[title]
Lana Del Rey no és una diva pop com les altres. No encaixa ni amb el model de gran espectacle amb ball de Madonna –que després seguirien des de Kylie fins a Lady Gaga passant per Beyoncé i Katy Perry– ni amb el xou de balades d'Adele, hereu del d'Elton John. La seva proposta, un pop 'noir' empeltat de música urbana a baixes revolucions, tampoc no és carn de radiofórmula, però tot i així el seu poder de convocatòria la situa actuant en estadis.
El Palau Sant Jordi –que aparentava estar mig buit tot i exhaurir les entrades de pista, coses dels aforaments post Madrid Arena– no tenia l'ara tan habitual plataforma que permet que els artistes s'endinsin entre el públic. En canvi, apostava per una adequada escenografia horitzontal, amb palmeres, roques i hamaques, que transportava a la Costa Oest nord-americana, de vegades encarnada en platja i d'altres en piscina per efecte de la tecnologia digital, en què Del Rey ubica les seves cançons. I ella, amb el mateix look Laurel Canyon durant les gairebé dues hores que va durar el xou –no es va canviar–, es va dedicar sobretot a cantar, evidenciant amb melismes i variacions respecte les versions enregistrades dels temes que no feia 'playback'. Amb una banda de quatre músics i acompanyada de dues ballarines que feien el rol de coristes, Del Rey va fer un concert –com el que havia fet abans una centrada Cat Power de telonera–, no un xou de diva del pop.
El repertori va abundar en temes del disc amb què es va donar a conèixer, 'Born to die' (2012), i en canvi va ser magre en temes nous. Només en van sonar 'Lust for life', la caçó que dóna el títol al seu àlbum del 2017, '13 Beaches', 'White Mustang' i 'Cherry', aquesta última en 'mash-up' amb 'Scarborough fair', de Simon & Garfunkel, per obviar-ne el parentesc amb al seu tema: la cultura pop és la matèria primera de l'univers de Del Rey. És el mateix que va fer en la seva anterior actuació a Catalunya, al festival Vida 2014, en què gairebé va prescindir de temes de l'aleshores acabat d'estrenar 'Ultraviolence' (2014) per centrar-se, també, en 'Born to die', que ja havíem sentit en directe als seus concerts al Sónar 2012 i al Festival Jardins de Pedralbes 2013.
Però tot i que sigui una llàstima que Del Rey no exploti en viu totes les possibilitats d'un repertori que a aquestes altures la situa com una de les artistes del pop de masses més interessants de la seva generació, al Sant Jordi la nord-americana va signar el millor directe que li hem vist, exhibint aptitud vocal, carisma i bones cançons. I reduint a uns raonables 5 minuts l'estona en què atura el concert per fer-se fotos amb els fans de primera fila: un ritual que en anteriors concerts seus s'havia prolongat un quart d'hora llarg.
