La darrera punyalada als cinèfils de Barcelona

L'estiu del 2016, l'Alba (mai t'ho agrairé prou, estimada) em va fer el millor regal d'aniversari de la història dels regals d'aniversari. Tres anys abans, l'icònic cinema Urgel havia tancat portes. I setmanes abans de la meva celebració, la brossa era el destí de moltíssimes de les quasi dues mil butaques i les onze lletres blanques (Urgel Cinema) sobre hexàgons negres que s'il·luminaven en la marquesina de la sala. La fortuna, la perseverança i l'atzar van voler que la G acabés a casa meva. No va ser l'única de les lletres que la fortuna, la perseverança i l'atzar varen salvar. La història és apassionant, però ja us l'explicaré un altre dia.

La qüestió és que, ja fa més de deu anys, un dels cinemes de les nostres vides moria davant la indiferència d'aquells que s'haurien d'encarregar de cuidar els equipaments culturals històrics de Barcelona, i de la identitat de la ciutat. I l'altra qüestió és que un grapat de sonats tenim a casa el que hauria de ser preservat i estimat per les institucions. No cal que ningú em truqui, no us la retornaré ni per un milió d'euros.

Ahir, una piulada del compte d'X @SalaAbiertaEs encenia les alarmes i ens assabentàvem que ara li arribava l'hora, després de sis dècades de vida, a una altra sala històrica, el Comedia, que després es va ampliar a tres sales i, als darrers anys, les cinc dels Yelmo Comedia. Us confessaré que el meu mòbil anava ple de missatges de sorpresa i indignació. També us confessaré que cap dels emprenyats trepitjava les sales des de feia temps. Feia massa que les condicions de projecció i gaudi eren indignes d'aquell temple, ara atrotinat, on Kevin Costner ens va fer ballar amb llops, on Almodóvar va provocar atacs de nervis femenins (i masculins), on vam flipar amb 'RoboCop' i amb 'El honor de los Prizzi', i amb alguns Bonds de Roger Moore.

L'amic Toni Vall exposava avui en un fil a X una idea que potser algú s'hauria d'estudiar amb atenció: per què no aprofitar l'oportunitat d'aquest tancament per convertir un edifici que és patrimoni de la ciutat en un equipament cinematogràfic públic? Em temo que no hi haurà resposta ni de l'Ajuntament ni de la Generalitat, potser alguna lamentació amb la boca petita, abans que la cantonada del Passeig de Gràcia amb la Gran Via de les Corts Catalanes aculli una nova botiga de roba d'aquella empresa propietària de quasi totes les botigues de roba de la zona, i de totes les zones. O una cafeteria, o qualsevol altre establiment molt necessari. Molt.

Ja no queda res d'aquell Passeig de Gràcia que veia cues cada cinc minuts, a les portes del Fémina, del Savoy, del Fantasio, del Publi, i, una mica més amunt, als Jardinets de Gràcia, dels Casablanca. I, a escassos metres, a la Rambla de Catalunya, a les portes de l'Alexandra i del Club Coliseum. D'aquelles sales gegantines que eren l'orgull de Barcelona només ens queda l'Aribau, tot i que, ara mateix, el cinema hagi deixat espai a exposicions immersives. Nostàlgia? Pot ser. Però té molt més pes el no reconèixer llocs emblemàtics de la nostra ciutat. Ara les cues les fan els turistes de butxaques plenes, a la caça d'una bossa de mà que marca el mateix preu que la suma de dues nòmines.

Que el negoci de l'exhibició de pel·lícules ha viscut, i viu, una transformació imparable és cert. Tanmateix, hi ha iniciatives privades, com les del Phenomena, l'Espai Texas, el Zumzeig i els Cinemes Girona, i alguns festivals de cinema, com l'In-Edit i el D'A, que omplen sessions i demostren que hi ha vida i espai pels que encara seguim vius i continuem estimant el cinema. També és cert que davant notícies com aquesta, ara ja només ens queda la resignació cristiana. L’alternativa és imitar Michael Douglas a ‘Un dia de fúria’, i ja no tenim edat.

NO T'HO PERDIS: Barcelona es queda sense cinemes: en el centre en queden 3

Vols estar al dia de tot el que es mou a la ciutat? Inscriu-te a la nostra newsletter i tindràs tota la info i els plans que t'agraden per gaudir de Barcelona