[title]
Si tots els comiats són difícils, com ha de ser dir definitivament adeu a Barcelona, la ciutat que et va veure néixer com a artista ara fa quasi seixanta anys, davant del públic que s'ha enamorat, ha rigut i ha plorat, que ha sigut jove i s'ha fet vell amb els teus versos. Quan formes part de la cultura i la memòria col·lectiva d'un país petit, malgrat que hagis voltat pel món, malgrat que hagis triomfat en coliseus encara més grans. Tant se val que ho hagis fet centenars de vegades abans.
Costa imaginar-se què li devia passar pel cap al noi del Poble-sec quan va trepitjar les taules del Palau Sant Jordi, no gaire llunyà del carrer de la seva infància, en el primer dels tres últims concerts de comiat a Barcelona. Amb 15.100 persones assegudes al davant (multipliqueu la xifra pels tres 'sold outs'), Serrat va encarar aquest 'grand finale' fent gala de bon humor i lluint americana de flors.
Temps era temps
Costa menys imaginar-se què li passava pel cap a un públic (majoria de cabells blancs) que no es volia perdre una vetllada històrica i, sí, Joan Manuel, amarada de nostàlgia. Segur que van apreciar que el repertori fos diferent del de Madrid, que comencés amb un 'Temps era temps' ple de significat i inclogués, al primer tram, peces molt conegudes pel públic català com 'Cançó de bressol', 'Me'n vaig a peu' –una bona metàfora–, 'Pare' i 'Cançó de matinada'.
Ja fa temps que la veu de Serrat no és la que era i, de vegades, el potent septet capitanejat pel seu arranjador de capçalera, Ricard Miralles, li tapava una mica els versos. Potser per això ens va agradar veure'l agafar ni que fos puntualment la guitarra, perquè ens recordava aquell noi que cantava a la vida senzilla del seu carrer, capaç de retratar la llum i la tristesa de personatges populars com 'La tieta' i tants d'altres d'una Barcelona amb clarobscurs ("la que en Cerdà va somniar, la que va esguerrar Porcioles, la que devoren les rates, la que volen els coloms, la que es remulla a la platja, la que s'enfila als turons").
Història sentimental
Va aparèixer també el Serrat universal, el de 'Mediterráneo', oda a un paisatge, a una cultura i una manera de ser que ningú havia sabut descriure tan bé fins que va imaginar aquest himne que és gairebé un hit de música pop (l'ovació va ser llarguíssima, amb el públic aixecat de la cadira), el que canta als poetes (Miguel Hernández i Antonio Machado) i el que entonava aquelles "paraules d'amor, senzilles i tendres", que encara ressonen als cors que llavors tenien quinze anys i que ahir, encongits, acomiadaven no només una part de la història en majúscules, sinó de la seva història íntima i sentimental.
Serrat volia que fos una festa, però constatar que es tanquen sis dècades no és fàcil per a ningú. Ni Barcelona és la que era, ni el món és el que era i res ja no tornarà. Uns i altres, potser no van poder evitar les llàgrimes, però Serrat se'n va anar amb una ironia sana i fina: "Sobretot, no us eixugueu amb la màniga del veí".
