amb algun diàleg en català per part de Jordi Bosch i Casamajor, 'Todos lo saben' ha quedat fora de la carrera dels Oscars, i això, que, objectivament, tenia més punts per triomfar a Hollywood que no pas els 'Campeones' de Javier Fesser. Abans, el 14 de setembre es veurà si el públic estima o no el film que també protagonitzen Penélope Cruz, Ricardo Darín, Bárbara Lennie, Elvira Mínguez, Eduard Fernández, José Ángel Ejido i Jaime Lorente.
La revolució (sexual) mexicana
'La Casa de las Flores' ha estat el fenomen televisiu 'petardo' de l’estiu. Una sèrie mexicana amb Paco León fent de transsexual, una incorrecta gosadia que va causar un allau de crítiques i polèmiques. Com per si per encarnar un transexual haguessis de ser, per força, transsexual. Ens hem tornat bojos o què? El tema León, però, ha estat esborrat per una actriu que es diu Cecilia Suárez que hi interpreta la seva ex esposa i ha popularitzat una singular manera de parlar que se’m fa difícil d’explicar per escrit. Perquè us feu una idea aproximada, Paulina de la Mora, el seu personatge, paladeja les síl·labes, desfà les paraules amb un ritme sui generis. Plogui o nevi, en situacions còmiques o en instants molt dramàtics, Paulina no abandona la seva lenta cadència per expressar-se. Algunes de les seves frases (en particular, una sobre un grup de mariachi, en el primer capítol) corren per les xarxes, viralitzades.
Més de Capri que de Capra
Més famílies 'rares' a la cartellera? Els dos clans de 'Carmen y Lola', on l’amor de les dues joves gitanes, tan pur, tan noble i arriscat, trencarà un model social una mica-bastant ancorat en el passat. O la de Joan Pera a 'Yucatán', una comèdia que va voler ser de Frank Capra i, ai las!, no és ni de Joan Capri. I mira que m’estimo amb bogeria el Daniel Monzón i l’Edmon Roch, però, nois, quin guió/projecte més poc reeixit...
