[title]
La tendència és clara: aquest estiu creix el turisme rural i de muntanya. Ja ho ha fet: les xifres del passat maig indiquen un creixement del 5,3 % del turisme rural a tot l'Estat respecte a l'any anterior. I no és d'estranyar: el que abans eren uns agradables dies calorosos a la platja, avui s'han convertit en jornades d'escalfor extrema i crema solar, i nits d'insomni suat. El nord també pot ser sufocant, però a la nit les temperatures baixen als 18 o 19 graus. I de dia es pot mantenir a ratlla la canícula passejant entre zones verdes i poc massificades.
I en aquest clima més benèvol es pot fer esport a l’estiu sense arriscar-se al cobriment. Navarra, per exemple, s’ha convertit en una zona ideal per al cicloturisme, també el familiar. Al país navarrès hi ha 9 rutes circulars de bicicleta que surten de 19 càmpings associats (tots ells disposen de taller de reparació, rentador i garatge per a bicicletes). Dir que hi ha rutes ciclistes boniques a Navarra és fer curt: podem passejar, per exemple, pel parc natural d’Urbasa, una porta d’entrada mig oculta a paratges espectaculars i ben variats.
Però si voleu posar-vos en mode budista-meditatiu sense haver d’anar consultant el mapa, us recomano el camí natural de la Via Verda del Plazaola: és el traçat d’un antic tren miner de via estreta que unia Pamplona amb Sant Sebastià fins a mitjan segle XX. El seu tram navarrès va de Leitza —fregant la província de Gipuzkoa— fins a Pamplona. En total, són 50 quilòmetres recuperats del traçat original de la via, que transcorren entre masies, antigues estacions de tren, prats, boscos i túnels.
Mitjançant el traçat de l’antic ferrocarril del Plazaola, la via verda s’endinsa a la vall del Leitzaran i finalitza el seu recorregut a la localitat d’Andoain. El ferrocarril es va construir a principis del segle XX com a transport miner, i més endavant va ampliar el servei a passatgers. Després de patir greus danys amb la riuada del 1953, no va tornar a funcionar. El setembre del 1958 se’n va autoritzar el desmantellament i va quedar abandonat. A principis del segle XXI es va reconvertir el seu traçat per la vall del Leitzaran en via verda.
Vaig tenir l’oportunitat de fer un aperitiu circular d’aquesta via començant a Lekunberri. El pas de la Via Verda ha tornat a posar el poble de Lekunberri al mapa, i tant abans com després d’emprendre el camí val la pena visitar la localitat: és un lloc ple de masies de pedra antiga, no especialment de postal, amb carrers empedrats, balcons amb flors i una església parroquial que ho domina tot.
I aquesta és la gràcia: visitar un lloc realment tranquil, on a finals de juny els dos únics turistes ens reconeixem per la nostra oscil·lació de pollastres sense cap buscant un lloc on menjar, i on el pintoresc és autèntic.
Cal deixar una cosa clara: aquesta ruta és, literalment, un recorregut de via estreta, però ofereix unes vistes i uns paisatges enlluernadors. Iniciem el camí al km 0, marcat al prat de Plazaola, just al costat del càmping d’Aralar. Deixem enrere els edificis de l’antiga estació del Plazaola i ens endinsem en un paisatge verd que alterna zones boscoses amb masies. Com qui no vol la cosa, de cop et trobes creuant un passadís envoltat de grans vistes, com si estiguessis transitant dins d’un diorama gegant.
El túnel protegit més llarg d’Espanya
Emparats per l’ombra dels arbres i la vegetació —el camí és tan estret que en alguns trams les capçades dels arbres s’ajunten i formen una volta vegetal— es pedala a gust, sense ningú a la vista. El que més sobta del camí verd és la freqüència amb què es travessen túnels: just després de passar pel costat de la preciosa localitat de Leitza —val molt la pena visitar-la, encara que no la travessa el camí— ja n’hem creuat quatre, que connecten prats on pasturen ovelles latxes, les del formatge Idiazábal.
I al quilòmetre 12 arribem al punt culminant de l’excursió: travessem el túnel d’Uitzi, que amb 2.700 metres de longitud és el túnel més llarg de tota la xarxa de Camins Naturals d’Espanya. Té il·luminació artificial, però, així i tot, es recomana l’ús de llanternes o llums de bicicleta a l’interior. A la part central, l’aigua hi ha anat acumulant sediments i el resultat és un paisatge que sembla entre lunar i àrtic.
Tram final de la Via Verda del Plazaola fins a Lekunberri
Després de creuar el llarg túnel d’Uitzi, la ruta s’acosta breument a la carretera NA-1700 durant uns 300 metres. Aquí, entre corbes suaus, apareix l’antiga estació de tren d’Uitzi, avui reconvertida en casa i granja. El camí continua paral·lel a la carretera, travessant més túnels i endinsant-se en un bosc atlàntic espès on conviuen roures, faigs, castanyers i avellaners. Un paisatge verd, fresc i silenciós que acompanya el viatger fins a les portes de Lekunberri.
Abans del quilòmetre 18, el traçat voreja l’autovia A-15 i, després d’una trinxera profunda i un parell de girs estratègics (atenció als túnels, un d’ells sense il·luminació), s’entra a la recta final, el retorn a Lekunberri. A un costat, les cases de Lekunberri; a l’altre, el final de l’etapa: l’antiga estació, ara seu del Consorci Turístic del Plazaola i punt d’informació.
Culminem l’excursió amb un sopar a la Kantina del Plazaola, un bar-restaurant situat a l’emmagatzematge centenari de l’extinta estació de tren. Es menja a la basca: és a dir, amb productes de primera qualitat i sense complicacions. Una monumental hamburguesa amb pollastre de corral de la mateixa localitat, melmelada de tomàquet, formatge cheddar, espàrrecs trigueros i ceba morada saltejada al moment, amb patates, costa 13 euros. I tenen la sensibilitat de disposar de plats vegetarians, cosa complicada de trobar al País Basc-Navarrès.
I per a qui vulgui fer-se un banquet amb coartada històrica, pot reservar a l’Hotel Ayestarán: aquest robust palauet, inaugurat el 1912, forma part de la ruta Hemingway i la glòria de les lletres nord-americanes solia descansar uns dies aquí entre borratxeres i sanfermins. Disposa d’un menú de cap de setmana amb tots els plats icònics de la gastronomia navarresa: amanida de ventresca, lluç de riu salvatge, mongetes de Tolosa, bacallà amb piperrada...
NO T'HO PERDIS: Les platges i els pobles més bonics de la Costa Vermella